Nalataia, Mare Tubercle

Avui serà, amb tota probabilitat, l'últim dia que publiqui una entrada acompanyada del títol i etiqueta "Dies d'institut" perquè ja fa tres mesos que l'institut va passar a millor vida i continuar amb aquesta línia argumental em sembla abusar d'aquest univers anecdòtic que tants moments estel·lars m'ha ofert. I com ja sabeu, aquest no és l'únic guió que té les hores comptades - per a més referències, consulteu aquí -. Per tant, i per retre homenatge a totes dues subtrames... que comenci aquesta simpàtica historieta! Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré  #AltresInc . ...la tarda d'ahir prometia. Prometia haver d'endreçar desenes de centenars de productes abandonats de qualsevol manera per la marea de clientes i clients que van desfilar durant tot el dia per la ferreteria. Però no us refieu de les aparences; tan bon punt sembla que et passaràs les hores col·locant mart...

Apa, ara ja us tinc entretingudes una estona fins que descobriu quina cançó estic taral·lejant. Podem començar el show.  Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré  #AltresInc . El meu temps a #AltresInc s'esgota, és una mort anunciada. I després de la meva llarga - o curta, si prenem com a referència l'escala geològica del temps -, dilatada i absurdament intensa experiència puc dir que NI PER TOT L'OR DEL MÓN HI TORNARIA . S'ha acabat, la meva relació d'amor-odi amb la ferreteria imaginària és una història del passat, una que no vull reprendre - com quan talles d'arrel amb una ex especialment insuportable i decideixes fer net neuronal, eliminant dels teus records i vivències la seva presència, exactament igual -. Qui sap si mai en començaré una de semblant en un altre negoci com, no sé, una pastisseria imaginària o una biblioteca maleïda... però a #AltresInc no, rotundament no. I menys e...

Ara em cauran mastegots des de totes les direccions però, això de treballar a jornada extra-completa... no fa per a mi. I dic que me la fotran per on menys me l'esperi perquè segur que apareix l'intel·ligent corresponent a dir-me que " Tu, com a mínim, treballes. I extra! ". Molt bé, maco, saps llegir i teclejar frases completes, amb signes de puntuació inclosos. Té, una galeta. Següent. Sí, sé que en la situació actual que vivim poder treballar és una sort, una mena de luxe segons el sector empresarial. Però no, i no. Primer de tot, NO ÉS SORT . Sigui una feina més qualificada o menys, la mantinc gràcies a l'esforç diari. I segon, TAMPOC ÉS UN LUXE . És un dret, o hauria. Malgrat tot, malgrat que conservar la feina sigui, ara per ara, un miracle caigut del cel, me'n puc queixar igual. Peti qui peti. Aviam si ara no podré dir el que em roti al meu propi bloc sense que apareguin a llançar-me pedres els quatre incendiaris de sempre. Efectivament, treballar 12 ho...

Encara no em crec que siguem dia 2 de Gener del 2021 i NO US HAGI FET CINC CÈNTIMS DE LA NOTÍCIA MÉS IMPORTANT DE LA DÈCADA PASSADA!   Bé, som-hi doncs... JA TINC EL DIANTRE DE TÍTOL DE GRAU SUPERIOR DE TÈCNICA DE LABORATORI CLÍNIC I BIOMÈDIC, HÒSTIESPUTESMIRAQUEN'ÉSDELLARGELCONYDETÍTOLCASUMTOT! Així és, Tubercletes i Tuberclets, la mare ja és tècnica de laboratori. No pas a temps complet, ni tan sols a mitja jornada: només ho sóc quan les circumstàncies ho requereixen, però SER-HO ÉS EL QUE COMPTA . I estic més contenta que un gínjol. De fet, i gràcies als dies lliures per conveni i les vacances acumulades, ja he tingut la oportunitat de posar en pràctica tot allò que, molt amablement, m'han ensenyat a l'hospital - que poc i gens té a veure amb allò que em van ensenyar a l'institut perquè HIPOTENUSA -. Les tres últimes setmanes d'aquest 2020 que ja hem tancat, rebregat i llençat a les escombraries, van ser intenses. Ardues, fins i tot: més de dotze hores fora de ...

 A dia d'avui - i quan dic avui, no em refereixo al dia d'avui en concret, sinó a l'expressió que engloba els últims temps i que, per tant, fa referència a un període més o menys llarg i/o perllongat - encara hi ha persones QUE NO SABEN DUR UN DIANTRE DE MÀSCARA FACIAL CORRECTAMENT! No cal ser enginyera, ni física teòrica, NI TAN SOLS CAL TENIR-HI NEURONES, AL CERVELL! Basta amb posar-se'la bé I PROU! No podria ser més simple: dues gomes cosides a una tela. Les gomes per darrere les orelles i la tela tapant boca i nas. De fet, i s'hi t'agrada viure experiències al límit, ET POTS TAPAR LA PUTA CARA, DES DE LES CELLES FINS LA BARBETA! Però així i tot, AIXÍ I TOT , encara hi ha energumens i energúmenes que la porten ON ELS SURT DE LA FIGA! NO SÓN UN COMPLEMENT DE MODA. Per culpa d'alguns desconsiderats que prefereixen mostrar al món la seva merda de cara, o que organitzen festes multitudinàries perquè creuen que fer negoci amb la salut dels demés és el mill...

