Nalataia, Mare Tubercle

Un Nadal sense presses, entre d'altres, perquè estic tan summament plena que la meva velocitat màxima és similar a la d'una tortuga que es mou a força d'extremitats davanteres perquè les del darrera se las ha trinxat l'hèlix d'una moto aquàtica. I fins i tot així, la tortuga seria més ràpida que jo. M'he pres tantíssimes infusions digestives que, si em punxeu, en sortirà fonoll! Quina cosa més lletja. Em fa sentir Shrek. Ja sabeu... "Los ogros somos como las cebollas, tenemos capas." I direu "Doncs no haver menjat tant!". Malament! Això no es diu. Ni es pensa. Aquests dies són per menjar fins a rebentar perquè el menjar de la mama és el millor del món. A més, que a casa meva són tres dies seguits de festa i xaranga: entre el 24 i el 26, ni sobra menjar ni falten estómacs que vulguin alimentar-se. I si li sumes la família que ve de visita (a part de l'habitual durant l'any) , la cosa es veu elevada a l'enèsima potència. C

Maco, el títol de l'entrada, eh? Aquesta segur que no us l'esperàveu xD . Va, que em perdo. A l'última entrada ja us anunciava que l'Especial de Nadal d'aquest any estava quasi a punt de sortir del forn. Doncs mira, ara mateix l'acabo de treure, tot empolainat i preparat per a servir. Segurament pensareu que m'he begut l'oremus o que, mentre l'escrivia, vaig esnifar cola, superglu o qualsevol altra cosa igual de nociva i d'ús habitual. Potser teniu raó, potser no, time will tell No em jutgeu, jo no ho faria...

Què dieu? Que no teniu res a fer aquest cap de setmana?! Kein Problem! La mama us porta una mica d'entreteniment. O tortura xina, això ja ho decidiu vosaltres. Parlo, evidentment, de GranOtaku... tot i que la meva primera opció era quelcom més sagnant i cruel. I incloïa productes altament inflamables. I foc. Moltíssim. Però com que no vull que m'acusin d'incitar a la incineració de res ni de ningú, us ofereixo una bomba menys violenta. I legal, sobretot legal. I ara sí que anem al dia, malauradament per a mi... En fi, ja us vaig comentar que, el que passés a partir de l'any que ve, serà una total i absoluta incògnita. Si el ritme de publicació ja era una caca de vaca, no us volgueu imaginar què passarà a partir d'ara; jo hi penso i em venen totes les pors. O em poso a escriure com una possessa o fustigo a algú perquè escrigui com un possés. Voluntaris? Hm? No veig gaire mans aixecades... cabrons. A part d'això, poca cosa més. Penseu que la setma

Doncs avui és el dia. Imagino que tot va lligat a les últimes hores de la meva vida. No ho sé, però, de vegades, és necessari compartir algunes coses. Fa unes setmanes, la Noemí, una companya d'Alemany, em va parlar d'una web que et permet subtitular vídeos sense haver de preocupar-se per compressions ni edicions. De fet, amb l'aegisub hagués estat més fàcil, i ràpid. Però comprimir no és el meu fort, necessita massa recursos (que el meu portàtil no té) . Així que, si ho puc fer online, millor. No us espereu gran cosa: és un vídeo d'en Jamie Cullum, amb els subtítols en anglès i la traducció al català, per si la voleu mirar. Penseu que aquest traducció és meva i suposa una adaptació força lliure. I què vull dir? Doncs que algú altre (un traductor professional) en faria una de diferent. Però tant m'és. Apa... Qui no voldria dibuixar res amb aquest home? A mi em desarma. En fi, porteu-vos bé i recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS!! (menys aquella-p

Tres entrades consecutives en tan poc temps?! Sí, a vegades passa. No us hi acostumeu. En l'última entrada us deia que sóc una persona de rutines i que, fins que en trobi una de nova, em costarà desfer-me de la vella. No us enganyava. Ahir em vaig despertar a dos quarts de vuit del matí, com cada dissabte, però sense res a fer. Així que em vaig tornar a tapar. Què us pensàveu, que sóc idiota? No, bé, una mica. El cas és que a les 8.47 (sí, sí, me'n recordo de la hora exacta) em vaig desvetllar i com que no podia dormir (no volia, perquè veig coses, coses que fan por...) , me'n vaig anar a caminar. Per la zona on visc, el que surt més a compte és agafar el lateral de la ronda i anar fent. però com que no tenia gaire ganes de passejar-me amunt i avall entre els cotxes, em vaig apropar al Laberint d'Horta, l'únic jardí de tota Barcelona que val la pena (no com d'altres) . obrien a les 10, així que em va tocar esperar. El recordava més misteriós, angoixant

Avui el dia s'ha aixecat gris. Com jo, que estic ennuvolada (seré un membre perdut de la Família Kumo?!) . Però no hi ha camins que no il·lumini el sol! Encara que la meva inclinació per certs dimonis de l' Avern potser em porta fins a les Calderes de Pere Botero. Bé, fred no passaré. I estar-me l'eternitat entre en Kurama i en Sebas-chan tampoc és cap tortura, mwahahaha!! Bé, us deia que tenim nou banner. Doncs sí. La meva vida s'ha capgirat de sobte, sense previ avís i, com tots els canvis, m'ha pillat amb les calces a la mà. Puc cridar, puc maleir (tinc cita amb Quetzalcoátl a les 17.00) , puc deixar-me els lacrimals secs com el Desert del Gobi però res d'això canviarà el fet que ara, des d'avui mateix, tinc més temps lliure. Molt. I això implica reestructuracions. Sóc una dona de rutines i quan me'n trenquen una, em costa assimilar-la. Si algú em veu caminant per Barcelona amb la música a tota canya, creuant els passos de vianants en vermell (sa

