Nalataia, Mare Tubercle

Farà uns quatre o cinc anys, a la meva mare li van regalar una planta pel seu aniversari. Igual que em passa a mi, ella tampoc suporta que li regalin flors - escac i mat, genètica -, però va ser un regal per compromís i, com que no era un ram condemnat a la mort, doncs mira, tampoc s'ho va prendre tant malament. La planta en qüestió és aquesta: Es tracta d'un Anthurium, una planta tropical amb més de 1.000 espècies conegudes. I fins aquí tota la informació que us dono sobre la planta, que no és la part interessant de la història. Fa mig any, més o menys, i per qüestions diverses, quasi totes relacionades amb la meva necessitat de posar totes les plantes al sol, ho necessitin o no, la planta va començar a marcir-se: les flors naixien seques, les fulles es cremaven poc després de brotar i, en general, la planta enviava senyals de mort imminent - però com que les classes de botànica de la carrera no incloïen lliçons de jardineria, doncs mira, per poc no s'hi queda -. Afortun...

En posts anteriors... - No, Nalataia, no publiquis aquestes coses, QUE MAI SE SAP! - Calla, veu interior, QUE NINGÚ T'HA PREGUNTAT RES! - Però és el meu deure controla-- - PATATA BULLIDA! SI NO T'AGRADA LA VIDA QUE T'HA TOCAT SUPORTAR, CARDA EL CAMP! ...i així va ser: la veueta interior de la Nalataia, la qui posava límits ferms a les seves accions i mantenia a ratlla els tsunamis de verí corrosiu que corren lliurament per l'interior de la seva protegida, va marxar tal i com va viure; en silenci. I la veueta interior substituta, la qui ara ocupa aquest lloc tan terrible i carregat de perills, ha estat incapaç DE CONTENIR TOTA LA MERDA DE LA NALATAIA! VEUETA INTERIOR ORIGINAL, TORNAAAAA! ... eco, eco, eco... " Per sort, la campanya d'enguany la passaré a l'altra banda del taulell i, per acabar d'arrodonir-ho, serà l'última d' #AltresInc   PERQUÈ PLEGUEN VELES! SE'LS HA TRAVESSAT EL SARS-COV2 DE TAL MANERA QUE TORNEN A CASA PER NADAL, COM EL C...

Dos mesos i dues setmanes d'anècdotes perdudes que es poden resumir en un sola paraula, una que marcarà per sempre més la meva carrera professional, una que em provoca urticària cada vegada que algú la pronuncia, una que temo cada dia quan entro a treballar i que m'esforço en oblidar quan torno a casa, UNA PARAULA MALEÏDA: KIESTRA . Sí, estimades i estimats, setanta dos dies de pura desesperació, ancorada a una màquina que m'ensuma, que em sent, que m'espera cada matí per iniciar la ronda d'alarmes i sirenes variades; un analitzador que no sap treballar sense amargar la vida als altres, ni tan sols quan funciona com els seus sants circuits li manen; un aparell que es del·laïta amb la desesperació de les treballadores que l'hem de suportar; un instrument maquiavèl·lic que no rutlla fi, a qui li importa ben poc que el tècnic de manteniment l'hagi deixat maco: LI ÉS TOTALMENT IGUAL, SI EL KIESTRA NO VOL CARBURAR, EL KIESTRA NO CARBURARÀ! I les qui haurem de pa...

Comença el compte enrere per a la que, molt possiblement, serà la setmana més llarga, negra, dura i dramàtica d'enguany: LA SETMANA DE LES 13 HORES LABORALS, TXAN TXAN! Que no us enganyin, és meravellós, això de fer substitucions al laboratori; com més en sàpiga, més números perquè em truquin i segueixi connectada a la mamella de l'hospital. Però, SEMPRE HI HA UN PERÒ , l'esclavatge associat no mola. Ni gota ni mica. Tan sols seran vuit dies, VUIT DIES , encadenada al departament, vivint allà més hores que no pas les que passaré dormint a casa; vuit dies intensos posant a prova el meu cervell humà ameboide; vuit dies que tatxaré amb ràbia al calendari cada nit quan torni a casa perquè PATATES AMB BOLETS! Només de pensar-hi, ja em canso, SI US PLAU ENVIEU AJUDA . Sovint penso que tinc la boca massa grossa, i sovint l'encerto.  Però una de freda i una de calenta: #ALTRESINC tanca paradeta. Bé, una de les paradetes i, spoiler, ME N'ALEGRO D'AQUÍ FINS A L'INF...

