Nalataia, Mare Tubercle

Avui us porto una trepidant història farcida d'il·lusió, anhel, decepció, ràbia i drama, quantitats  incalculables de drama. Acompanyeu-me per aquest camí de confusió i ofuscació cerebral. I drama, moltíssim drama. La il·lusió de la meva vida és invocar un meteorit destructor que aniquili la terra treballar zero unitats de temps i viure com l'emperadriu galàctica que sóc  fer-me un tatuatge èpic que demostri al món sencer - perquè jo ja ho sé - que l'estima que tinc als dinosaures - però no a la seva progènie,   putes gavines malcarades - . Bé, dir-ne "la il·lusió de la meva vida" no és del tot exacte, però ja m'heu entès: vull una marca gravada a la pell que expressi tantíssim amor que, els qui la mirin, morin ennuegats de tanta cursileria; cosa que no vol dir que em vingui de gust carregar durant la resta de la meva vida un dibuix carrincló al cos. Per tant, res d'atacs de pànic: un tatuatge que DEMOSTRI amor i admiració, sí; un tatuatge que em faci ...

 A dia d'avui - i quan dic avui, no em refereixo al dia d'avui en concret, sinó a l'expressió que engloba els últims temps i que, per tant, fa referència a un període més o menys llarg i/o perllongat - encara hi ha persones QUE NO SABEN DUR UN DIANTRE DE MÀSCARA FACIAL CORRECTAMENT! No cal ser enginyera, ni física teòrica, NI TAN SOLS CAL TENIR-HI NEURONES, AL CERVELL! Basta amb posar-se'la bé I PROU! No podria ser més simple: dues gomes cosides a una tela. Les gomes per darrere les orelles i la tela tapant boca i nas. De fet, i s'hi t'agrada viure experiències al límit, ET POTS TAPAR LA PUTA CARA, DES DE LES CELLES FINS LA BARBETA! Però així i tot, AIXÍ I TOT , encara hi ha energumens i energúmenes que la porten ON ELS SURT DE LA FIGA! NO SÓN UN COMPLEMENT DE MODA. Per culpa d'alguns desconsiderats que prefereixen mostrar al món la seva merda de cara, o que organitzen festes multitudinàries perquè creuen que fer negoci amb la salut dels demés és el mill...

El principi és el final. El final és el principi.  Doncs així estic jo, amb l'única neurona funcional que em queda fregida després de la mini-marató de Dark. I encara no me l'he acabada, per tant, no descarto que la neurona acabi de petar en les properes hores. I si només fos així, rai: igual que passa amb les subtrames de Dark, les solucions serien quasi infinites. Però a la mandonguilla cerebral que carrego ara mateix, cal sumar-hi un parell de ganivetades per l'esquena, la calor, les sorpreses inesperades de la vida - que mai solen portar res de bo -, la mania exasperant que té l'ésser humà de ser tan recollonudament desagradable i les poques ganes d'endinsar-me en el mateix abisme negre i pudent dia si i dia també. Si us plau, que algú pari el tren. Vull sortir d'aquest bucle. I d'aquesta societat. I d'aquesta merda de cultura manipuladora i dictatorial que tenim. Vull un raconet tranquil, amb WiFi i repartiment a domicili, on poder exiliar-me i env...

El català m'oprimeix. Per què? Doncs perquè per culpa seva m'ofego, l'aire no m'arriba als pulmons. Em fa ballar aquí i allà, en una dansa macabra que m'estreny i m'escanya. M'asfixia. Em té lligada de mans i peus. M'ha alliçonat, m'ha rentat el cervell i jo no me n'he adonat: hi he caigut de quatre grapes, sense remei, sense voluntat. El trobo arreu. Em persegueix per tots els racons: els de la memòria i els del dia a dia. Existeix sense mi, existeix dins meu, existeix amb mi. I m'estrangula. Lentament i sense vergonya, sense remordiments, m'enfonsa en la misèria. M'hi lliga. M'ennuego i el català segueix allà, observant-me des de la seva atalaia, exigint més rendició. M'ennuego i no aconsegueixo sortir-me'n. I les llàgrimes no cessen. Les de ràbia. Les de frustració. Les de dolor. Les de pena. Les de tristor. Totes elles continuen brollant dins meu, com una deu. Violenta, furiosa, frenètica. I m'ennuego. El dolor em ...

