Nalataia, Mare Tubercle

Ni el fred de l'hivern ha pogut glaçar l'infern que, ara mateix, és la meva vida. Un caos meravellós de principi a fi, i és que em plouen els exàmens i no sé ben bé d'on cauen. Vaig tant falta d'hores que ja tinc hipotecats els pròxims mesos. I sí, ja sé que em repeteixo més que l'all, però és que, al ritme actual, miraré el calendari i ja serem desembre una altra vegada. I si heu pensat en algun moment que això podria ser una bona senyal... no! Perquè després de Nadal, la feina continua. I per acabar-ho d'adobar, no hi ha cap vaga convocada a la vista. Us ho podeu creure? On són els sindicats estudiantils quan els necessitem? Ja us ho dic jo: escalfant-se les mans a l'estufa, tal i com ha de ser. Tal i com hauria d'estar fent jo, perquè tant teclejar m'està glaçant els dits. Però no patiu pels membres congelats, que a mi se m'escalfen de seguida, sobretot quan estic treballant. Dissabte passat vaig passar una tarda tan llarga i tan amarga q...

Fa un parell de dies llegia a l'Ara un article sobre formatges. Formatges vegans concretament. No sóc vegetariana, ni tampoc vegana, sóc omnívora - tal i com el mico va caure de l'arbre, així em vaig quedar - però això no vol dir que estigui a favor de la crueltat amb la que la indústria tracta els animals que ens serveixen d'aliment. Ni de lluny. Si bé mantinc les meves distàncies amb el món animal per motius que no vénen al cas, no m'agrada que pateixin - és més fàcil convèncer-me perquè ajudi als animals i el planeta terra que no pas a l'espècie humana - i, encara que això no vol dir que deixi de menjar carn i peix - en part, per l'esperit caçadora-recol·lectora, en part perquè me mare faria bistecs amb mi - , sí vol dir que m'interesso per formes alternatives d'alimentació. Vol dir que quan toca fer-me el dinar, escullo el consum vegetal i no l'animal - llevat que al frigorífic hi hagi carn o peix descongelats, a punt de fer-se malbé... tinc ...

Igual que els Reis Mags es van oblidar d'un dels meus regals - i encara estic esperant que el totpoderós Amazon me'l porti - , jo també m'he deixat endur pels dies i no he pensat que estaríeu super interessats  en saber  - ironía, on? -  què em va caure la  - mal anomenada - nit més màgica de l'any. I dic mal anomenada perquè, segons totes les tradicions, la nit més màgica de totes és el Dia dels Morts - se celebri el dia que se celebri - . I, en part, és cert: la humanitat és capaç de creure que aquell dia s'alcen els morts i caminen entre nosaltres. Però creure que existeixen el DNA, els àtoms i la evolució - cosa que està comprovadíssima i demostradíssima - és ciència ficció! És clar, jo cada 1 de Novembre veig cadàvers caminant pels carrers! I fantasmes perseguint les ànimes dels vius per turmentar-los! Sempre, cada any. La nit de Reis la més màgica? Ha, com es nota que ningú ha pensat en Tots Sants - perquè cal molta màgia, i de la bona, per fer creure...

Tot sovint, passades les festes de Nadal i tot el que això comporta, ens adonem que ens fem grans. Per què cada vegada ens pesen més els anys? Per les arrugues que veiem al mirall? No, molt més prosaic: pels regals. Sí, així de simple: com més grans ens fem, més es repeteixen. O menys originals són ja que, oh sorpresa!, tenim de tot. De tot. Així que marcar la diferència és un xic complicat. Intentar innovar es fa difícil. Ho sento, Tubercles, però créixer és així: ens insensibilitza (kit-kat: i així de superficial som, al primer món, que no tenim res millor a fer que queixar-nos sobre tot el que tenim, mentre a l'altra banda de la porta, perquè no cal anar gaire lluny, hi ha persones que viuen en la més absoluta misèria... ben jugat capitalisme, HAHA) .

Últimament estic molt desganada. Tot em resulta tediós, tot és avorrit, em falten energies. I no és cosa del temps que, boig com està, ens té a tots amunt i avall en una muntanya russa d'exasperació i desànim. No, no és això. Em falta una espurna, un canvi, un punt d'inflexió. Provocat o totalment aleatori, tant se val, la cosa és que em falta aquell punt de sal que ens mou a tots. Em manca a mi i, per contra, sembla que als altres els en sobra, cosa que fa que em pregunti en quin punt no vaig agafar el gir correcte, si em vaig saltar algun stop pel camí. I aleshores tot sembla caure, tot pren un ritme més lent, més feixuc. I et sents cansat. Aleshores, quan per fi reuneixes el valor, o la força, l'energia, les ganes, digueu-ne com vulgueu, tot són pedres. I no il·lusòries, no, d'aquestes ja en carreguem suficients nosaltres mateixos. No, aquestes pedres són reals, i grosses. Pots tenir sort i passar-hi pel damunt, superar-les, aprendre la lliçó, vaja. O pots tenir la ...

