Dies d'institut XXII: Ensurts a AltresInc i les cadenes de la Covid

Encara no em puc creure que escrigui aquestes paraules, a aquestes hores, en un dia com avui, perquè no hauria de ser davant del meu portàtil, SINÓ DAVANT DEL VIDAS, DEMANANT-LI PERDÓ PER LA MEVA IMBECIL·LITAT PROFUNDA! ESCAC I MAT, COVID! ESCAC I MAT! Ha estat una jugada mestra. Sí, Tubercletes i Tuberclets, torno al confinament estudiantil, encara que només sigui durant una setmana - ESPERO I DESITJO que només sigui UNA ÚNICA SETMANA, perquè tela marinera aquest 2020 -. Jo tinc molt clar que hi ha alguna força còsmica mística venjativa i més dolenta que la tinya que no vol que acabi aquest cicle: ÉS UN FET! No tinc sort. Sóc una persona que viu al dia, que no fa plans - perquè sé positivament QUE L'UNIVERS ME'LS ESMICOLARÀ - i, per tant, veu el futur com a quelcom llunyà i totalment fora del seu abast perquè... bé, perquè ni tan sols em plantejo que existeixi. Quan em pregunten allò de "On et veus d'aquí a 10 anys?", sempre acabo contestant que viva perquè, COSES QUE PASSEN, ELS CADÀVERS NO S'HI VEUEN, o és que coneixeu gaire morts que tinguin ulls funcionals, eh? En coneixeu algun?! DONCS PORTEU-LO AL CIRC, QUE EN TRAUREU UNA PASTA! I per això no sóc la capitana del meu vaixell, ni la guia del meu camí, ni l'estrella al firmament que em portarà més enllà, PERQUÈ HIPOTENUSA!

És clar que això no vol dir que, si les circumstàncies no m'acompanyen aquest cop, no tiri pel dret i esculli la opció B: fer un treball escrit i esperar que això basti, perquè no seré previsora, PERÒ TAMPOC SÓC UNA XIMPLETA. Per molt que el cosmos s'entesti a encadenar-me a #AltresInc, escaparé! Juro pel meu nom que algun dia cardaré a còrrer de la ferreteria imaginària on treballo i no miraré enrere. O si, per assenyalar el rètol i riure-me'n a gust. No sé, ja veurem quina cabriola mental executo. Ara, que marxaré més ampla que llarga en podeu estar segures. Però - diantre de peròs, sempre molestant - reconec que trobaré a faltar les meves companyes. Lucky me, existeix el WhatsApp.

Al final, el més trist de tot això, de la cancel·lació temporal de les pràctiques - que, per cert, i tot i la tensió que em genera fer IFIs i barallar-me amb els autoanalitzadors, m'agraden molt i són, de lluny, mil milions de cops millors que les anteriors, cosa fàcilment comprovable perquè ja no escric entrades depressives sobre les hores improductives que passava al laboratori -, és que podria haver coincidit amb la setmana que tinc de vacances, és a dir, la setmana vinent, PERÒ NO. VEIEU COM NO TINC SORT! Cony de karma.

Però, ei!, que el meu karma no és l'únic desharmonitzat amb l'univers. El d'#AltresInc també. I jo contenta - serà per això que la meva mala estrella brilla més fosca i més negra que mai, per què em ric de la mala fortuna dels altres? -. Com sempre, fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc.

