Nalataia, Mare Tubercle

No hi ha res pitjor que pensar que podem canviar el món des dels fogons, PERQUÈ ÉS MENTIDA . El món JA cau aigüera avall, el món JA està condemnat a la foguera, el món JA és una ruïna per culpa de l'espècie humana, i per molta dieta vegetariana i vegana que fem, AIXÒ JA NO TÉ RETORN . Hem arribat al punt en el que comença la inexorable i ineludible extinció humana. I fer hamburgueses de cigrons no canviarà el futur - de fet, només ens quedarem sense cigrons, que tampoc és cap drama perquè meh; però després dels cigrons, els toca a les llenties i per aquí sí que no passo, LES LLENTIES NO ES TOQUEN -. Allò que sí canviaria el futur seria un meteorit de la mida d'Austràlia i a pastar, però no hi ha llegums suficients al món per fer una hamburguesa d'aquestes dimensions. Per tant, pedra espacial. PUM! Però jo volia parlar sobre l'estafa d'aquestes noves corrents neoecoliberalssostenibles anomenades vegetarianisme i veganisme. Mai, MAI havia cuinat tantíssim com des ...

Un mes i divuit dies sense meravellar-vos amb les meves sonades aventures. Quina tristor, QUINA TRISTOR! Podria haver tingut una crisi existencial i no us n'haguéssiu adonat mai, MAI! No us fa vergonya? SHAME!   Sou els pitjors seguidors que ha tingut mai, i té mèrit PERQUÈ SOU ELS ÚNICS . Però egal, que jo també he estat ocupada; he estat, ho estic i ho estaré en un futur immediat - un que comença dimarts - perquè, OH YEAH, JA ARRIBA LA JORNADA COMPLETA : 40 hores al laboratori, 40 hores a full-time maxim speed all over the world, chachis. I això em fa molt contenta; també molt futurament esgotada, però contenta. Ara mateix sento com floto d'aquí a allà, sento que sóc capaç d'arribar a qualsevol lloc, de superar qualsevol repte, de SABER D'UN COI DE VEGADA A QUÈ FAN OLOR ELS NÚVOLS. VISC AL LÍMIT I ME'L PENSO CARREGAR , això si el meu cos humà i imperfecte, en el benentès que la imperfecció és un estat metafísic que res té a veure amb la realitat carnal, aguanta...

Bé, doncs crec que ja sabeu de què va la cosa, avui. Efectivament, aquest matí l'he passat entre fogons - o entre el forn i el marbre de la cuina - fent cosetes dolces! Bua, ha plogut molt, des de l'última vegada que vaig penjar una recepta de les meves, fins i tot una trista foto dels meus invents culinaris! Però avui estava on fire i he pensat que ho compartiria amb vosaltres. Apa, aquí les teniu: Les magdalenes han quedat prou bé - tenint en compte que la massa aquesta és menys compacta que una bombolla de sabó, però OK - i, si bé al forn ha pujat els seus bons deu centímetres, el pastís sembla més un brownie que no pas un pa de pessic clàssic però, des de quan em queden bé les coses, a mi? xD... em consola saber que està bo, molt bo - i no té gra ni mica de sucre, només mel i els sucres propis del plàtan hiper madur, buahahahaha! - ... i que en aquesta casa meva de tota la vida, ens ho cruspim tot, encara que sigui més lleig que un pecat - buf, hauríeu d'have...

M'he quedat a quadres. Fins i tot he arribat a plantejar-me que, realment, l'havia feta ben grossa. Però no, que no ha estat culpa meva, sinó del nen, que és un drames - francès, per cert -.  Quin nen? Quin drama? De què cony m'estàs parlant?! Ahà, has caigut a la trampa de l'espardenya, estimada lectora! Com, molt bé diu la dita, he començat la casa per la teulada. I ja ho he fet expressament - no cal que truqueu al 061, que no és cap embòlia -. Comencem: Aquest matí, a la feina, he viscut una situació pintoresca, acolorida, rara. Jo estava fent les meves coses - amb més o menys gràcia ja depèn de com t'ho miris - i, allò que aixeco el cap del que tenia entre mans, i veig un nen de tres o quatre anys a la gatzoneta amb una llibreta a les mans. Res estrany. Res estrany fins que el nen en qüestió ha agafat la solapa de la llibreta i, com qui arranca les ales a una papallona, ha començat a estirar. A trencar la llibreta, així, perquè sí. Jo, que sóc molt n...