Habemus Stegosaurus! Ja ha nascut, per fi ha sortit de l'ou, tot i que li va costar una mica. De fet, em vaig sentir molt com el Dr. Grant quan ajuda al velociraptor a sortir de l'ou: jo també vaig haver d'enretirar la closca perquè no hi havia manera que ell sol se'n sortís xD . S'ha passat dos dies de més en aigua, a veure si així creixia un xic més... i ho ha fet, però la diferència tampoc mata. Ara només li falta nom i lloc a la meva habitació. Oh, i esperar que no es deshidrati i quedi fet una pansa. Per cert, és més bufó al natural, tot i que de cara fot força por. I és tou, potser no com una esponja però si com una gelatina molt dura. I llefiscós. De fet, quan vaig llençar l'aigua on el tenia mentre era a l'ou, es va formar una escuma comparable a la que fan els cigrons o les llenties cuits i envasats. Molt estrany. Tubercletes i Tuberclets, avui estic molt desmotivada, tantíssim que, quan he anat a votar, m'he estat cinc minuts...

Wir befehlen zu viel. Wir gehorchen zu viel. Wir leben zu wenig. "Eine Leichenrede" - Kurt Marti Jo hi afegiria un "Wir arbeiten zu viel" també perquè, mirant el calendari, això és el que faré fins a mitjans de Gener: treballar, treballar i mortificar-me les festes. El treball ens fa lliures, diuen. Sí, segur. Faré més hores que un rellotge. Damn life. I jo que volia gaudir d'un Nadal en família (que no la meva, sinó els meus cosins petits) ... doncs dues pedres: ni nens ni res. S'ha de tenir mala sort. Whatever. Canviant de tema, i de registre, us vaig explicar que m'havien regalat un ou de dinosaure? No? Ja pot ser; tinc tantíssimes coses pendents d'explicar o que voldria explicar però que, per una raó o l'altra, mai surten a la llum, que no sé què he dit i què no. Total, que pel meu aniversari em van regalar un ou d'aquells que poses en aigua i, passats un parell de dies, surt una bèstia prehistòrica. Doncs bé, fins ahir ...

Ara que la Digifebre ha tornat a les nostres vides, i ignorant la nova temporada, molts fansubs s'han llençat en caiguda directa a recuperar l'honor i la dignitat d'aquesta franquícia que, us poseu com us poseu, supera a Pokemon i de llarg. Arreu trobes re-edicions i re-traduccions de la primera temporada de Digimon: en anglès dual i amb subtítols, en castellà dual i amb subtítols, amb una única pista d'àudio i així fins a l'infinit i mes enllà, Bé doncs, fa uns dies, em van enviar un link de Telegram perquè em mires l'edició BD de Digimon amb l'àudio d'aquí, el que mola, no la barrabassada anglesa. Em va picar el cuquet de la nostàlgia i, tot i tenir la sèrie completa en DVD amb àudio castellà, vaig pensar "Calla, busca-la." I així he passat aquest lluminós matí de diumenge: buscant Digimon. I fent feina d'alemany, és clar, que no tot és diversió i parranda (ole, ole!) . La primera opció sempre és Nyaa, més que res perquè suposa u...

El cap de setmana passat va tenir lloc el Saló del Manga. Visita obligada, com sempre. Aquest any però, la companyia va ser força diferent, per no dir quasi inexistent. Entre horaris laborals mal combinats, exposicions i xerrades, tallers i amistats vingudes d'arreu, aquest Saló ha estat un dels més solitaris de la meva vida. No em queixo, cadascú s'ho munta com pot però, comparant-ho amb anys anteriors, aquest ha estat una mica tristot. Tantes hores pel meu compte, sense ningú amb qui parlar, riure o, simplement, passejar en silenciosa companyia, es va fer dur. De fet, estava tan poc motivada que no vaig fer ni una fotografia i, si no recordo malament, de disfresses bones n'hi havia moltes, sobretot en grup (coi, quina enveja...) . Però dir que estava sola, sola tampoc és encertat. Mireu a qui vaig recollir pel camí... Sembla petit, oi? Doncs proveu a carregar-lo tot el sant dia pel Saló i en parlem. Ni us imagineu els problemes que vaig tenir cada vegada que ...