Doncs exactament això: si no saps rentar-te el cony de mans i t'has de mirar un tutorial de YouTube, ja estàs trigant massa a ficar-te dins d'un autoclau i fer-nos un immens favor a la resta. No sé a vosaltres, però a mi em van ensenyar a rentar les mans quan era menuda, i vistes les instruccions que circulen per Internet, mai ho he fet gaire diferent - potser el tema de les ungles sí, però tenia un raspall d'ungles, així que... compta? Nah, jo diria que no -. De debò que mai ningú s'ha plantejat que cal refregar-se bé TOTA la mà perquè quedi neta? Què fèieu, fins ara, obrir l'aixeta, apropar les puntes dels dits i eixugar-vos unes mans òbviament SEQUES ?! En quina realitat paral·lela no farcida de bacteris i virus a cada racó viviu? Perquè, oh i tant, de criaturetes torracollons en trobem a tot arreu. I si aquestes bestioles són virus, encara més, que ho aguanten tot. O quasi tot, però estàvem parlant de la vostra falta preocupant d'higiene. Aviam, que a...

Bé, doncs ja és oficial: la histèria ha arribat a l'institut. Hi ha alguna força còsmica que s'està prenent moltes molèsties perquè no em tregui el títol de Tècnica de Laboratori Clínic i Biomèdic. Això, o els de l'empresa han subornat a algú per evitar perdre una treballadora més. Sinó, que algú m'expliqui perquè avui, quan he arribat al laboratori, me n'han fet fora als vint minuts. De fet, ha estat molt còmic, tot plegat. Jo estava per allà, voltant i pensant què faria, si gels d'agarosa o seguir voltant indefinidament, quan ha arribat la meva tutora i l'he saludada. Quan ha sentit la meva veu, s'ha girat i m'ha mirat, no sabria dir si sorpresa o meravellada de veure'm allà, i m'ha preguntat "¿Què haces tú aquí?" i jo, innocent de mi, he contestat "Eeeh, pràctiques?" - al meu favor, diré que he pensat que m'estava retraient que fos en aquell laboratori concret, cosa que m'ha semblat igual d'estrany pe...

All covered in hair? More like all covered in distress, the one that comes from nothingness, the kind that comes from stillness, tha kind that leaves you wondering whats it is going to be: surrender or madness. I així, CADA DIA . És com quan sóc a casa, que m'ignoren, però elevat a l'enèsima potència - i allà encara tenia a me germana, que si m'escoltava però, aquí? JA! -. És súper divertit: gràcies Cosmos per aquesta gran oportunitat d'aixafar-me la guitarra dia sí, dia també. Ben jugat. I em pregunto, val la pena que ho intenti? Vull dir, realment en trauré res, de tot això? A banda d'un regalim de foscor seguint-me arreu, volia dir. Ara mateix, em sento la persona més inútil, més prescindible i més innecessària de tota la galàxia coneguda, desconeguda, nascuda i per nàixer. I encara que em vagin donant corda - poca -, segueix semblant misèria. I fora de temps. Sobretot, fora de temps. Tinc la sensació que el rellotge s'ha aturat per a tothom menys ...

Si 8 de cada 10 entren a les 9 del matí, si la primera hora me la passo tocant-me la figa... per què em convoquen a les 8 del matí?! Quin sentit té perdre el temps de manera tan miserable? A banda que em sento com una medusa dins d'una piscina: fora de lloc i sota greu risc d'ofegar-me - quasi diria que em sentia més útil, fent la formació per l'empresa que fent el cony de pràctiques -. Però vaja, si parlem de sentir-se útil, no podem passar per alt les reunions infinites, fora d'horari laboral, que tenen lloc esporàdicament, quan menys te les esperes, i que t'esmicolen la rutina vilment i sense compassió. Això sí et fa sentir útil: passar-te una hora i vint minuts escoltant com la teva encarregada només diu una cosa bona de cada mil milions, t'apuja la moral una barbaritat! No hi ha res millor que et recordin que ets un coi de patata calenta per fer-te sentir súper! Aviam, jo, de mindfulness, ni en sé ni en vull saber perquè és una collonada important per...

És curiós com de capriciós pot arribar a ser un mal de cap, tant, que fins i tot a mi, immune de sempre a aquestes merdes, m'ha fet sentir com si fos un cony de cagalló de conill. És clar que no ha estat l'únic motiu. I ni de lluny el principal. Segueixo creient fermament que la meva tutora m'ha arruïnat els quatre mesos de pràctiques i que tinc la mateixa sort - o mala sort. això ja depen de qui s'ho miri - que una cuca de llum atreta per la llum: d'entrada, se la veu feliç, però de sortida està ben fotuda. Doncs així estic jo ara: en trànsit, sabent que el pitjor encara ha d'arribar però relativament en pau amb mi mateixa. I recalco això de relativament , perquè em conec, massa bé, i sé que aquesta pau no durarà gaire. De fet, avui ha estat molt a punt d'esquerdar-se i deixar anar la bèstia, a punt per arrasar amb tot allò que trobés davant dels nassos. Compto els dies i compto les setmanes. M'alegro quan sé que ha passat un dia més, que cada vega...