Crec que si hagués de participar de nou en Els Pastorets, aquesta vegada escolliria la gola, així podria dedicar-me a menjar galetes de civada amb xocolata i, de passada, tenir els diàlegs enganxats amb un post-it al paquet, per si les mosques - mai se sap quan algú pot necessitar una apuntadora a mà, de la mateixa manera que tothom sap que aquest paper no se'm pot adjudicar a mi, perquè passaria olímpicament dels actors... estaria menjant galetes! -. Sigui com sigui, em vaig apuntar al carro de la Supèrbia - amb grans resultats morals per a mi, natürlich! - i, ensabona que ensabonaràs, la meva bona amiga la Gola em passava galetes d'estraperlo, buahahaha! Al tema, que em desvio. Aquesta còmica introducció volia il·lustrar-vos la meva molt sana addicció al menjar, perquè la gaudeixo. Menjar em fa sentir viva. Així que cuinar - per malament que pugui fer-ho, mil i un cops - és quasi segona natura per a mi. I més ara, que em toca fer-me els segons plats al meu gust. No h...

Ahir vaig treballar pel matí - per fi, després de mesos relegada a les tardes! - i estava entusiasmada amb la perspectiva de fer-ho, i no perquè pel fet que, de matins, la feina sempre sembla més lleugera - que no ho va ser... potser dir-ne tortura matutina seria una descripció més encertada -, no, sinó perquè això em permetia anar a ioga! Amb la Verònica! I en tenia moltes ganes. De debò que sí. Les seves classes sempre em deixen esgotada però, tot i així, sóc feliç quan en surto. És com començar de zero el dia a dos quarts de set de la tarda! Yuju! A més, que tenia plans molt complexes per després, moltes idees innovadores a la meva vida... però - sempre hi ha un però - estem parlant de moi i un dia mai pot ser realment meu si no la cago de manera espectacular, humiliant i penisa. No seria jo. Total, que tanta emoció i tantes ganes de deixar-me la pell al mat van acabar en res perquè, oh sorpresa!, vaig arribar trenta minuts tard. Bé, no, no vaig arribar tard, no segons el m...

Tinc feina. No és cap novetat. De fet, ho he repetit tantes vegades que ha perdut significat i urgència. I alguns diran - diuen, diuen, diuen, coff coff - què hi fas aquí, si tanta feina tens? Vés, alguns es fan passar l'estrès amb alcohol, d'altres engoleixen temporades senceres d'una sèrie. I jo? Jo escric un bloc. Un bloc estrany, un bloc variat. Un bloc on tan bon punt us parlo dels meus estudis, de les meves dèries o de les incongruències d'aquesta vida que m'ha tocat viure. I és que de fets paranormals al llarg de la setmana n'hi ha a cabassos. Posem per exemple el següent... " Barretes de cereals amb dàtils i ametlles, amb gust de poma i canyella ". Aquest és el curiós missatge críptic que vaig trobar fa poc en unes barretes de cereals. Pel consum humà, no penseu que parlo de menjar pels amics de quatre potes. Aviam, aviam que necessito aclarir les idees per poder encetar aquesta ronda d'incoherències. Ets una empresa que vol fer barrete...