Una setmana més, la ciència no s'ha fet sola i jo he estat al peu del canó, combatent al seu costat per tirar-la endavant... tot i que en més d'una ocasió m'hagués agradat tirar-la directament a les escombraries, perquè déu n'hi do, quina setmaneta... I és que, per molt que ens molesti, per molt que ens sembli que nosaltres tenim el control, ÉS MENTIRA, QUI TÉ EL CONTROL ÉS EL KIESTRA! Diantre de sistema integrat per a l'automatització de tasques en el laboratori de microbiologia. És un rei del drama, no pots estar fent altres coses mentre treballa perquè s'emprenya i deixa de fer la seva; com un nen petit de cinc anys que, si no rep atencions, deixa de respirar, EXACTAMENT IGUAL . S'ha passat la setmana sencera d'alarma en alarma i ja us espavilareu vosaltres, jo vull moixaines. És queixa per ABSOLUTAMENT tot; aquest és el seu Top 5: No tinc mostres! - mentida, en tens 20, que les veig, NO EM PRENGUIS EL PÈL I TREBALLA! -. La mostra té un coàgul! - t...

Apa, ara ja us tinc entretingudes una estona fins que descobriu quina cançó estic taral·lejant. Podem començar el show.  Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré  #AltresInc . El meu temps a #AltresInc s'esgota, és una mort anunciada. I després de la meva llarga - o curta, si prenem com a referència l'escala geològica del temps -, dilatada i absurdament intensa experiència puc dir que NI PER TOT L'OR DEL MÓN HI TORNARIA . S'ha acabat, la meva relació d'amor-odi amb la ferreteria imaginària és una història del passat, una que no vull reprendre - com quan talles d'arrel amb una ex especialment insuportable i decideixes fer net neuronal, eliminant dels teus records i vivències la seva presència, exactament igual -. Qui sap si mai en començaré una de semblant en un altre negoci com, no sé, una pastisseria imaginària o una biblioteca maleïda... però a #AltresInc no, rotundament no. I menys e...

Ara em cauran mastegots des de totes les direccions però, això de treballar a jornada extra-completa... no fa per a mi. I dic que me la fotran per on menys me l'esperi perquè segur que apareix l'intel·ligent corresponent a dir-me que " Tu, com a mínim, treballes. I extra! ". Molt bé, maco, saps llegir i teclejar frases completes, amb signes de puntuació inclosos. Té, una galeta. Següent. Sí, sé que en la situació actual que vivim poder treballar és una sort, una mena de luxe segons el sector empresarial. Però no, i no. Primer de tot, NO ÉS SORT . Sigui una feina més qualificada o menys, la mantinc gràcies a l'esforç diari. I segon, TAMPOC ÉS UN LUXE . És un dret, o hauria. Malgrat tot, malgrat que conservar la feina sigui, ara per ara, un miracle caigut del cel, me'n puc queixar igual. Peti qui peti. Aviam si ara no podré dir el que em roti al meu propi bloc sense que apareguin a llançar-me pedres els quatre incendiaris de sempre. Efectivament, treballar 12 ho...

Encara no em crec que siguem dia 2 de Gener del 2021 i NO US HAGI FET CINC CÈNTIMS DE LA NOTÍCIA MÉS IMPORTANT DE LA DÈCADA PASSADA!   Bé, som-hi doncs... JA TINC EL DIANTRE DE TÍTOL DE GRAU SUPERIOR DE TÈCNICA DE LABORATORI CLÍNIC I BIOMÈDIC, HÒSTIESPUTESMIRAQUEN'ÉSDELLARGELCONYDETÍTOLCASUMTOT! Així és, Tubercletes i Tuberclets, la mare ja és tècnica de laboratori. No pas a temps complet, ni tan sols a mitja jornada: només ho sóc quan les circumstàncies ho requereixen, però SER-HO ÉS EL QUE COMPTA . I estic més contenta que un gínjol. De fet, i gràcies als dies lliures per conveni i les vacances acumulades, ja he tingut la oportunitat de posar en pràctica tot allò que, molt amablement, m'han ensenyat a l'hospital - que poc i gens té a veure amb allò que em van ensenyar a l'institut perquè HIPOTENUSA -. Les tres últimes setmanes d'aquest 2020 que ja hem tancat, rebregat i llençat a les escombraries, van ser intenses. Ardues, fins i tot: més de dotze hores fora de ...