No m'estireu de la llengua, perquè em pot sortir molt car, tot plegat. Però si sabéssiu les ganes que tinc d'obrir la caixa dels trons i començar a repartir merda a tort i a dret, al·lucinaríeu. Paraula de tubercle. Ara mateix, el què em demana el cos, el cor, les vísceres, l'ànima i cada fibra de malícia i venjança que em corre per dins és dir ben fort i ben clar ANEU A CAGAR A LA VIA, FILLS DEL GRANDÍSSIM PORC! Sí, sense asteriscs. No se'ls mereixen. Tot, absolutament tot, va de baixada. Una baixada ràpida i vertiginosa - al més pur estil Simpson - que acabarà amb tots nosaltres estavellats al terra, fets una truita i condemnats a arrossegar-nos pel fang per poder pagar les factures. I els deutes que, de ben segur, en seran molts i variats. I és que no se'n deslliura ningú: els qui no han fet res, els qui han fet massa, els qui no han fet i ho han compensat, els qui s'han equivocat, els qui confiaven que els seus errors eren paper mullat. Tothom. Pels q...

Bé, bé, bé, doncs ja tenim veredicte, i només han calgut dues lletres: N i O . Oficialment, m'han fotut els pròxims quatre mesos - i, amb tota probabilitat, el que queda d'any - per 1) una falta total i absoluta de gestió i comunicació i 2) el tristament conegut " amiguisme " perquè, no en tinc proves però tampoc dubtes, m'he quedat sense el departament que m'havien promès per l'aparició sobtada d'una alumna inesperada. També podria afegir a l'estofat 3) perquè la meva tutora és una inútil de proporcions èpiques i, si bé ella "pensava que tenia alguna autoritat", es veu que no: té exactament la mateixa autoritat que una patata bullida vestida per entrar a quiròfan. De fet, si la meva tutora fos una patata, la patata cirurgiana, estic convençuda que l'adjudicació de la plaça de pràctiques hauria acabat millor. Però no, no he fet tanta sort, i m'ha tocat una tutora tan nul·la que no la voldria ni regalada. I d'aquesta ...

Avui, mentre treballava, una dona m'ha alliçonat. M'ha alliçonat com mai ho havia fet ningú. Ni tan sols com els centenars de professors que he tingut durant tots aquests anys. Ni tan sols com els meus pares durant els darrers moltíssims anys. No, amigues, avui una clienta m'ha transmès un coneixement mil·lenari només accessible per uns pocs. Un coneixement que només assoleixen aquells que estan preparats per rebre'l sense saber-ho. És una mica com una loteria: potser hi participes o potser no - jo, certament, no havia comprat papereta - però quan et toca... ai, quan et toca! Ets sents la persona més afortunada d'aquest pla-espai-temps en el que vivim plegats - o ho intentem - . I què és això tan extraordinari que he descobert? Que he begut de la font mateixa del coneixement? ... ... ... Doncs que no hi ha millor remei per a desinfectar-se les ferides que rentar-se amb sabó de mans! Deixeu-vos estar de iode i aigua oxigenada! Oblideu-vos d'allò de llep...

Ni el fred de l'hivern ha pogut glaçar l'infern que, ara mateix, és la meva vida. Un caos meravellós de principi a fi, i és que em plouen els exàmens i no sé ben bé d'on cauen. Vaig tant falta d'hores que ja tinc hipotecats els pròxims mesos. I sí, ja sé que em repeteixo més que l'all, però és que, al ritme actual, miraré el calendari i ja serem desembre una altra vegada. I si heu pensat en algun moment que això podria ser una bona senyal... no! Perquè després de Nadal, la feina continua. I per acabar-ho d'adobar, no hi ha cap vaga convocada a la vista. Us ho podeu creure? On són els sindicats estudiantils quan els necessitem? Ja us ho dic jo: escalfant-se les mans a l'estufa, tal i com ha de ser. Tal i com hauria d'estar fent jo, perquè tant teclejar m'està glaçant els dits. Però no patiu pels membres congelats, que a mi se m'escalfen de seguida, sobretot quan estic treballant. Dissabte passat vaig passar una tarda tan llarga i tan amarga q...

