Una de Titans disfressats de monstres: El Bestiari de l'Axlin

Dissortadament, i només 20 dies després de St. Jordi, ja m'he llegit tots els llibres que havia comprat. Els de collita pròpia, vull dir - els de la meva mare els començo demà i ja m'he empassat un de la meva germana en qüestió d'hores -. Però no cal patir, que encara em queda assaltar Amazon.

Per ara, m'agradaria parlar-vos del primer llibre de la nova trilogia de la Laura Gallego. Un primer llibre que m'ha despertat sentiments contradictoris, sentiments retrobats i sentiments fluctuants - aquests són difícils de definir -.

Començaré dient que hi havia molta lletra però poca matèria. Ha estat un primer llibre molt poc productiu en termes de contingut i futures línies d'acció. Massa obert, vaja. Sé que no l'hauria de compara amb Memòries d'Idhún però em costa no fer-ho: al primer llibre de la trilogia, "La Resistència", hi ha varies trames que, si bé acaben convergint a finals del llibre, totes elles tenen repercussions en els dos següents. Hi ha molta variació, pots veure que, en un futur, cadascuna d'elles anirà per separat. A El Bestiari em falta aquesta miríada de trames - només n'hi ha dues, molt simples i que, a primera vista, està molt clar on acabaran i quasi com ho faran -. Com a lectora - i en concret, fan de la Laura, acostumada a històries amb més carn -, això m'ha deixat una mica decebuda. Potser sóc jo, que m'agrada complicar les trames, que m'agrada embolicar les coses i veure com es desenvolupen després, no sé... però fins i tot "Dos velas para el diablo", tot i ser un volum autoconclusiu, tenia més entramat al darrera.

Qualsevol que s'hagi llegit el llibre, sabrà que - per ara -, el segon girarà al voltant de l'Axlin intentant recuperar en Xein. I d'en Xein intentant discernir qui menteix i què és millor per al món. I prou. No sembla que en cap moment es qüestioni la procedència dels monstres, el per que. No dic que això no aparegui al segon llibre, però hauria estat bé - deliciós a la seva manera - que en algun moment es plantegés de manera directa l'assumpte dels orígens dels monstres. Fins i tot de l'origen - real - dels Guardians i de les seves tendències totalitàries - és cert que l'Axlin sembla que s'amoïna per això, però no tant perquè és un dubte raonable, sinó perquè en Xein hi està ficat de ple i no li agrada -.

Per a mi, és força evident que els Guardians n'amaguen alguna de ben grossa i ben lletja. Però també que els monstres no van aparèixer per casualitat. I que l'aparició dels uns va de la mà de la dels altres. Però en cap moment sorgeix la qüestió i, tornant a "La Resistència", em sorprèn que la Laura ho hagi passat per alt. Ja ho he dit, potser és cosa meva, que necessito buscar tres peus al gat, però m'ha semblat massa naif tot plegat.

Per altra banda, llegir-me "El Bestiari" ha estat com tornar a la primera temporada de Shingeki no Kyojin. Literalment. Hi ha fins i tot un paràgraf que cita, textualment, els mateixos anhels i dubtes que més d'un personatge es qüestiona a l'anime - cosa que em retorna, al seu torn, a Claymore -. Diu:

"No, perquè només els interessen els humans [als monstres]. Si tinguessin tanta gana com sembla, es menjarien qualsevol cosa; però tan sols ens maten a nosaltres i i ho fan per pura maldat. [...]. Però els monstres... són una altra cosa, Axlin. No ens cacen: ens assassinen."

