Nalataia, Mare Tubercle

Doncs avui és el dia. Imagino que tot va lligat a les últimes hores de la meva vida. No ho sé, però, de vegades, és necessari compartir algunes coses. Fa unes setmanes, la Noemí, una companya d'Alemany, em va parlar d'una web que et permet subtitular vídeos sense haver de preocupar-se per compressions ni edicions. De fet, amb l'aegisub hagués estat més fàcil, i ràpid. Però comprimir no és el meu fort, necessita massa recursos (que el meu portàtil no té) . Així que, si ho puc fer online, millor. No us espereu gran cosa: és un vídeo d'en Jamie Cullum, amb els subtítols en anglès i la traducció al català, per si la voleu mirar. Penseu que aquest traducció és meva i suposa una adaptació força lliure. I què vull dir? Doncs que algú altre (un traductor professional) en faria una de diferent. Però tant m'és. Apa... Qui no voldria dibuixar res amb aquest home? A mi em desarma. En fi, porteu-vos bé i recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS!! (menys aquella-p

Tres entrades consecutives en tan poc temps?! Sí, a vegades passa. No us hi acostumeu. En l'última entrada us deia que sóc una persona de rutines i que, fins que en trobi una de nova, em costarà desfer-me de la vella. No us enganyava. Ahir em vaig despertar a dos quarts de vuit del matí, com cada dissabte, però sense res a fer. Així que em vaig tornar a tapar. Què us pensàveu, que sóc idiota? No, bé, una mica. El cas és que a les 8.47 (sí, sí, me'n recordo de la hora exacta) em vaig desvetllar i com que no podia dormir (no volia, perquè veig coses, coses que fan por...) , me'n vaig anar a caminar. Per la zona on visc, el que surt més a compte és agafar el lateral de la ronda i anar fent. però com que no tenia gaire ganes de passejar-me amunt i avall entre els cotxes, em vaig apropar al Laberint d'Horta, l'únic jardí de tota Barcelona que val la pena (no com d'altres) . obrien a les 10, així que em va tocar esperar. El recordava més misteriós, angoixant

Avui el dia s'ha aixecat gris. Com jo, que estic ennuvolada (seré un membre perdut de la Família Kumo?!) . Però no hi ha camins que no il·lumini el sol! Encara que la meva inclinació per certs dimonis de l' Avern potser em porta fins a les Calderes de Pere Botero. Bé, fred no passaré. I estar-me l'eternitat entre en Kurama i en Sebas-chan tampoc és cap tortura, mwahahaha!! Bé, us deia que tenim nou banner. Doncs sí. La meva vida s'ha capgirat de sobte, sense previ avís i, com tots els canvis, m'ha pillat amb les calces a la mà. Puc cridar, puc maleir (tinc cita amb Quetzalcoátl a les 17.00) , puc deixar-me els lacrimals secs com el Desert del Gobi però res d'això canviarà el fet que ara, des d'avui mateix, tinc més temps lliure. Molt. I això implica reestructuracions. Sóc una dona de rutines i quan me'n trenquen una, em costa assimilar-la. Si algú em veu caminant per Barcelona amb la música a tota canya, creuant els passos de vianants en vermell (sa

... que es diu GranOtaku2011!! És un bony enorme. I cria com els bolets, a ritme de tortuga. Més o menys. Aquestes últimes setmanes he estat concentrada en el regal de Nadal, que sé de bona tinta que no us entusiasmarà (bé, a la Shru sí, que té una ment molt perversa... com jo) . Només espero arribar a temps o em sentiré molt inútil. Ja us avanço ara que, comparat amb el de l'any passat, aquest especial és més morbós. I esgarrifós. Ju ju ju ju. Però encara falta per Nadal. Avui us deixo la primera meitat del dia 10. I un resum (Nalataia Tubercle Industries adverteix que el següent resum pot no estar relacionat amb el contingut aquí exposat. També avisa que si no us agrada el resum, és problema vostre, no de l'autora. A més, us suggereix guardar-vos les opinions per a vosaltres, això no és una tertúlia. Gràcies.Ja " Una nueva y divertida aventura de la pandilla de la ardillaLos miembros de la pandilla de la ardilla están en el desván, pensando a qué pueden juga

Si fos de Feisbú, compartiria això a la xarxa social. Però com que sóc de bloc, ho deixo aquí i tan feliç. Aquesta migdia, quan el meu pare ha entrat per la porta de casa, portava a les mans un sobre mida din-A4 a nom meu. Això és el que hi havia dins: Per fi tinc a les mans el segon número de la revista. En tenia tantes ganes! Aquesta tarda la devoraré com si no existís el demà xD ... però perquè pugueu veure que sóc una alumna aplicada, sota la revista està el llibre d'alemany. Para que digan... I ja que hi sóc, us recomano un parell d'articles publicats a la web de Pangea, tots ella relacionats amb les aus i el seu parentiu amb els dinosaures. - La muñeca de dinosaurio que propició el ala de las aves. - Un nuevo árbol genealógico aporta más datos sobre la rápida evolcuión de las aves. - ¿Dinosaurios voladores? - El dragón de "Avatar" surcó los cielos en el Cretácico. Que vagi de gust! I tapeu-vos, que ve el fred! Ah, i recordeu

No, no us enganya la vista! Els vostres ulls hi veuen perfectament! Tot és correcte, no busqueu lesions al nervi òptic. Després de mesos, MESOS sense saber-ne res, sense publicar ni una trista entrada sobre el tema, GranOtaku torna a les vostres vides. El que no tinc gaire clar és quant temps s'hi quedarà. No m'entengueu malament. El projecte segueix endavant. Molt lentament, però vaig fent. De fet, l'últim cop que vaig publicar alguna cosa sobre aquesta història d'amor i desventura, va ser al gener... i han hagut de passar 10 mesos per tornar a la càrrega. Així és la meva vida: un projecte en construcció contínua. El que importa és anar fent.

Aquest any ha estat el Saló de les samarretes! Ni manga, ni merchan  ni punyetes, coses útils: roba. Sí, sí, sí, les coses com són: comprar manga i devorar-lo està bé, està molt bé, de fet... però l'FNAC és omnipresent a Barcelona. I Norma té botiga pròpia. Més ràpid i quan a mi em vagi bé. I pel que fa al marxandatge, sí, el saló és el lloc ideal però la meva habitació té un espai limitat. I si bé m'hauria comprat la figura d'en Levi (una paraula: JO-DER) , un cop a casa, no sé on l'hagués col·locat, ja prou problemes tinc amb la d'en Zoro xD Així que res, aquesta vegada he tirat de lògica i sentit comú i m'he comprat samarretes per a lluir. Perquè les lluiré i presumiré d'elles. I quan la gent em vegi pel carrer i pensin " Mira-la, que friki " jo els contestaré desfilant i contornejant-me pel carrer per exhibir les meves fabuloses samarretes. I no hi haurà ningú més feliç que jo. De fet, ja tinc a mig parlar una sessió de fotos estiuenca amb