Aquesta encara no us l'havia explicada. Fa cosa d'una setmana (o potser més, tinc un cacau amb això dels dies que no és normal) , estava jo tan tranquil·lament netejant lleixes, i cubetes, i armaris quan va entrar una senyora de mitjana edat (mitjana edat adulta, i com que els joves d'avui en dia arriben fins als 35, doncs podríem dir que la senyora rondava la cinquantena alta) i em va preguntar com anava la cosa, fet en sí incomprensible perquè no treballo pas a la NASA, però vaja. 

Sé que no arribaràs mai a llegir això. Sé que ni tan sols saps que, més enllà del teu mesquí món, existeix algú que t'avorreix amb tota la seva ànima, algú que et desitja el pitjor que se li pot desitjar a una altra criatura, perquè ni tan sols et puc considerar humà. Ets una rata miserable que no coneix la vergonya, ni la misericòrdia; algú per a qui paraules com empatia, solidaritat, respecte o dignitat no són més que lletres a l'atzar en una pàgina en blanc que els altres anomenem vida. Ets una criatura vil que s'aprofita de la bona voluntat dels seus conciutadans, als quals no dubta en ferir i humiliar, car la teva essència, la teva ànima està podrida, tacada més enllà dels límits insuperables inherents en l'espècie humana. Ets un monstre sense consciència que engoleix tot allò que és bo i agradable sota el sol i ho converteix en cendra, en fum i brases, consumint-ho tot egoistament sense deixar ni l'ombra de l'esperança pels altres. No hi h...

Aquest matí he sortit una altra estoneta amb la bicicleta i, tot i la distància recorreguda, sembla que les meves cames porten bé l'esforç. De moment. Tampoc m'hi he matat gaire, no us penseu, ni sóc ciclista ni vull ser-ho (algun cop us he fixat en les cames que tenen?!) però el passeig ha pagat la pena. A més, un cop dominat el truc dels pinyons i les marxes, tot ha estat fàcil i simple, sobretot les pujades, les poques pujades que m'he trobat. Tot i que la primera que he fet, sense canviar de marxa ni res, ha tingut com a conseqüència un lament trist i dolorós dels meus quàdriceps. Pobres, no s'ho mereixen. Però ha estat agradable, sobretot per la fresca que passava, no com el cap de setmana passat, que feia un sol de justícia i jo, feliç de mi, vaig sortir amb pantalons llargs a fer la volta al barri. Una mica més i se m'enreda la llengua a les rodes de tant que em penjava... Tot i així, jo volia parlar sobre el selló. El selló? Sí, la punta de fletxa aque...

Feia catorze anys que no m'asseia en una bicicleta, catorze anys! Sort que, igual que passa amb les taules de multiplicar, anar en bici no és una cosa que s'oblidi fàcilment sinó, ara estaria a urgències. I com pot ser que fes tantíssim temps que no agafés una bicicleta? Els motius són diversos i variats però la raó principal és la meva mare.  Mai he estat una santa, no a casa, com a mínim. A l'escola sí, allà era l'encarnació de la santedat i les bones maneres. A casa sempre he estat més punyetera. No mala gent, però si rebel. I en un d'aquests atacs de revelació contra la autoritat típic dels adolescents (suposo) , la meva mare em va castigar tot un estiu sense bicicleta (o això interpreto després d'anat sumant les parts dels records dispersos) . Sigui com sigui, un estiu va seguir al següent. I aquest a l'altre i així successivament fins avui. El resultat de tot plegat és mitja vida sense pujar a una bicicleta. Me germana sol dir que aquí, la tonta, ...

Bé, doncs la cosa va sobre coloms. No és un dels meus temes preferits, ni tampoc un de recorrent però, de vegades, les coses no són com volem i, sinó, que els ho preguntin als milers de llicenciats i graduats universitaris que s'han quedat sense ungles de tant menjar-se-les.  Fa una mica més d'un mes, estava tan tranquil·lament endreçant els meus pensaments i fent equilibris en un tamboret quasi, quasi més alt que jo quan, sense preàmbuls, ni cants celestes, ni llums encegadores caient com cascades d'aigua del cel, un colom blanc immaculat (o, com a mínim, tan immaculat com pot estar un colom a Barcelona) va entrar volant a la botiga on era. No va ser una entrada d'aquelles típiques, que acaben amb el colom incrustat a la paret, no. Aquesta entrada va ser divina: la bèstia va avançar a càmera lenta, com surant en una corrent invisible i, a mig camí, va fer anar les ales enrere, com si tragués pit, com si les estigués dient al món "Ei, sóc aquí", i va que...

