Coses estranyes que (encara, sí) em passen

De vegades, la vida ens dona oportunitats que no podem deixar anar. D'altres, aquestes oportunitats ho seran si nosaltres ho volem. Sovint, aquestes oportunitats no són res, poc menys que fum... però nosaltres ens entossudim en agafar-les. Ens hi aferrem com un nàufrag al flotador que el manté amb vida. I ens equivoquem. Però estem tan desesperats que no ho veiem, no som conscients que aquestes oportunitats que se'ns han materialitzat al davant no són nostres, són una trampa, no ens corresponen. I les mantenim a prop per por a perdre-les però, el que no sabem és que no ens ha de fer por perdre quelcom que mai ha estat fet per a nosaltres. Tot i així, la por, la indecisió, la inseguretat, el fracàs i tantes i tantes emocions que ens capgiren del revés, ens passen una mala jugada. Totes aquestes oportunitats ens encadenen i desperten un "jo" que no correspon al real, que no ens representa. Per desgràcia, no sempre ho veiem. De fet, m'atreviria a dir que no ho fem, en part, perquè són pocs els qui reconeixen obertament que s'equivoquen i, per l'altra banda, perquè ens hem acostumat a viure en un remolí constant de penediment i angoixa.

Afortunadament, allò que nosaltres mateixos no podem veure és prou clar per als altres. Sí, parlo dels amics. Sí, parlo de la família. Sí, parlo fins i tot de complets desconeguts que ens obren els ulls, tot i que no sempre sigui desinteressadament. Sigui com sigui, un sol gest marca la diferència entre el cel i l'infern. Un únic gest que ens obre les portes a dir "prou". Un sol gest que ens allibera. I on dic gest, dic paraula. Tant és; el que necessitem és un punt d'inflexió. I quan el trobem, tot es torna més lleuger, ens costa menys respirar, ens resulta més fàcil escoltar aquella veu que ens deia que paréssim, que aquella cremor que sentíem dins no era casual. És aquest punt i a part el que ens permet recuperar la perspectiva, tornar a començar. I quan escoltem la veueta, ens adonem que no xiuxiuejava pas, que no era una remor llunyana i incomprensible... sinó que cridava a viva veu però nosaltres l'estàvem ignorant, deliberadament. Per què? Perquè fer-ho hagués estat cedir; cedir a nosaltres i als altres. I quan veus passar les oportunitats, quan veus que cada vegada en són menys, prefereixes agafar-te a la primera que puguis, prémer ben fort els dents i deixar les concessions per un altre dia.

Per sort, mentre tu t'agafaves a aquella oportunitat traïdora, aquella que no era per a tu, algú ja t'havia llençat el flotador salvavides, per si les mosques. M'alegro de poder comptar amb flotadors com aquests, de debò. Sou el meu bitllet d'anada i tornada a port; a bon port.

Porteu-vos bé, recordeu que tots teniu un flotador esperant-vos i no oblideu que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!