Nalataia, Mare Tubercle

"Defecacions i autoritzacions"... soc jo o el títol d'avui té nom de telenovel·la de sobretaula de TV3? De debò que, de vegades, tinc unes idees que ni jo mateixa sé d'on surten. En fi, comencem! Defecacions. Si d'adolescent algú m'hagués dit que acabaria treballant amb caques, m'hauria semblat totalment possible, llevat que les caques en les quals jo hauria estat pensant serien copròlits, i les caques amb les quals em relaciono actualment són més aviat fresques. Congelades, de fet: tubs de 2 mL de merda congelada. Caca de tota mena i color, consistent o no, a l'hospital no fem distinció: qualsevol deposició és vàlida per ésser estudiada. Ara, quan toca pre-tractar 152 cagades per a fer-ne l'extracció JA NO ÉS TOT TAN VÀLID! La meva companya E i jo hem estat tota la setmana processant femtes i ahir ja no sabíem si les havíem d'extreure, de quantificar o de llençar per la borda. Vam estar tres hores per a quantificar el DNA de la meitat de les ...

L'última vegada que vaig fer un examen des de casa no era un examen, era un qüestionari. Un que puntuava, certament, però no una cosa tan definitiva com un EXAMEN , amb majúscula i negreta. Per tant, no sé com anirà el que tinc la setmana vinent. Desconec el format: no sé si serà mitjançant el Moodle, no sé si caldrà alguna aplicació extra, no sé si haurem d'estar connectats telemàticament amb el professor, no sé res. Per no saber, ni tan sols estic al cas de la nota del munt d'activitats que m'ha tocat fer aquests dies. NO SÉ DE QUIN PEU COIXEJO! Així com se suposa que m'haig de preparar l'examen?! Ah, sí, estudiant.. DONCS JA HO HE FET! Ho he fet tantes vegades que podria haver entregat l'examen fa dues setmanes. Però m'hauré d'esperar a la vinent perquè 1) el senyor professor s'ha quedat molt ample enviant-nos activitats extres per ocupar les nostres avorrides hores i, no en tinc cap mena de dubte, no hem estat els únics que han rebut tante...

Ahir vaig treballar pel matí - per fi, després de mesos relegada a les tardes! - i estava entusiasmada amb la perspectiva de fer-ho, i no perquè pel fet que, de matins, la feina sempre sembla més lleugera - que no ho va ser... potser dir-ne tortura matutina seria una descripció més encertada -, no, sinó perquè això em permetia anar a ioga! Amb la Verònica! I en tenia moltes ganes. De debò que sí. Les seves classes sempre em deixen esgotada però, tot i així, sóc feliç quan en surto. És com començar de zero el dia a dos quarts de set de la tarda! Yuju! A més, que tenia plans molt complexes per després, moltes idees innovadores a la meva vida... però - sempre hi ha un però - estem parlant de moi i un dia mai pot ser realment meu si no la cago de manera espectacular, humiliant i penisa. No seria jo. Total, que tanta emoció i tantes ganes de deixar-me la pell al mat van acabar en res perquè, oh sorpresa!, vaig arribar trenta minuts tard. Bé, no, no vaig arribar tard, no segons el m...

Ni el fred de l'hivern ha pogut glaçar l'infern que, ara mateix, és la meva vida. Un caos meravellós de principi a fi, i és que em plouen els exàmens i no sé ben bé d'on cauen. Vaig tant falta d'hores que ja tinc hipotecats els pròxims mesos. I sí, ja sé que em repeteixo més que l'all, però és que, al ritme actual, miraré el calendari i ja serem desembre una altra vegada. I si heu pensat en algun moment que això podria ser una bona senyal... no! Perquè després de Nadal, la feina continua. I per acabar-ho d'adobar, no hi ha cap vaga convocada a la vista. Us ho podeu creure? On són els sindicats estudiantils quan els necessitem? Ja us ho dic jo: escalfant-se les mans a l'estufa, tal i com ha de ser. Tal i com hauria d'estar fent jo, perquè tant teclejar m'està glaçant els dits. Però no patiu pels membres congelats, que a mi se m'escalfen de seguida, sobretot quan estic treballant. Dissabte passat vaig passar una tarda tan llarga i tan amarga q...