Estic escrivint aquestes línies, confinada a la meva habitació mentre, de lluny, sento els temibles crits que surten del televisor. Crits de nenes espantades que fugen d'una nina que es diu Annabelle. I jo no crido perquè, afortunadament, encara no han inventat els televisors de dues cares, sinó m'estaria cagant viva - ja prou terrorífic em sembla escoltar-ho... -. El més curiós de tot és que, de totes les nines parlants o cantores que han passat per les meves mans, cap, repeteixo, CAP ha grunyit com un gos gegantí de tres o quatre tonelades, rabiós i emprenyat, cosa que sí fa aquesta suposada "nina". Per tant, em pregunto, amb quin tipus de nines jugaven els qui van parir aquesta pel·lícula? Quina ment malalta decideix que els grunyits i els lladrucs són més adients per a una joguina que, que sé jo, una nina cantant "London Bridge is falling down" a mitja veu i un somriure malèvol als llavis?! Això em recordo el dia aquell que me germana va estar mira...

Després d'un parell de dies força grisos, i encara amb aquesta sensació d'incredulitat i negació rotunda que m'acompanya, ahir vaig tenir la oportunitat d'esbargir-me un xic, de recolzar-me silenciosament en els meus amics, sense necessitat de dir o fer res més enllà de ser amb ells, i passar tota una nit fora de mi mateixa - zero pensaments, zero angoixes, zero silencis reflexius, res de res -. Estàvem d'aniversari i, com sol passar en situacions com aquestes, vaig fer un pastís. Dos, de fet. El primer em va quedar una mica "meh" i el vaig deixar a casa - que aquí qualsevol cosa ena serveix - i en vaig fer un segon, molt més tolerable i que, pels comentaris in situ , va ser un èxit rotund. I me n'alegro; m'agrada que a la gent li agradi allò que cuino. M'agrada fer feliç, ni que sigui per uns instants, els meus amics amb una cosa tan simple com és un pastís. O unes magdalenes. O el que sigui. A mi també m'agrada quan els meus amics ...

No, no me n'he oblidat. I sí, ja sé que han passat dues setmanes des del Dia de la Mona però sóc una dona ocupada, immersa en tants projectes que ja n'he perdut el compte - i, com que sóc tonta, encara me'n busco més! - . La qüestió, com cada any, és la mona. Vaja, aquest any, més aviat, hauria de parlar de monada, que és el que vaig fer. O no, siguem més específics. Gilipolles, vaig fer el gilipolles. Apa, ja ho he dit. Jo tenia una idea molt bona - vaja, els supermercats Bonpreu tenien una idea molt bona - però jo, que sóc molt de cagar-la fins extrems desconeguts en aquest racó de la galàxia, em vaig emmerdar fins les celles. Un flam, volia fer un simple flam de fruita. Res més. Serà per flams! Serà que no n'he fet vegades! Doncs mira, aquesta va sortir del revés - i després d'hores de reflexió i introspecció introspectiva ja sé on la vaig cagar... dissortadament, aquest cop no puc culpar-ne el forn - . I és una llàstima perquè, en la seva versió púdin...

Doncs sí, m'agrada pensar que vaig una passa pel davant i que el temps és una marioneta a les meves mans. Un titella que es mou al ritme ondulant que marco amb les meves pròpies mans. Quan jo torno, el temps i els fets tot just comencen el camí, ha! O això pensava fins que, consultant a St. Google, he vist que el període de Quarsema va de mitjans de febrer a finals de març, cosa que m'ha fotut els esquemes en l'aire i m'ha fet perdre la fe en la meva pròpia capacitat d'anticipació. I per què, innocent de mi, creia que li havia passat la mà per la cara al temps? Doncs perquè les festes religioses me la bufen. Així de simple - i us ho diu una que va estar escolaritzada pràcticament tota la vida en una escola de monges i que esperava amb candeletes que arribés la setmana santa per enviar a prendre pel cul els estudis - . Total, que jo creia que estava innovant i sent una rebel... però no. Si esperava que fer brunyols de l' Empordà a mitjans de febrer es veiés ...