A la pàgina 58; aquí va ser on em vaig adonar que aquest llibre era una revisió de Shingeki. Fins i tot puc establir paral·lelismes amb els Exploradors - o les Claymore - i els Guardians: criatures especials que lluiten contra els monstres perquè reben una formació molt concreta. És més, els Guardians són una ramificació dels Ackerman, pràcticament engendrats per a caçar Titans, destriats de manera molt específica en funció de les seves qualitats, igual que els Guardians qui, no només són més forts, més ràpids i més eficaços que els humans "normals", sinó que tenen com a tret distintiu el seu color d'ulls, igual que les Claymore - a qui també "fabriquen" de manera específica per a fer-les letals -. De fet, tampoc m'hauria de sorprendre gaire, al cap i a la fi, no és la primera vegada que la Laura deixa clar que la cultura nipona li interessa - ho veiem a Idhún i ho veiem a "Dos velas para el diablo" -. Així que deixar caure la idea que la inspiració per aquest llibre podria haver estat influida per l'anime de Shingeki no és gaire esbojarrat, no?

Amb tot, crec que la trilogia té molt potencial. Sobretot si l'Axlin fa el pas necessari - i crec que essencial - per descobrir què s'amaga darrera els Guardians i els monstres, més enllà d'esbrinar maneres de protegir-se d'ells. També seria interessant aprofundir en la figura del Jerarca i els seus motius per mantenir els Guardians tan a mà i deixar abandonats els assentaments quan, si els mantingués protegits, el declivi de l'espècie humana es podria veure revertit. 

Espero, però, que la trama oculta que lliga tot això no acabi desembocant en un conflicte entre nacions, que es dediquen a boicotejar-se les unes a les altres, amb l'objectiu d'assolir el control perquè, altra vegada, tornaríem una vegada més al rerefons de Shingeki - Eldia contra Marley, dues nacions que lluiten per la supremacia i s'aprofiten dels monstres, o Titans, per justificar els seus crims - o Claymore - una illa nació que crea monstres per a combatre una guerra i que, de retruc, ha de crear guerreres mig monstre-mig humanes per a controlar, dins les seves pròpies fronteres, els monstres que ells mateixos han creat i alliberat damunt la població -.

Haig de reconèixer que tenia moltes ganes de llegir-me el llibre. També reconec que m'ha durat poc, però no m'esperava que em deixés aquest regust agredolç a la boca. Ja sé que he dit que no seria just comparar-ho amb Idhún, però surt tot sol: és com si parléssim d'un llibre a mig coure, com si lli faltés una empenta per acabar de tancar el seu propi cicle. Ni s'ha plantejat cap repte interessant, ni tampoc s'ha deixat cap dubte concret per resoldre; no hi veig l'espurna d'expectació que sol acompanyar aquesta mena de llibres. Amb Idhún era impossible no preguntar-se "I ara què?". Amb "El Bestiari" costa fer-ho. Tal i com ha acabat el primer llibre, aquest "I ara què?" es resol amb un "I ara l'Axlin obre els ulls a en Xein." i prou. No sembla que la història tingui intenció d'anar més enllà; el plantejament d'un entrellat més complicat que aquest no queda, al meu parer, clar.

Espero equivocar-me molt. Primera, perquè em faria molta ràbia que la cosa acabés així, que calguessin tres llibres per solucionar això. Segona, perquè els llibres de la Laura no m'acostumen a decebre - potser "L'Emperadriu dels Etèris" em va costar assimilar-lo però no em va deixar indiferent i potser "Donde los árboles cantan" sembla banal, però no ho és -. I tercera perquè són pocs els referents de literatura fantàstica que tenim en aquest país i només faltaria que, a causa d'això, encara li caiguessin més calbots dels que ja li cauen per tenir l'edat que té i escriure fantasia per adolescents - i que m'ho expliquin, perquè no hi veig res de dolent a escriure fantasia, es tingui l'edat que es tingui, i menys encara a llegir-ne siguis adolescent o no, però sembla que la societat sempre sap millor que un mateix què ha de llegir i quan -.

Així que, encreuem els dits. Encara en queden dos i l'esperança no s'ha de perdre mai. Apa, feliç diumenge i recordeu sempre que tant és què llegiu, la qüestió és fer-ho - encara que, si ens posem a parlar de gèneres, segurament no estarem d'acord - i no oblideu mai que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

P.D: Demà començo un nou patró de crochet. La guerra continua...