Encara no em puc creure que escrigui aquestes paraules, a aquestes hores, en un dia com avui, perquè no hauria de ser davant del meu portàtil, SINÓ DAVANT DEL VIDAS, DEMANANT-LI PERDÓ PER LA MEVA IMBECIL·LITAT PROFUNDA! ESCAC I MAT, COVID! ESCAC I MAT! Ha estat una jugada mestra. Sí, Tubercletes i Tuberclets, torno al confinament estudiantil, encara que només sigui durant una setmana - ESPERO I DESITJO que només sigui UNA ÚNICA SETMANA , perquè tela marinera aquest 2020 -. Jo tinc molt clar que hi ha alguna força còsmica mística venjativa i més dolenta que la tinya que no vol que acabi aquest cicle: ÉS UN FET! No tinc sort. Sóc una persona que viu al dia, que no fa plans - perquè sé positivament QUE L'UNIVERS ME'LS ESMICOLARÀ - i, per tant, veu el futur com a quelcom llunyà i totalment fora del seu abast perquè... bé, perquè ni tan sols em plantejo que existeixi. Quan em pregunten allò de "On et veus d'aquí a 10 anys?", sempre acabo contestant que viva perquè...

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré  #AltresInc . A #AltresInc tenim cargols i martells, claus i tornavisos. A #AltresInc pretenem ser una ferreteria seriosa i, per tant, volem pensar que tenim de tot. De vegades, massa i tot: massa referències en llista, massa producte al magatzem, massa gènere fora de temporada - tenim prou cargols de Halloween i alicates nadalenques com per obrir una ferreteria temàtica - i, després del que va passar ahir, massa preus que la clientela considera inadequats, rars, improcedents, estrambòtics... vaja, que no els agraden. Com dic sovint, a #AltresInc comptem amb un públic curiós que, de vegades, té comportaments estranys - i si en lloc d'estar a la banda del taulell que ven el producte, fos a la que el compra EM PASSARIA EL DIA RECRIMINANT ALS ALTRES QUE FOSSIN TAN INCREÏBLEMENT GILI *piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii*!! -. Ahir, concretament, em vaig topar amb una mare u...

Ja és casualitat que comenci les pràctiques el dia 21 i l'entrada "Dies d'institut" que les mencionen sigui la 21. Estic convençuda que l'univers mira de dir-me alguna cosa però escolta!, que no hi ha manera d'entendre què. Tan complicat és deixar-ho per escrit i ben claret? No voldria ser llepafils però si s'ha posat en marxa algun engranatge còsmic ancestral, m'agradaria saber en quin punt de la roda estic i si m'aixafaran els pinyons. Gràcies. I pensareu "Serà gaire novetat, això que la vida et vagi fent la traveta, oi?". Doncs no, certament em trobo pedres al camí constantment i per molt que les esquivo i les supero - amb més o menys gràcia i sempre en funció de si ets qui cau o qui mira -, em fan fer una volta de cal Déu. I així no hi ha manera d'avançar a la vida. PROU ENTREBANCS JA, QUE N'HE TINGUT TOO MUCH FOR MY BODY . Gràcies. El tema en qüestió és que, per activa o per passiva, per virus amb corona o per errors en el s...

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc . Sovint, les coses no van rodades a #AltresInc . Sovint, és com si totes les desgràcies possibles ens caiguessin al damunt. A la vegada. I, sovint, un únic desajust, una fotesa sense major importància, ens arruïna la tarda. Potencialment parlant, és clar - perquè cal molt més, en certs sentits, i molt menys, en d'altres, perquè a mi se m'esguerri el dia -. Total, que la tarda de dissabte se'n va anar en orris quan aquest fenomen tan entranyable anomenat Era Digital va decidir plegar veles. Unilateralment - com la DUI però amb millors resultats  -. Va ser el col·lapse de la societat tal i com la coneixem. O això hauria de dir si realment visquéssim en una societat partidària del dra--ah, no, QUE SÍ SOM UNS DRAMÀTICS DE PRIMERA CLASSE . Sabeu quin va ser aquest desastre tan calamitós i malaurat? Sabeu perquè hi havia riuades de clientes que volien com...