Segons l'IEC, el terme " robar " implica apropiar-se d'una cosa que no és nostra amb violència i/o engany, a banda de fer-ho d'amagat si les circumstàncies són favorables. " Pispar ", en canvi, és el mateix però sense les hòsties ni les mentides. Sigui com sigui, el cas és que algú s'endu una cosa que tenies tu i, per bé o per mal, ni te n'adones. A no ser que ho faci davant la teva puta cara i pretengui fer-te'n còmplice. Això és, a grans trets, el que em va passar fa relativament poc en un lloc de la Terra, el nom del qual no vull mencionar.  L'anècdota, perquè no és res més que això, per sort, tot i que poc li va faltar per ser portada dels diaris, gira al voltant d'uns elements, diguem-ne " X " que, en el seu conjunt, formen un element major, diguem-ne " Y ". Doncs bé, resulta que una excepcionalment calorosa tarda de Juliol, i no serà perquè no n'hàgim tingut, una parella d'edat entre la menop...

Si quan heu llegit el títol de l'entrada heu pensat en pets, l'heu encertat. Ara, si penseu que em dedicaré a parlar de ventositats, aneu arreglats. Cadascú que s'aguanti amb les seves i deixi tranquil·les les dels altres. El títol de l'entrada fa referència a una conversa molt animada que vaig tenir amb me germana fa poc més d'un dia; efectes secundaris dels xats. De les poques coses que us puc explicar i que no em donaran bitllet directe al purgatori, destaco els comportaments estranys de l'ésser humà, perquè som rarets, això es un fet. Com també és un fet que la gent no entén les indirectes (i dit sigui de pas, les directes) . O és que la persiana baixada d'un comerç no és prou eloqüent? Que de què parlo? Bé, doncs precisament del que acabeu de llegir: ara resulta que un comerç amb la persiana baixada i els llums apagats no està tancat, sinó en stand-by. I per què ho sé, això? Perquè m'hi he trobat (digueu-ne persiana, digueu-ne porta de 3x4 tanc...

Navegant per la xarxa, m'he trobat això. El cas és que, a part d'arrencar-me una riallada, m'ha fet pensar en el munt de persones que van per la vida amb cara d'haver-se empassat accidentalment un got de vinagre. I més que l'expressió que porten, en l'actitud que mantenen. Vull dir, quan entro a algun lloc (i on dic lloc, dic botiga) , saludo, potser no efusivament, però sí dic "Hola", que és el mínim d'educació que tothom hauria de demostrar de cara a la galeria. Si per dins t'estàs recordant de tots els morts de la persona que tens al davant, doncs és cosa teva; de fet, i com solia dir el meu pare, tens dos problemes: enfadar-te i desenfadar-te (quantíssimes vegades no m'ha salvat aquesta frase a mi...) , tot i que en aquest cas seria "amargar-te i desamargar-te", però ja m'enteneu. Que per què m'exclamo? Simple: quan et passes vuit hores al dia saludant a la gent, esperes que, com a mínim, ells compleixin ...

De vegades, la vida ens dona oportunitats que no podem deixar anar. D'altres, aquestes oportunitats ho seran si nosaltres ho volem. Sovint, aquestes oportunitats no són res, poc menys que fum... però nosaltres ens entossudim en agafar-les. Ens hi aferrem com un nàufrag al flotador que el manté amb vida. I ens equivoquem. Però estem tan desesperats que no ho veiem, no som conscients que aquestes oportunitats que se'ns han materialitzat al davant no són nostres, són una trampa, no ens corresponen. I les mantenim a prop per por a perdre-les però, el que no sabem és que no ens ha de fer por perdre quelcom que mai ha estat fet per a nosaltres. Tot i així, la por, la indecisió, la inseguretat, el fracàs i tantes i tantes emocions que ens capgiren del revés, ens passen una mala jugada. Totes aquestes oportunitats ens encadenen i desperten un "jo" que no correspon al real, que no ens representa. Per desgràcia, no sempre ho veiem. De fet, m'atreviria a dir que no ho fem, ...

ODIO EL CODI HTML Apa, ja ho he dit. Informàtics del món, podeu odiar-me, però no canviaré d'opinió. Obligueu-m'hi si teniu pebrots.  Ja ens llegirem (si no faig puré de portàtil abans) !!!! Ciao!!!! I que la gent prefereixi "Hombres, mujeres,  viceversa, vuelta del revés y empieza otra vez" abans que això... incomprensible.