Nalataia, Mare Tubercle

La meva germana té uns amics ben rarots. El cap de setmana passat van celebrar l'aniversari d'en Mr. Robot: amb una remulladeta a la platja i un tast de vins. El cas és que van acabar ben esgotats i van tornar cap a casa més aviat del que havien planejat i la meva germana va demanar que la deixessin en algun punt de la geografia barcelonina que li permetés agafar el metro amb comoditat per venir a dormir amb mi. En Mr. Robot li va dir que, ja que anaven amb temps, es podria dutxar a casa però me germana, que és la mandra feta carn, li va contestar que si es dutxava al pis on viuen plegats, ja no tornava a sortir per la porta - i la conec prou bé com per imaginar-me la conversa per telèfon que hagués tingut lloc... més o menys, així... "Tatasita!" "Hola. Què, ja ets la metro?" "Te vas a reir. És que hem tornat abans, perquè estàvem rebentats de passar-nos tot el matí a la platja. I els vins... i el dinar, que he menjat un montón. Paella, no te digo más.&

El principi és el final. El final és el principi.  Doncs així estic jo, amb l'única neurona funcional que em queda fregida després de la mini-marató de Dark. I encara no me l'he acabada, per tant, no descarto que la neurona acabi de petar en les properes hores. I si només fos així, rai: igual que passa amb les subtrames de Dark, les solucions serien quasi infinites. Però a la mandonguilla cerebral que carrego ara mateix, cal sumar-hi un parell de ganivetades per l'esquena, la calor, les sorpreses inesperades de la vida - que mai solen portar res de bo -, la mania exasperant que té l'ésser humà de ser tan recollonudament desagradable i les poques ganes d'endinsar-me en el mateix abisme negre i pudent dia si i dia també. Si us plau, que algú pari el tren. Vull sortir d'aquest bucle. I d'aquesta societat. I d'aquesta merda de cultura manipuladora i dictatorial que tenim. Vull un raconet tranquil, amb WiFi i repartiment a domicili, on poder exiliar-me i env

Fer cartells amb l'aegisub és prou fàcil perquè una patata bullida com jo en sigui capaç. Fer-los bé és un altre tema: per fer-los bé caldria que aquesta patata bullida que escriu aquestes línies superés certes barreres informàtiques que no estan al seu abast. No hi estan ara, ni ho estaran mai. Sóc una sapastre, i punt final. Però encara em veig capaç de fer algunes coses decents. He vingut a presumir de cartells ? Òbviament. Els últims dies han estat durs i necessito que m'afalaguin. Va, ensaboneu-me! Espera, acabo de fer-vos un spoiler? Pot ésser. En qualsevol dels casos, m'ha quedat ben formós, tot plegat. I us n'ensenyaria de millors, però és que no n'hi ha. Ja us he dit que sóc una patata bullida, què més voleu? Una sap reconèixer les seves debilitats, que ja és més del què fa Altres. De fet, em pregunto sovint si Altres pensa abans d'obrir la boca. I també em responc sovint que no: que ni pensa, ni ningú espera que ho faci - amb la veritat a la mà, les po

El català m'oprimeix. Per què? Doncs perquè per culpa seva m'ofego, l'aire no m'arriba als pulmons. Em fa ballar aquí i allà, en una dansa macabra que m'estreny i m'escanya. M'asfixia. Em té lligada de mans i peus. M'ha alliçonat, m'ha rentat el cervell i jo no me n'he adonat: hi he caigut de quatre grapes, sense remei, sense voluntat. El trobo arreu. Em persegueix per tots els racons: els de la memòria i els del dia a dia. Existeix sense mi, existeix dins meu, existeix amb mi. I m'estrangula. Lentament i sense vergonya, sense remordiments, m'enfonsa en la misèria. M'hi lliga. M'ennuego i el català segueix allà, observant-me des de la seva atalaia, exigint més rendició. M'ennuego i no aconsegueixo sortir-me'n. I les llàgrimes no cessen. Les de ràbia. Les de frustració. Les de dolor. Les de pena. Les de tristor. Totes elles continuen brollant dins meu, com una deu. Violenta, furiosa, frenètica. I m'ennuego. El dolor em