Degut a les noves restriccions per la Covid, ja no puc dinar ni fer temps als espais privats per a treballadores que tenim a #AltresInc. Així que em toca buscar-ne de nous. I quan dic "nous", vull dir els de sempre però sota una nova perspectiva: en concret, una de freda i potencialment plujosa perquè no estic sota cobert. Però no worries, que l'etern retorn sempre... bé, retorna. El cas és que no puc fer temps al lloc de sempre, i com que de temps sempre me'n sobra, m'he buscat la vida. En aquest cas concret, la vida m'ha dut fins una terrassa compartida amb la pitjor plaga invasora que l'ésser humà ha conegut mai: ELS TURISTES. Els mal educats, si volem filar prim. Els increïblement mal educats, sorollosos i bruts si volem filar molt, molt prim. El tipus de turistes a qui se'ls diu "no llanceu burilles de cigarretes a la terrassa, perquè hi tenim productes emmagatzemats" I ES PASSEN PEL FOLRE DELS OUS LES INDICACIONS REBUDES! De fet, els la bufa tantíssim qualsevol cosa que els diguis que, quan se'ls acusa de fer X amb testimonis pel mig, NEGUEN FINS I TOT LA SEVA PRÒPIA EXISTÈNCIA EN AQUEST PLA TERRENAL, TEMPORAL I TOTS ELS PARAL·LELS EXISTENTS. I, al final, ha de venir una veïna de vés-a-saber-quin-edifici-però-que-veu-la-nostra-terrassa-des-de-casa-seva a dir-nos que anem uns quantes mesos avançats i que per a Sant Joan ENCARA FALTEN 8 MESOS! Ding ding ding, premi: una bossa de plàstic gegantina plena de brossa i uns articles de fusta que reposaven plàcidament al sol VAN ENTRAR EN COMBUSTIÓ ESPONTÀNIA i el munt de burilles que hi havia al seu voltant NO HI VA TENIR RES A VEURE! HA! I després diran que les coses no cremen soles. Mentida, a #AltresInc en tenim proves. I aquest no és l'únic miracle, NEIN! A la pèrgola que vam instal·lar fa poc per protegir els claus i els tornavisos de les inclemències del temps LI HAN SORTIT ESTIGMES! EN FORMA DE CREMADA! CREMADA PER BURILLA! Però, again, la muntanya de burilles seques que un dels meus companys va escombrar al voltant de la tenda de campanya improvisada NO HI VA TENIR RES A VEURE! Aviam si ara serà culpa dels turistes fumadors dels pisos immediatament superiors que, a la nostra terrassa, es cremin coses! No, i ara.

Com torni a sentir remugar el propietari dels pisos que les vistes de la nostra terrassa atapeïda i desendreçada molesta els seus inquilins, li faig empassar les burilles d'una en una, ENCESES. I després s'empassa els turistes.

Amb tot, i des de l'última entrada, el balanç és força positiu... sempre que no tingui en compte que passo més hores al carrer que al meu llit. O que em conec millor la cantina de l'hospital que la cuina de casa. O que el vàter del departament de Micro i jo ja som grans amics. Jo, que sóc extravertida i no me'n ser estar, d'intimar - HA HA HA! reia ella mentre entrava per la finestra oberta l'olor de cànnabis acabat de fumar per algun veí sense major afició que l'herba de l'alegria... totalment verídic, hi ha algú que s'està fumant un bon porro ara mateix -

En fi, Serafí, em toca menjar-me amb patates aquestes semi-vacances imposades. De debò que no m'agradaria gens que s'allarguessin més enllà de Novembre. Així que, si us plau, POSEU-VOS LA PUTA MÀSCARA FACIAL DELS OVARIS, QUE NO COSTA TANT, NI TAMPOC US PREN L'OXIGEN, QUE LA MOLÈCULA D'AQUEST GAS TAN PREUAT ÉS INFINITÍSSIMAMENT MOLT MÉS MENUDA QUE UN VIRUS, FINS A 100 VEGADES MENYS! És com comparar un gra d'arròs de 5 mm amb un regle de 50 cm: eh que un pot passar pel desaigua i l'altre no? DONCS HIPOTENUSA! MÀSCARA, MECÀGON LA SANG DE LLUCIFER! I recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Mai deixaran de sorprendrem els meus súper poders
amb els editors d'imatges. Sóc la Reina del GIMP.

Comentaris

El Tuberclefòssil més visitat

See you next week! - Capítol 14