Com m'agrada xerrar; i me germana en pot donar fe.
![Imatge](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjBGY7ioSKmAhE7KmTU5RyEej4A6K7UZTrXYUBjLCBJlQqOftoFouphk61fyP3rg2yRiS0bEJC6XuSlyVoCKS1GU2KxMS_cqrnW29sWX_QMkOSIQywb8qugCHH5lVJZtg5VKVB3rg/w640-h360/2207a19e9b1c7eabda21716b2211bed0732ba66e_hq.gif)
Això que m'agrada parlar pels colzes té truc: només ho faig a gust de bon matí i quan sé segur que me germana hi serà. Així li puc tocar una mica la moral, que l'emprenya molt que parli i parli sense parar mentre em preparo per marxar i afrontar un nou dia. Li té autèntica tírria. Imagineu si puc arribar a ser molesta, que la pobra m'ha hagut de demanar a crits i insults que calli; i això que la meva germaneta no m'increpa mai - picada d'ull -. També parlo en altres circumstàncies, però solen ignorar-me de manera flagrant i fulminant. És com xerrar amb una paret; fins i tot m'espero educadament que em contestin però, com passaria amb el mur d'un edifici, ni cas. És trist, molt trist, i no us culparé si penseu que això em desanima a obrir la boca; tan sols us diré que us equivoqueu, perquè segueixo parlant igual: no tinc aturador. Parlo desperta, parlo sola, parlo amb el món, parlo amb els animals, parlo amb les plantes, parlo amb l'ordinador - ara mat