Nalataia, Mare Tubercle

Això que m'agrada parlar pels colzes té truc: només ho faig a gust de bon matí i quan sé segur que me germana hi serà. Així li puc tocar una mica la moral, que l'emprenya molt que parli i parli sense parar mentre em preparo per marxar i afrontar un nou dia. Li té autèntica tírria. Imagineu si puc arribar a ser molesta, que la pobra m'ha hagut de demanar a crits i insults que calli; i això que la meva germaneta no m'increpa mai - picada d'ull -.  També parlo en altres circumstàncies, però solen ignorar-me de manera flagrant i fulminant. És com xerrar amb una paret; fins i tot m'espero educadament que em contestin però, com passaria amb el mur d'un edifici, ni cas. És trist, molt trist, i no us culparé si penseu que això em desanima a obrir la boca; tan sols us diré que us equivoqueu, perquè segueixo parlant igual: no tinc aturador.  Parlo desperta, parlo sola, parlo amb el món, parlo amb els animals, parlo amb les plantes, parlo amb l'ordinador - ara mat...

Un mes i divuit dies sense meravellar-vos amb les meves sonades aventures. Quina tristor, QUINA TRISTOR! Podria haver tingut una crisi existencial i no us n'haguéssiu adonat mai, MAI! No us fa vergonya? SHAME!   Sou els pitjors seguidors que ha tingut mai, i té mèrit PERQUÈ SOU ELS ÚNICS . Però egal, que jo també he estat ocupada; he estat, ho estic i ho estaré en un futur immediat - un que comença dimarts - perquè, OH YEAH, JA ARRIBA LA JORNADA COMPLETA : 40 hores al laboratori, 40 hores a full-time maxim speed all over the world, chachis. I això em fa molt contenta; també molt futurament esgotada, però contenta. Ara mateix sento com floto d'aquí a allà, sento que sóc capaç d'arribar a qualsevol lloc, de superar qualsevol repte, de SABER D'UN COI DE VEGADA A QUÈ FAN OLOR ELS NÚVOLS. VISC AL LÍMIT I ME'L PENSO CARREGAR , això si el meu cos humà i imperfecte, en el benentès que la imperfecció és un estat metafísic que res té a veure amb la realitat carnal, aguanta...