Nalataia, Mare Tubercle

Dec tenir cara d'imbècil, perquè els atrac a tots. Això o les meves feromones són terriblement eficaces a l'hora de fer orbitar al meu voltant gent estranya. I per "estranya" vull dir individus que segurament no haurien de sortir de la seva cova. No sense avisar abans. No us ha passat mai allò de trobar-vos amb algú a qui, amb molt d'amor i afecte, li escopiríeu a la sopa, tot esperant que la vostra saliva li provoqués diarrea? Jo sí i no poques vegades. Sóc com un imán per aquestes coses. És clar que treballar cara al públic podria ser-ne un dels motius - i després de 12 anys en aquest món, d'històries se n'acumulen mil -. Me'n ve al cap una de força recent, d'aquelles que fan que desitgi amb totes les meves forces trobar un forat profund i amagadet, aconseguir la butxaca del Doraemon i no haver de tornar a relacionar-me amb el món que m'envolta mai més. Situació 1 : estic treballant, tan tranquila, i posant una mica d'ordre

Dissortadament, i només 20 dies després de St. Jordi, ja m'he llegit tots els llibres que havia comprat. Els de collita pròpia, vull dir - els de la meva mare els començo demà i ja m'he empassat un de la meva germana en qüestió d'hores -. Però no cal patir, que encara em queda assaltar Amazon. Per ara, m'agradaria parlar-vos del primer llibre de la nova trilogia de la Laura Gallego. Un primer llibre que m'ha despertat sentiments contradictoris, sentiments retrobats i sentiments fluctuants - aquests són difícils de definir -. Començaré dient que hi havia molta lletra però poca matèria. Ha estat un primer llibre molt poc productiu en termes de contingut i futures línies d'acció. Massa obert, vaja. Sé que no l'hauria de compara amb Memòries d'Idhún però em costa no fer-ho: al primer llibre de la trilogia, " La Resistència ", hi ha varies trames que, si bé acaben convergint a finals del llibre, totes elles tenen repercussions en els dos

En l'últim capítol d'aquesta batalla contra la llana us explicava que encara em quedaven dos contrincants: un de secret, la identitat del qual no vaig desvelar, i un dino. Bé, han estat tres setmanes dures i plenes de moments on els sentiments a flor de pell es confonien amb els calfreds que les baixes temperatures i la pluja - llàgrimes del cel en consonància amb el meu estat anímic - provocaven al meu cos. Un dels peluixos, el secret, encara no ha arribat al seu destí - tampoc ho ha fet la girafa - però la certesa que qui l'ha de rebre ho farà amb els braços oberts i sense jutjar, m'acompanya cada vegada que recordo les penúries i els moments de desesperació que vaig haver de sofrir... En conjunt, aquest peluix no va ser tan complicat com l'altre - certament, les instruccions eren més clares i ja tenia un xic més d'experiència - però quan els punts que marcava el patró no es corresponien exactament amb els meus... ai! aleshores sí que tornava a re