L' altra mirada, que no ho és, que és la de sempre però patata bullida amb naps i cols
Ahir al vespre vaig aconseguir que l'NW6 no caigués en les mans equivocades i, d'aquesta manera, salvar el món. O potser tan sols vaig participar en un escape room i ara em crec membre honorífica de Els Venjadors. I jo què sé, i què poc m'importa perquè, per sopar, em vaig cardar unes hamburgueses veganes boníssimes i el bon menjar sempre m'ennuvola la ment. I aquí estic, amb el cap a la lluna de valència i pensant que estimem molt poc tot allò que som. Tant que, fins i tot quan ens repeteixen per activa i per passiva que valem el nostre pes en or, el nostre cervell social se'ns pixa a la cara i continua amb la seva cançó de fracàs i vergonya. Continuem encallades a la mateixa intersecció de sempre, aquella que ens recorda que, agafem el camí que agafem, mai serem prou bones per merèixer-ne els resultats que n'obtinguem i, per tant, els haurem de deixar enrere i continuar buides. Ermes. Estèrils. No som res, ni som ningú però, ai las!, tothom ens necessita, toth