Drama Queen

M'he quedat a quadres. Fins i tot he arribat a plantejar-me que, realment, l'havia feta ben grossa. Però no, que no ha estat culpa meva, sinó del nen, que és un drames - francès, per cert -. 

Quin nen? Quin drama? De què cony m'estàs parlant?! Ahà, has caigut a la trampa de l'espardenya, estimada lectora! Com, molt bé diu la dita, he començat la casa per la teulada. I ja ho he fet expressament - no cal que truqueu al 061, que no és cap embòlia -. Comencem:

Aquest matí, a la feina, he viscut una situació pintoresca, acolorida, rara. Jo estava fent les meves coses - amb més o menys gràcia ja depèn de com t'ho miris - i, allò que aixeco el cap del que tenia entre mans, i veig un nen de tres o quatre anys a la gatzoneta amb una llibreta a les mans. Res estrany. Res estrany fins que el nen en qüestió ha agafat la solapa de la llibreta i, com qui arranca les ales a una papallona, ha començat a estirar. A trencar la llibreta, així, perquè sí. Jo, que sóc molt natural, he intercedit en nom de la pobra llibreta dient "Uoooh. No, no.". I ja està. Ni crits, ni esbufecs, ni renecs, ni escuma a la boca, ni flames ni dimonis de l'Avern. Tot molt tranquil. Molt suau. El nen, òbviament, quan s'ha vist descobert en ple acte delictiu, ha deixat caure la llibreta a terra i s'ha amagat darrera d'una taula propera. Jo m'he ajupit a recollir la pobra víctima i un senyor que tenia al costat m'ha demanar perdó, en francès, alhora que feia un salt quan descobria que algú li cridava l'atenció al seu fill. Un senyor que, en lloc de vigilar la seva dolça criatura diabòlica assassina de llibretes, es mirava amb cara de pallús - perquè no té altre nom - el seu coi de telèfon mòbil. Aviam, si tens un nen petit i entres en una botiga on tot, literalment tot, està a l'abast de les seves pèrfides i menudes mans, DEIXA ESTAR EL CONY DE MÒBIL, CABRÓ!  Pero bueno! Total, que em giro d'esquena al nen diable i al pare badoc per deixar la llibreta trencada on li toca, i el nen es posa a plorar. Però a plorar de tal manera que qualsevol hagués pensat que li acabaven de clavar una pallissa. Uns crits. Uns plors. Unes llàgrimes. Uns sanglots entre glopada i glopada d'aire. I per molt que el seu pare l'ha agafat en braços, no s'ha calmat. Ell seguia plorant. I quan ha vingut la mare... buuuuf! Un drama queen. I vinga a  plorar. I vinga a cridar "Mama! Mama!". I més plors. I més crits. M'hauria fet llàstima si no hagués sabut perquè plorava. Una desesperació que era totalment innecessària. Nen, que ningú t'ha fet res, només t'han dit "Uoooh. No, no". Quina manera de plorar. I tenia la cara com un tomàquet - m'ha fet pensar en la cara que dec posar jo quan sóc a ioga i la professora ens diu "Un minut més!" -. I bramava. I plorava. I seguia bramant i plorant. I jo, mirant-me'l amb cara de no saber què havia passat. Això sí, quan la mare ha passat per caixa i el pare ha pagat, el senyoro - amb els seus dos collons francesos -m'ha mirat ofès! Com si la culpa hagués estat meva, no et fot! Vigila el teu fill. I educa'l, que ho necessita urgentment. Coi de mini gavatx.

Ha estat aleshores quan m'he adonat que el meu estómac començava a menjar-se'm des de dins. Quina gana m'ha entrat després d'aguantar els crits agònics del nen ploramiques. Imagineu si en tenia que, quan he pujat al metro, me germana estava asseguda a dos seients de distància i no l'he vista fins que, amb molta subtilesa per part seva, m'ha clavat un cop de vano al braç. Vés quina sorpresa! - de fet, ella tampoc m'ha vist fins passades quatre parades i, quan s'ha assegut al meu costat, m'ha preguntat tota digna i intrigada quantes parades feia que era allà... hola? Saps on treballo, tros de patata bullida... -. Vaja, que de tanta gana que arrossegava, després de dinar, m'he embolicat a fer hamburgueses de soja i carxofes. I espereu, que d'aquí una estona tornaré a l'acció i prepararé nutella vegana. I demà - si el rellotge i els mobles d'IKEA m'ho permeten - faré estofat amb flocs soja texturitzada grans com nous de Califòrnia - si, si, si, fotos... cony d'Instagram, ens ha arruïnat l'existència a tots -.

Whatever. Me'n vaig a veure Stranger Things que, fins dilluns, ni sabia que ja hi havia a tercera temporada in motion. How is it that nobody told me?! Ja ho sabeu, però m'agrada tocar-vos la moral: recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu cagallons!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Més o menys, aquesta era la cara. Però sense els macarrons. I amb un aire
diabòlic tot al seu voltant, sobretot quan estava fet una mini bola a terra.