Ei, ei, ei! Dos entrades en un dia! Això només passa per Nadal! I què em porta de nou aquí? Doncs mira, ja fa temps que penso que estaria bé incloure alguna altra cosa al bloc, així que donant-hi voltes, he pensat que us podria deixar per aquí les receptes que uso pels pastissos i totes les altres coses que cuino. De fet, ja feia anys que em rondava pel cap però sempre em fa massa mandra. Finalment, avui ha estat el dia. Teniu un nou banner a la pestanya de "Descàrregues i on-line". Penjaré les receptes en .pdf al mediafire. Bé, bon profit. Suposo. M'encanten les ovelletes. I la del bigoti és una cucada. Crec que m'ho paso millor fent els banners que publicant entrades al bloc hehehe. Ja que hi sóc, us recordo que teniu dues carpetes més - amb els seus banners corresponents - d'on podeu descarregar-vos les coses que escric... I per a inaugurar el banner, hi trobareu les receptes pels bagels, el naan i la buttercream d'Oreo. Hi aniré puj...

O, dit d'una altra manera, com vaig acabar descobrint que els bagels holandesos donen  mil voltes als anglesos, tot i que aquests tenen el seu tret de sortida en aquesta illa que, ara, ha decidit separar-se del continent - ningú els havia dit mai que ja ho estaven? - . En fi, que diumenge passat vaig estar fent bagels a casa. Era una cosa que m'havia promès a mi mateixa, més que per mi, per me germana. Ja quan vam estar a Londres i van servir d'esmorzar a me germana, vaig pensar que algun dia en faria a casa. Al final, i com sempre passa, ho vaig anar deixant fins que, l'estiu del 2016, a Àmsterdam, em va tornar a picar la curiositat. Resumint, que han hagut de passar sis anys perquè, finalment, m'hi hagi posat. Per la via ràpida, també s'ha de dir. Vaig comprar un preparat per a bagels a HEMA i diumenge va ser el gran dia. Estan força bons, però ara que ja he trobat la recepta a Bagels & Beans , crec que tiraré d' improvisació - per allò que la pel...

Fa un parell de dies llegia a l'Ara un article sobre formatges. Formatges vegans concretament. No sóc vegetariana, ni tampoc vegana, sóc omnívora - tal i com el mico va caure de l'arbre, així em vaig quedar - però això no vol dir que estigui a favor de la crueltat amb la que la indústria tracta els animals que ens serveixen d'aliment. Ni de lluny. Si bé mantinc les meves distàncies amb el món animal per motius que no vénen al cas, no m'agrada que pateixin - és més fàcil convèncer-me perquè ajudi als animals i el planeta terra que no pas a l'espècie humana - i, encara que això no vol dir que deixi de menjar carn i peix - en part, per l'esperit caçadora-recol·lectora, en part perquè me mare faria bistecs amb mi - , sí vol dir que m'interesso per formes alternatives d'alimentació. Vol dir que quan toca fer-me el dinar, escullo el consum vegetal i no l'animal - llevat que al frigorífic hi hagi carn o peix descongelats, a punt de fer-se malbé... tinc ...

Tubercles, ja el tenim aquí: el pastís de l'any, l'obra mestra que es cou lentament, dia a dia, durant dotze mesos, l'òpera prima dels dolços anuals, el REPTE . Aquest any, l'escollida ha estat una coca de xocolata amb farciment de crema d'Oreo. L'he batejat "Pastís Dothraki" en honor a la poca capacitat de retentiva que té me germana pels noms. Com? Sí, jo us ho explico. Aquest estiu, durant les Festes de Gràcia i mentre érem a la Plaça de la Vila de Gràcia - recordeu allò que us explicava d'una de les traduccions de El Petit Príncep? Allò de Regulus? No, vaja, ara us toca llegir-vos això - , me germana i jo, en lloc de prendre'ns un gelat com dues persones normals, corrents i vulgars - ¡uuuuui, lo que he dicho! - ens vam menjar un dorayaki - sí home, aquells pastissets japonesos, els que sol menjar en Doraemon i que tots, en la nostra beneïda innocència, creiem que eren de xocolata però no, eren de pasta de mongeta dolça - . Doncs resu...