"Boicot! Boicot! Boicot!" De la indignació a altres estats d'ànim poc o gens productius

No m'estireu de la llengua, perquè em pot sortir molt car, tot plegat. Però si sabéssiu les ganes que tinc d'obrir la caixa dels trons i començar a repartir merda a tort i a dret, al·lucinaríeu. Paraula de tubercle.

Ara mateix, el què em demana el cos, el cor, les vísceres, l'ànima i cada fibra de malícia i venjança que em corre per dins és dir ben fort i ben clar ANEU A CAGAR A LA VIA, FILLS DEL GRANDÍSSIM PORC! Sí, sense asteriscs. No se'ls mereixen. Tot, absolutament tot, va de baixada. Una baixada ràpida i vertiginosa - al més pur estil Simpson - que acabarà amb tots nosaltres estavellats al terra, fets una truita i condemnats a arrossegar-nos pel fang per poder pagar les factures. I els deutes que, de ben segur, en seran molts i variats. I és que no se'n deslliura ningú: els qui no han fet res, els qui han fet massa, els qui no han fet i ho han compensat, els qui s'han equivocat, els qui confiaven que els seus errors eren paper mullat. Tothom. Pels qui es miren el món des de la comoditat dels seus trons daurats, la resta d'éssers humans - si és que ens en consideren - devem ser poc més que cagallons d'ovella enmig d'una tifa ben pudent de vaca. O és que jo sóc molt estúpida i NO HO ENTENC! Com era allò... "mejor viejo conocido que nuevo por conocer"? Ahà, doncs no! Ens han pres el pèl com a nens! I ara el mal sabor de boca és per a nosaltres. Ells què en sabran, d'empatia humana, si van cardant la coça a la primera que se'ls planta al davant sense preocupar-se de mirar si hi ha algú altre a prop que en pugui patir les conseqüències! Bah, van tan sobrassada, que se la bufa tot. Són com els cavalls aquells, pobrissons, que porten orelleres per evitar que els distreguin allò que tenen al voltant. La diferència és que els animalons no escullen portar-les, però aquesta colla de voltors que volen en cercles pel damunt dels nostres caps SÍ. Al final, de tan repetitiu, es fa pesat. Cony, canvieu de cançó.

És igual mirem on mirem. Fins i tot quan parlem d'allò més insignificant i menut. O encara que no sigui menut. Fins i tot quan, per a nosaltres, és tot un món - complex i enrevessat - que no entenem, que no comprenem. Inclús aleshores trobem grans culs ocupant seients massa petits. Perquè, recordeu que a l'entrada anterior us parlava de ser l'última mona? Doncs ha quedat demostrat que, efectivament, ho sóc. Després de quatre llargs dies de pràctiques - amb la seva jornada laboral en sessió de tarda inclosa - he arribat a la conclusió que no vaig nàixer amb la flor al cul. No sóc al departament que m'havien promès. No sóc a la seu del departament que volia. Així, en general, no sóc. Sempre penso que, aquesta vegada, faré més sort. Mentida. I ja començo a estar-ne molt farta. És com l'escena aquella de Karekano, on la Yukino s'adona que tothom al seu voltant va avançant, lentament, però sense quedar-se enrere, mentre ella els veus passar sense pena ni glòria. Doncs així estic jo, veient la gent passar, encallada en un fangar espès que no em vol deixar anar. I de debò que miro de sortir-ne, ho intento amb ràbia. I després amb passió. Amb paciència. Amb resolució. Indignada però resolta a fer-ho. Amb tossuderia i determinació. Empenyent i ajudant-me d'ungles i urpes. Però res, aquí estic, encallada. Encallada. Encallada. I el que més m'emprenya aquesta vegada no és la meva incapacitat per a resoldre'm la vida, sinó la capacitat dels altres per enfonsar-me-la una mica més en el fang que ja m'arriba al coll. Gràcies per les pedres a les ro-- no, perdó, pedres no, MUNTANYES a les rodes. Ara sí. Gràcies.

No tinc ganes d'aixecar-me dilluns i anar a fer pràctiques. No tinc ganes de fingir que m'agrada ser allà. No tinc ganes d'haver de tornar-hi dimarts. Dimecres. Dijous. La irresponsabilitat d'algunes, la falta d'implicació d'unes altres... és un cony de peix que ja no es menja la cua perquè se l'ha cruspida tota, sinó que comença a devorar-se el cap. Ben aviat, no en quedarà res, del diantre de peix. I jo seguiré nedant en cercles com a resultat de la incompetència i ineptitud d'unes poques amb l'ego massa gros per un cos tan petit. Massa sovint us mireu el melic.

Per si us quedava cap dubte, no, no estic contenta amb les pràctiques que m'han tocat - contràriament als meus dos companys de classe, que sí ho estan i me n'alegro moltíssim -. I sí, avui el meu món és una micona més trist, perquè la gran mentida anomenada món laboral s'ha desfet d'un dels engranatges més entranyables que he conegut mai. Però sempre ens quedarà carrer Blai.

Au doncs, porteu-vos bé i fugiu esperitades dels qui us diuen que tot és una gran oportunitat per a ser les mestresses de la vostra vida, les capitanes del vostre vaixell. Està clar que aquests éssers corporis astutament disfressats com humans no són altre cosa que mal presagis amb cames. Correu, desgraciades! Que no us atrapin. I recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!