Encara no em puc creure que escrigui aquestes paraules, a aquestes hores, en un dia com avui, perquè no hauria de ser davant del meu portàtil, SINÓ DAVANT DEL VIDAS, DEMANANT-LI PERDÓ PER LA MEVA IMBECIL·LITAT PROFUNDA! ESCAC I MAT, COVID! ESCAC I MAT! Ha estat una jugada mestra. Sí, Tubercletes i Tuberclets, torno al confinament estudiantil, encara que només sigui durant una setmana - ESPERO I DESITJO que només sigui UNA ÚNICA SETMANA , perquè tela marinera aquest 2020 -. Jo tinc molt clar que hi ha alguna força còsmica mística venjativa i més dolenta que la tinya que no vol que acabi aquest cicle: ÉS UN FET! No tinc sort. Sóc una persona que viu al dia, que no fa plans - perquè sé positivament QUE L'UNIVERS ME'LS ESMICOLARÀ - i, per tant, veu el futur com a quelcom llunyà i totalment fora del seu abast perquè... bé, perquè ni tan sols em plantejo que existeixi. Quan em pregunten allò de "On et veus d'aquí a 10 anys?", sempre acabo contestant que viva perquè...

Ja és casualitat que comenci les pràctiques el dia 21 i l'entrada "Dies d'institut" que les mencionen sigui la 21. Estic convençuda que l'univers mira de dir-me alguna cosa però escolta!, que no hi ha manera d'entendre què. Tan complicat és deixar-ho per escrit i ben claret? No voldria ser llepafils però si s'ha posat en marxa algun engranatge còsmic ancestral, m'agradaria saber en quin punt de la roda estic i si m'aixafaran els pinyons. Gràcies. I pensareu "Serà gaire novetat, això que la vida et vagi fent la traveta, oi?". Doncs no, certament em trobo pedres al camí constantment i per molt que les esquivo i les supero - amb més o menys gràcia i sempre en funció de si ets qui cau o qui mira -, em fan fer una volta de cal Déu. I així no hi ha manera d'avançar a la vida. PROU ENTREBANCS JA, QUE N'HE TINGUT TOO MUCH FOR MY BODY . Gràcies. El tema en qüestió és que, per activa o per passiva, per virus amb corona o per errors en el s...

La setmana passada deia que aquesta us explicaria un acudit. Bé, doncs ja ha arribat AQUESTA SETMANA , així que us dec un chist - que diria el Montilla -. No sé segur si recordareu certa fatídica entrada, on us explicava les meves tribulacions i mal de caps amb l'assignació de la pràctiques el curs passat així que, #spoileralert, aquí la teniu, perquè refresqueu la memòria - que aquesta entrada és la continuació d'una història de terror inoblidable -:  Dies d'institut XII: La llum al final del túnel té un preocupant matís negre. Cal amoïnar-se?  . Bé, ara que ja estem situats, que corri la tinta.   La meva natura, el meu estat habitual, es pot representar fàcilment amb una gran gerra de vidre plena a vessar i en aquell punt just d'equilibri damunt la taula que, miraculosament, ACABA ESTAVELLANT LA PUTA GERRA AL CONY DE TERRA, CAUSANT UN SISME DE REPERCUSSIONS ÈPIQUES I IRREFRENABLES, MECÀGON LA SANG DE LLUCIFER! Apa, ja ho he dit: no tinc sort, mai n'he tingut. ...

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc . Avui teniem feina per a regalar, a #AltresInc . No us imagineu la de feina que s'arriba a acumular després d'uns dies de repòs. I nosaltres en feia uns quants que descansàvem. Així que avui ha tocat apujar-se les mànigues i suar - beneït canvi de temps, que fa circular aire fresc -. El cas és que tenia capses i capses de martells, cargols i claus per endreçar. Capses i capses que pesen com un diantre de vaca en braços perquè, a qui sigui que treballa al magatzem central d' #AltresInc i carrega la mercaderia, no se li ha ocorregut mai que els qui som a les botigues no anem amb un toro amunt i avall, sinó que ens toca fer bíceps I PESA TOT MASSA, CABRONS! Podríeu, com a mínim, situar les capses més pesants a sota del tot, si us plau, PODRÍEU?! - i jo amb les lumbars fetes miques per les raríssimes i acrobàtiques posicions que adopto quan dormo i p...