Després d'un parell de dies força grisos, i encara amb aquesta sensació d'incredulitat i negació rotunda que m'acompanya, ahir vaig tenir la oportunitat d'esbargir-me un xic, de recolzar-me silenciosament en els meus amics, sense necessitat de dir o fer res més enllà de ser amb ells, i passar tota una nit fora de mi mateixa - zero pensaments, zero angoixes, zero silencis reflexius, res de res -. Estàvem d'aniversari i, com sol passar en situacions com aquestes, vaig fer un pastís. Dos, de fet. El primer em va quedar una mica "meh" i el vaig deixar a casa - que aquí qualsevol cosa ena serveix - i en vaig fer un segon, molt més tolerable i que, pels comentaris in situ , va ser un èxit rotund. I me n'alegro; m'agrada que a la gent li agradi allò que cuino. M'agrada fer feliç, ni que sigui per uns instants, els meus amics amb una cosa tan simple com és un pastís. O unes magdalenes. O el que sigui. A mi també m'agrada quan els meus amics ...

Els meus ioga facts no tenen res a veure amb els que podeu trobar per la xarxa. Segurament, són els més estúpids i absurds que llegireu mai, però em desperta certa curiositat explicar-los. Sobretot el primer d'entre ells. Probablement, el més original. I amb tota seguretat, tan estrany com jo mateixa. Us parlo de... durícies palmars! Durícies palmars causades per Adho Mukha Svanasana! O, més col·loquialment, el gos cap per avall. Tot i que de " gos ", aquesta postura, en té poc. Més aviat és un triangle. Els noms no estan gaire ben trobats, la veritat... després de tants anys, encara m'haig de topar amb una postura de ioga on nom i animal que representa coincideixin. La semblança entre una àguila i la asana que vaig fer l'altre dia a classe és un tema recorrent de reflexió... Anyway, jo us parlava d'això: Aquesta posició és de les bàsiques, d'aquelles que aprens de seguida a fer i que, amb els anys, cada vegada et surt millor fins que la c...

Segons els meus extractes bancaris, el pròxim mes de setembre (que no queda lluny ni poc) farà sis anys que vaig començar la meva aventura iòguica. Que sí, que podria estalviar-me aquesta entrada i esperar vuit mesos a publicar-la, però ara estic inspirada - relativament - així que us l'empasseu avui i apa, fet. Ara farà un any i quatre mesos, més o menys, que li vaig fer el salt al Kundalini i em vaig allitar amb el Hatha Vinyasa. Fins aquell moment, i tot i els meus cinc anys de Kundalini, no tenia la més mínima idea de quina era la diferència entre l'un i l'altre. Ara ja la sé: el primer és una tortura per l'ànima i el segon pel cos - nah, és broma, tots dos tipus de ioga són una tortura per l'essència humana en general i el cos en concret -. Una tortura voluntària, com aquelles senyores i senyors que tenen una ment torturada i decideixen que els cos els faci joc, operant-se fins el cul. Aquí cadascú té dret a turmentar-se com bonament pugui i vulgui.

Últimament, tinc la sensació que no faig altra cosa que comentar-vos la meva vida, en Dolby Surround , HD i, si ens posem a filar prim, amb extres inclosos. Tot són anècdotes d'anar per casa; anècdotes que, més d'una vegada, em deixen en estrepitós ridícul... i encara sou aquí. Què he fet malament? En fi, sou una colla de morbosos. Primer de tot, heu de saber que no sóc despistada. Habitualment. Però, quan m'hi poso, no hi ha qui em guanyi. O si... però queda molt més èpic dir que " no ".És molt cool poder dir que ets la millor en fer el que sigui, encara que sàpigues que no. Als humans ens agrada viure entre mentides; la nostra vida: una mentida. Tot fals, però som feliços. Si hagués de triar entre pastilla vermella i pastilla blava, me les fotria totes dues; total, quan em poso a ser despistada, ho faig amb ganes i més ganes d'oblidar quin color fa què, impossible. I així em va, que sé en quin dia visc perquè el calendari m'ho recorda. Por em fa el ...