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc . Avui teniem feina per a regalar, a #AltresInc . No us imagineu la de feina que s'arriba a acumular després d'uns dies de repòs. I nosaltres en feia uns quants que descansàvem. Així que avui ha tocat apujar-se les mànigues i suar - beneït canvi de temps, que fa circular aire fresc -. El cas és que tenia capses i capses de martells, cargols i claus per endreçar. Capses i capses que pesen com un diantre de vaca en braços perquè, a qui sigui que treballa al magatzem central d' #AltresInc i carrega la mercaderia, no se li ha ocorregut mai que els qui som a les botigues no anem amb un toro amunt i avall, sinó que ens toca fer bíceps I PESA TOT MASSA, CABRONS! Podríeu, com a mínim, situar les capses més pesants a sota del tot, si us plau, PODRÍEU?! - i jo amb les lumbars fetes miques per les raríssimes i acrobàtiques posicions que adopto quan dormo i p...

Per fi, i des que va començar aquest estiu esperpèntic en molts sentits, HE DORMIT TAPADA I SENSE VENTILADOR! Sé que moltes pensareu que hi ha metes molt millors a la vida però quan ets jo, un encreuament entre persona i caldera que s'aixeca amb els llençols xops de suor A L'HIVERN , ser capaç de trobar aquest equilibri perfecte entre asfixiar-te i voler dormir al congelador, i tenir la pell fresca tota la nit, és un regal. Per això em fa tan contenta que el dia d'ahir passés entre matisos de gris - és clar que l'estona que va sortir el sol vaig patir pensant en la tornada a casa amb les botes de muntanya i LA calor -. Vaja, que comença aquella època en la que és recomanable dur un foulard al coll: et serveix tant de complement, com de caputxa improvisada quan comença a diluviar i t'has descuidat el paraigua a casa... encara que a la llarga, però sobretot a la curta, molt a la curta, no et servirà d'absolutament res. De fet, te l'acabaràs traient del cap, ...

El principi és el final. El final és el principi.  Doncs així estic jo, amb l'única neurona funcional que em queda fregida després de la mini-marató de Dark. I encara no me l'he acabada, per tant, no descarto que la neurona acabi de petar en les properes hores. I si només fos així, rai: igual que passa amb les subtrames de Dark, les solucions serien quasi infinites. Però a la mandonguilla cerebral que carrego ara mateix, cal sumar-hi un parell de ganivetades per l'esquena, la calor, les sorpreses inesperades de la vida - que mai solen portar res de bo -, la mania exasperant que té l'ésser humà de ser tan recollonudament desagradable i les poques ganes d'endinsar-me en el mateix abisme negre i pudent dia si i dia també. Si us plau, que algú pari el tren. Vull sortir d'aquest bucle. I d'aquesta societat. I d'aquesta merda de cultura manipuladora i dictatorial que tenim. Vull un raconet tranquil, amb WiFi i repartiment a domicili, on poder exiliar-me i env...

Fer cartells amb l'aegisub és prou fàcil perquè una patata bullida com jo en sigui capaç. Fer-los bé és un altre tema: per fer-los bé caldria que aquesta patata bullida que escriu aquestes línies superés certes barreres informàtiques que no estan al seu abast. No hi estan ara, ni ho estaran mai. Sóc una sapastre, i punt final. Però encara em veig capaç de fer algunes coses decents. He vingut a presumir de cartells ? Òbviament. Els últims dies han estat durs i necessito que m'afalaguin. Va, ensaboneu-me! Espera, acabo de fer-vos un spoiler? Pot ésser. En qualsevol dels casos, m'ha quedat ben formós, tot plegat. I us n'ensenyaria de millors, però és que no n'hi ha. Ja us he dit que sóc una patata bullida, què més voleu? Una sap reconèixer les seves debilitats, que ja és més del què fa Altres. De fet, em pregunto sovint si Altres pensa abans d'obrir la boca. I també em responc sovint que no: que ni pensa, ni ningú espera que ho faci - amb la veritat a la mà, les po...