Després d'un parell de dies força grisos, i encara amb aquesta sensació d'incredulitat i negació rotunda que m'acompanya, ahir vaig tenir la oportunitat d'esbargir-me un xic, de recolzar-me silenciosament en els meus amics, sense necessitat de dir o fer res més enllà de ser amb ells, i passar tota una nit fora de mi mateixa - zero pensaments, zero angoixes, zero silencis reflexius, res de res -. Estàvem d'aniversari i, com sol passar en situacions com aquestes, vaig fer un pastís. Dos, de fet. El primer em va quedar una mica "meh" i el vaig deixar a casa - que aquí qualsevol cosa ena serveix - i en vaig fer un segon, molt més tolerable i que, pels comentaris in situ , va ser un èxit rotund. I me n'alegro; m'agrada que a la gent li agradi allò que cuino. M'agrada fer feliç, ni que sigui per uns instants, els meus amics amb una cosa tan simple com és un pastís. O unes magdalenes. O el que sigui. A mi també m'agrada quan els meus amics ...

En fi, jo que esperava amb candeletes els dies de vacances que tenia planejats...i l' Empordà me l'ha jugat. Sí, com ho sentiu: l'Alt Empordà m'ha fotut les vacances en l'aire. Jo que volia passar-me el dia a l'aigua, nedant i capbussant-me en aquell cristall líquid que són les platges de Portbou, Llançà, Roses...i me n'he quedat amb les ganes. Amb moltes ganes. Un de cinc! Un únic maleït dia - i mai més ben dit per com va començar - he pogut gaudir de l'aigua fresca i clara. I tota l'estona patint pels núvols que, com un corb de mal averany, sabia que acabarien apareixent. I ho van fer: a primera hora del matí, quan anava a buscar el tren i a mitja tarda, quan me germana i jo vam decidir anar per la via ràpida i estalviar-nos la tramuntana glaçada. Set hores de sol - aprofitades al màxim - que es van fer curtes i escasses. Ara, si volem parlar d'hores fosques i humides, Girona va ser el súmmum de les vacances. Ja d'entrada, i des de Fi...

Avui m'he aixecat amb torticoli, una torticoli brutal que m'ha tingut gran part del dia paralitzada sense poder fer res. I quan dic res, ho dic de debò: ni mirar-me la punta del nas, puc. I, el pitjor de tot plegat, és que encara dura. M'hauríeu de veure ara mateix, asseguda davant del portàtil, escrivint això. Una estàtua té més mobilitat que jo. El cas és que, quan m'he aixecat i després de sortir del bany, de sobte, el meu coll no es volia moure i quan ho he intentat, ha estat com tenir un úter al clatell! No serà la primera vegada que em desperto amb mal de coll però, poques hores després, ja m'ha passat. Avui no; aquesta vegada em temo que em seguirà fins l'hora d'anar a dormir. I no hi ha manera de treure'm-el del damunt. He provat a deixar-me fer un massatge amb Voltadol i només he aconseguit que la meva germana fes cara de fàstic. He provat la bossa d'aigua calenta i només ha aconseguit enrogir-me la pell i deixar-me certa sensació de cr...

Fa aproximadament un mes, en aquesta entrada , us deia que teníeu una sorpresa al forn. La meva idea era fer un quality check d'aquests que tan s'estilen últimament i, per a doble seguretat, deixar que una mà innocent hi donés un cop d'ull abans de fer-lo públic... però després de veure que la meva proposta no ha tingut gaire èxit i que la mà innocent passa de mi, tiro pel dret i que sigui el que la Deessa vulgui. A partir d'aquí, me'n rento les mans. És una història que volia ser curta, o ho era dins el meu cap, però que, un cop plasmada en paraules, va començar a créixer. I, què voleu que us digui, al final, em vaig animar i vaig acabar embolicant encara més la troca. En fi. La història en qüestió es diu "La Torre Laberint" i la podeu trobar a la carpeta pública del mediafire accedint-hi des d'aquest banner tan xulo i tan ataronjat. Igualment, ja sabeu que a la secció de "Descàrregues i On-line" hi teniu tots els banners ben ma...

... quan ets al metro. Dimarts passat, mentre em deixava portar per les escales mecàniques (que sí, que podria pujar per les altres però pago, no? Doncs les uso) del metro, les que surten a l'exterior, em va passar una cosa curiosa. Curiosa per ser jo, perquè a mi no em passen aquestes coses. Però sempre hi ha un primer cop. EL cas és que jo anava al meu aire, com sempre, i mirant al meu voltant vaig veure uns nanos de 15 o 16 anys que baixaven les escales. Un d'ells s'estava cordant la jaqueta, posant-se bé la motxilla... és igual, el noi estava ocupat. Però, quan va alçar la mirada, em va veure a mi. I amb tota la seva alegria adolescent, EM VA PICAR L'ULLET! I SOMRIENT! A mi, que podria ser la seva germana/mare. A mi, que mai, MAI m'han picat l'ullet perquè sóc descendent directa dels orcs de Mordor. A mi, que fulmino amb la mirada als qui em miren. A mi!  Quin riure. ... quan no saps com obrir una ampolla de vi. Ahir me'n van explicar una de...