Dies d'institut XVII: Una lluna plena peluda

All covered in hair? More like all covered in distress, the one that comes from nothingness, the kind that comes from stillness, tha kind that leaves you wondering whats it is going to be: surrender or madness. I així, CADA DIA.

És com quan sóc a casa, que m'ignoren, però elevat a l'enèsima potència - i allà encara tenia a me germana, que si m'escoltava però, aquí? JA! -. És súper divertit: gràcies Cosmos per aquesta gran oportunitat d'aixafar-me la guitarra dia sí, dia també. Ben jugat.

I em pregunto, val la pena que ho intenti? Vull dir, realment en trauré res, de tot això? A banda d'un regalim de foscor seguint-me arreu, volia dir. Ara mateix, em sento la persona més inútil, més prescindible i més innecessària de tota la galàxia coneguda, desconeguda, nascuda i per nàixer. I encara que em vagin donant corda - poca -, segueix semblant misèria. I fora de temps. Sobretot, fora de temps. Tinc la sensació que el rellotge s'ha aturat per a tothom menys per a mi, com si el  temps dels altres fos estable i constant, però el meu un parell de manetes sonades que van i vénen com volen i quan els sembla. Tant aviat corre amb presses, com es posa a caminar lentament. És exasperant. I, mentrestant, jo veig caure els dies. En no res, haurà passat un mes. I què en puc treure, d'aquests 30 dies? Poc. Poc tirant a gens. I gens és quasi res, zero absolut - sempre m'ha semblat estrany, això del 

"zero absolut"... que no ho és sempre, d'absolut? És que potser hi ha un zero que no ho sigui, que no impliqui de manera molt rotunda, la negació total? -. 

En fi, que no és tan sols cosa del temps, que em fa ballar com li rota, els ordinadors també - fer-me ballar, dic... com que m'agrada tant ¬¬ -. Avui ha estat un matí molt llarg per culpa seva: entre contrasenyes mig xiuxiuejades, reconfiguracions del sistema, desajusts del programari i blocatges espontanis, he acabat fins el capdamunt. És un fet: ens odiem i els de la feina crec que em volen veure perdre l'oremus, perseguint els clients per la botiga, armada amb un paquet de galetes - una manera molt subtil per dir-me que plegui veles abans les veles no es pleguin al meu voltant -. És la puta rebel·lió de les màquines.

Però, fins i tot quan les coses estan tan negres, de vegades, només de vegades, ens podem endur una bonica sorpresa. En el meu cas, una sorpresa en forma d'àlbum. De música. El nou àlbum de Silbermond, "Schritte". Jo, de vosaltres, passaria per Spotify i me l'escoltaria, que val molt la pena - encara que no entengueu una absoluta merda, com em passa a mi amb el 75% de la lletra però, ei!, escolto música en japonès i la gaudeixo igual -. 

Jo us deixo aquí, que avui ja n'he tingut prou de queixes, mirades de reüll sospitoses i esbufecs diversos - tant que estic començant a odiar les meves pròpies dèries i manies... acabáramos! -. Apa, feu bondat i recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Menys les qui us sentiu excloses, cosa que no entenc perquè jo m'he passat la vida inclosa dins el plural masculí i mai m'he trobat fora de lloc. Així que ara toca canviar les terminacions! Deal with it! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Quina cosa més rara.

P.D: un altre cony d'hora perdut miserablement, aquesta vegada, contemplant la puta pantalla d'actualització del sistema de Windows i el seu diantre de missatge

"Ah, ah, ah, te l'han fotuda bé! Ah, ah, ah!"

Mini punt per qui ho hagi llegit amb la veueta insuportable d'en Dennis Nedry.

~ Madurat a foc lent el dimarts, dia 25 de febrer del 2020 ~