Dies d'institut VI: Chromosome walking i el descens cap a la perdició

Ni el fred de l'hivern ha pogut glaçar l'infern que, ara mateix, és la meva vida. Un caos meravellós de principi a fi, i és que em plouen els exàmens i no sé ben bé d'on cauen. Vaig tant falta d'hores que ja tinc hipotecats els pròxims mesos. I sí, ja sé que em repeteixo més que l'all, però és que, al ritme actual, miraré el calendari i ja serem desembre una altra vegada. I si heu pensat en algun moment que això podria ser una bona senyal... no! Perquè després de Nadal, la feina continua. I per acabar-ho d'adobar, no hi ha cap vaga convocada a la vista. Us ho podeu creure? On són els sindicats estudiantils quan els necessitem? Ja us ho dic jo: escalfant-se les mans a l'estufa, tal i com ha de ser. Tal i com hauria d'estar fent jo, perquè tant teclejar m'està glaçant els dits.

Però no patiu pels membres congelats, que a mi se m'escalfen de seguida, sobretot quan estic treballant. Dissabte passat vaig passar una tarda tan llarga i tan amarga que els meus nivells de verí en sang van arribar a quotes poc saludables. Tan poc saludables que sentia la bilis a la boca. Si hagués deixat anar la meva llengua, us asseguro que mig edifici hagués acabat a terra a causa de la corrosió. Per això i per la quantitat de quilòmetres que vaig caminar en cercles - em sorprèn que, entre totes i tots, encara no hàgim deixat un solc a terra... -. I és que hi ha gent dolenta, gent dolentíssima, gent que vol veure com el món crema per combustió espontània i els clients de **************: aquests són els pitjors, i de lluny. Perquè els atrac, és evident que alguna cosa intrínseca en mi - digueu-ne feromones, digueu-ne mala sort - els porta a buscar-me, volen orbitar al meu voltant. Doncs mira, jo no sóc el sol, no m'agrada que se m'enganxin, com més lluny, millor. Però res, no hi ha manera. Alguns fins i tot em toquen! Com si em coneguessin de tota la vida! Com si fóssim BFF! Em toquen el braç! Em toquen l'espatlla! NO EM TOQUEU! FUS, FUS! Hi ha vegades que ja els veig venir i m'aparto, m'allunyo d'ells i així i tot EM TOQUEN! Fan una passa endavant, superen aquesta distància que jo he interposat i PAM! mà a l'espatlla. No, senyores i senyors, no, no i no. Això està lleig, això està malament. Caca. Quina mania més lletja. Si no deixo que la perruquera - que l'escullo jo o l'escolliria si anés a la perruqueria - em toqui els cabells, per què hauria de deixar que un desconegut toqués qualsevol part del meu cos? Per què, quan em toquen i m'aparto com moguda per un ressort, quan es nota que el contacte m'incomoda, van ells i hi tornen? Què els fa pensar que la segona vegada serà millor? O diferent? Vull dir, pensen? Tan atrofiats tenim els instints de fight or flight que no entenen que la seva mà sobre la meva pell em provoca rebuig? Una situació igual al carrer acabaria amb una bona hòstia a la cara, amb la mà oberta, estil Bud Spencer - guia de cleques d'aquest bon home aquí -.

Evidentment, hi ha més suc a la taronja i els contactes indesitjats amb els clients no són l'únic problema. Així, en poques paraules, la pitjor part se l'enduen les preguntes estúpides, aquelles que es responen soles però que, per deformació professional, has de respondre tu mateix, sentint-te altament estúpid mentre les contestes i perillosament enrabiat quan hi reflexiones. I és que no hi ha res pitjor per algú que treballa de cara al públic que li preguntin repetidament i amb insistència si es disposa d'un producte. Aviam, si et dic que no, lògicament és NO. No pas "Ah, potser si, però em ve de gust fer-te la punyeta i mantenir-te en tensió per després confessar-te que sí, que si disposem del producte i que, a més, ets el client 1.000.000 i has guanyat un cotxe nou de trinca!". Si us plau, siguem adults. Com us dic, aquests clients són la cirereta del pastís. Però, personalment, prefereixo els qui et fan preguntes i, mentre els contestes, suen de la teva puta cara i desapareixen... per reaparèixer més tard i recriminar-te que no els has respòs els dubtes! Com, si t'has escapolit mala bèstia?! Que t'haig de perseguir per la botiga potser? Què et penses, que sóc la teva serventa particular i em moc al ritme de la teva respiració? No. Aquests sí que aconsegueixen fer-me bullir la sang de tal manera que fins i tot m'emprenyo amb mi mateixa per haver caigut en la seva trampa. És un sense sentit en tota la seva dimensió.

I parlant de dimensions, ahir va haver-hi eclipsi de súper lluna de sang. I jo era a ioga quan me'n vaig assabentar, cosa que no tindria massa ressò si no fos per la kriya que la nostra professora es va treure de la màniga i que, entre d'altres, pretenia combatre la paranoia. Sí, heu llegit bé: PA-RA-NO-IA. I, certament, vaig començar la sèrie d'exercicis una mica paranoica, reflexionant sobre quin tipus de kriya estàvem a punt de fer i perquè no havia sortit corrent ja - si us interessa, aquí la teniu -. El cas és que encara no sé quina relació tenien la súper lluna i la paranoia, però els omòplats els tinc fets pols. Però, i en relació al mantra final que ens va tocar cantar - cosa que m'agrada entre poc i gens -, sí puc dir que l'Edward Elric era un visionari:

"Un és tot, tot és un"

I això és tot. Poc, eh? Doncs no serà per falta de temes però, siguem sincers, tinc tanta merda al cap, que m'oblido de la meitat del que vull explicar. De fet, que hagi estat capaç d'escriure aquesta entrada es deu a 1) el bloc de notes del mòbil, que és molt útil quan sóc al metro i necessito apuntar idees, 2) l'examen que tinc demà i la meva incapacitat de seguir estudiant després de tres hores non-stop recitant el tema als peluixos i 3) el coi de gos del veí, que no deixa de bordar ni tan sols quan dorm i m'obliga a prendre mesures alternatives al suïcidi per esgotament o l'assassinat caní - de fet, fa cosa de deu minuts que borda i començo a perdre els nervis, tant, que ben aviat semblaré una tetera de tant rebufar -.

En fi, marxo a estripar alguna cosa abans no pugi al quart pis amb el ganivet del pa a la mà - preguem perquè el capítol que tinc pendent de Boku no Hero tingui el volum a tot drap i hi hagi hòsties a carretades -. Apa, que passeu una molt bona setmana i recordeu que els treballadors de les botigues no són els vostres cosins segons per part de mare: NO ELS TOQUEU, que després vindran les rèpliques i potser no us agraden, eh! Bona nit, adéu-siau i no oblideu que SOU TOTS MOLT MACOS!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

L'he trobada. He trobat la imatge que descriu a la perfecció el meu estat mental quan estic treballant. Sublim.