L'última vegada que vaig fer un examen des de casa no era un examen, era un qüestionari. Un que puntuava, certament, però no una cosa tan definitiva com un EXAMEN , amb majúscula i negreta. Per tant, no sé com anirà el que tinc la setmana vinent. Desconec el format: no sé si serà mitjançant el Moodle, no sé si caldrà alguna aplicació extra, no sé si haurem d'estar connectats telemàticament amb el professor, no sé res. Per no saber, ni tan sols estic al cas de la nota del munt d'activitats que m'ha tocat fer aquests dies. NO SÉ DE QUIN PEU COIXEJO! Així com se suposa que m'haig de preparar l'examen?! Ah, sí, estudiant.. DONCS JA HO HE FET! Ho he fet tantes vegades que podria haver entregat l'examen fa dues setmanes. Però m'hauré d'esperar a la vinent perquè 1) el senyor professor s'ha quedat molt ample enviant-nos activitats extres per ocupar les nostres avorrides hores i, no en tinc cap mena de dubte, no hem estat els únics que han rebut tante...

Bé, doncs ja és oficial: la histèria ha arribat a l'institut. Hi ha alguna força còsmica que s'està prenent moltes molèsties perquè no em tregui el títol de Tècnica de Laboratori Clínic i Biomèdic. Això, o els de l'empresa han subornat a algú per evitar perdre una treballadora més. Sinó, que algú m'expliqui perquè avui, quan he arribat al laboratori, me n'han fet fora als vint minuts. De fet, ha estat molt còmic, tot plegat. Jo estava per allà, voltant i pensant què faria, si gels d'agarosa o seguir voltant indefinidament, quan ha arribat la meva tutora i l'he saludada. Quan ha sentit la meva veu, s'ha girat i m'ha mirat, no sabria dir si sorpresa o meravellada de veure'm allà, i m'ha preguntat "¿Què haces tú aquí?" i jo, innocent de mi, he contestat "Eeeh, pràctiques?" - al meu favor, diré que he pensat que m'estava retraient que fos en aquell laboratori concret, cosa que m'ha semblat igual d'estrany pe...

All covered in hair? More like all covered in distress, the one that comes from nothingness, the kind that comes from stillness, tha kind that leaves you wondering whats it is going to be: surrender or madness. I així, CADA DIA . És com quan sóc a casa, que m'ignoren, però elevat a l'enèsima potència - i allà encara tenia a me germana, que si m'escoltava però, aquí? JA! -. És súper divertit: gràcies Cosmos per aquesta gran oportunitat d'aixafar-me la guitarra dia sí, dia també. Ben jugat. I em pregunto, val la pena que ho intenti? Vull dir, realment en trauré res, de tot això? A banda d'un regalim de foscor seguint-me arreu, volia dir. Ara mateix, em sento la persona més inútil, més prescindible i més innecessària de tota la galàxia coneguda, desconeguda, nascuda i per nàixer. I encara que em vagin donant corda - poca -, segueix semblant misèria. I fora de temps. Sobretot, fora de temps. Tinc la sensació que el rellotge s'ha aturat per a tothom menys ...

Segona PCR que faig sola i crec, recalco crec - les apostes estan 1000 a 1 -, que l'he cagada. Òbviament. Què seria de mi, i d'aquest bloc, si no l'espifiés cada mig minut? Doncs igual que el riu: una mierda. És clar que no hi ha res com cardar el manco - heu vist quina expressió més maca m'ha sortit? Cardar el manco... em sembla que la patentaré - per aprendre dels errors: ara ja sé que, una vegada usat un reactiu, l'haig de deixar com més lluny del meu camp visual, millor. Així m'estalvio dubtes i segones opinions. La part positiva? Si surt malament, sabré el motiu, però si surt bé, podré confirmar inequívocament que el meu cervell pensa que som divendres - i encara falta - i no s'ha adonat, el molt il·lús, que va tan desencaminat com un talp buscant patates a la platja. Poor thing, Aviam què passa - per cert, i canviant radicalment de tema, molt em sembla que demà anirà a EIE i projecte sa mare la coixa, així de clar i català, perquè el què faig allà,...

Si 8 de cada 10 entren a les 9 del matí, si la primera hora me la passo tocant-me la figa... per què em convoquen a les 8 del matí?! Quin sentit té perdre el temps de manera tan miserable? A banda que em sento com una medusa dins d'una piscina: fora de lloc i sota greu risc d'ofegar-me - quasi diria que em sentia més útil, fent la formació per l'empresa que fent el cony de pràctiques -. Però vaja, si parlem de sentir-se útil, no podem passar per alt les reunions infinites, fora d'horari laboral, que tenen lloc esporàdicament, quan menys te les esperes, i que t'esmicolen la rutina vilment i sense compassió. Això sí et fa sentir útil: passar-te una hora i vint minuts escoltant com la teva encarregada només diu una cosa bona de cada mil milions, t'apuja la moral una barbaritat! No hi ha res millor que et recordin que ets un coi de patata calenta per fer-te sentir súper! Aviam, jo, de mindfulness, ni en sé ni en vull saber perquè és una collonada important per...