... que es diu GranOtaku2011!! És un bony enorme. I cria com els bolets, a ritme de tortuga. Més o menys. Aquestes últimes setmanes he estat concentrada en el regal de Nadal, que sé de bona tinta que no us entusiasmarà (bé, a la Shru sí, que té una ment molt perversa... com jo) . Només espero arribar a temps o em sentiré molt inútil. Ja us avanço ara que, comparat amb el de l'any passat, aquest especial és més morbós. I esgarrifós. Ju ju ju ju. Però encara falta per Nadal. Avui us deixo la primera meitat del dia 10. I un resum (Nalataia Tubercle Industries adverteix que el següent resum pot no estar relacionat amb el contingut aquí exposat. També avisa que si no us agrada el resum, és problema vostre, no de l'autora. A més, us suggereix guardar-vos les opinions per a vosaltres, això no és una tertúlia. Gràcies.Ja " Una nueva y divertida aventura de la pandilla de la ardillaLos miembros de la pandilla de la ardilla están en el desván, pensando a qué pueden juga

Si fos de Feisbú, compartiria això a la xarxa social. Però com que sóc de bloc, ho deixo aquí i tan feliç. Aquesta migdia, quan el meu pare ha entrat per la porta de casa, portava a les mans un sobre mida din-A4 a nom meu. Això és el que hi havia dins: Per fi tinc a les mans el segon número de la revista. En tenia tantes ganes! Aquesta tarda la devoraré com si no existís el demà xD ... però perquè pugueu veure que sóc una alumna aplicada, sota la revista està el llibre d'alemany. Para que digan... I ja que hi sóc, us recomano un parell d'articles publicats a la web de Pangea, tots ella relacionats amb les aus i el seu parentiu amb els dinosaures. - La muñeca de dinosaurio que propició el ala de las aves. - Un nuevo árbol genealógico aporta más datos sobre la rápida evolcuión de las aves. - ¿Dinosaurios voladores? - El dragón de "Avatar" surcó los cielos en el Cretácico. Que vagi de gust! I tapeu-vos, que ve el fred! Ah, i recordeu

No, no us enganya la vista! Els vostres ulls hi veuen perfectament! Tot és correcte, no busqueu lesions al nervi òptic. Després de mesos, MESOS sense saber-ne res, sense publicar ni una trista entrada sobre el tema, GranOtaku torna a les vostres vides. El que no tinc gaire clar és quant temps s'hi quedarà. No m'entengueu malament. El projecte segueix endavant. Molt lentament, però vaig fent. De fet, l'últim cop que vaig publicar alguna cosa sobre aquesta història d'amor i desventura, va ser al gener... i han hagut de passar 10 mesos per tornar a la càrrega. Així és la meva vida: un projecte en construcció contínua. El que importa és anar fent.

Aquest any ha estat el Saló de les samarretes! Ni manga, ni merchan  ni punyetes, coses útils: roba. Sí, sí, sí, les coses com són: comprar manga i devorar-lo està bé, està molt bé, de fet... però l'FNAC és omnipresent a Barcelona. I Norma té botiga pròpia. Més ràpid i quan a mi em vagi bé. I pel que fa al marxandatge, sí, el saló és el lloc ideal però la meva habitació té un espai limitat. I si bé m'hauria comprat la figura d'en Levi (una paraula: JO-DER) , un cop a casa, no sé on l'hagués col·locat, ja prou problemes tinc amb la d'en Zoro xD Així que res, aquesta vegada he tirat de lògica i sentit comú i m'he comprat samarretes per a lluir. Perquè les lluiré i presumiré d'elles. I quan la gent em vegi pel carrer i pensin " Mira-la, que friki " jo els contestaré desfilant i contornejant-me pel carrer per exhibir les meves fabuloses samarretes. I no hi haurà ningú més feliç que jo. De fet, ja tinc a mig parlar una sessió de fotos estiuenca amb

Ahir vaig anar al metge. Sóc estranya. No sóc la única, però tant és, sóc estranya. El meu cos és estrany. Sóc diferent. No reacciono igual que els altres. A mi no em va ser una més. El meu motllo era diferent. Sempre he anat una passa enrere dels altres. A la meva manera, ja sabia que no era igual. Ho sospitava. Ahir vaig anar al metge. I m'ho van confirmar. Tubercles, la Mare no sap fer les coses bé. Les ha de fer millor. Literalment. Resulta que el meu cos no sap reaccionar de manera normal a les ferides, cops i, en general, a qualsevol atac al cos susceptible a ser guarit. És a dir: que em faig un tall, doncs no el cicatritzaré bé, sinó que el cicatritzaré millor! Al meu sistema immunològic no li serveix una cicatrització normal, com la de qualsevol altre, no. Necessita fer-se notar, necessita fer-me saber que està al 100% i que quan el necessiti, treballarà al 200%!! (em sento una mica Toguro ;____;) . I què vol dir això? Que les meves cicatrius, les ferides d

Les vespes han tornat a casa. I resulta que són unes pervertides de la pitjor classe! La meva germana estava a la dutxa aquest matí, acabada d'aixecar i encara anestesiada per les hores de son. Doncs bé, resulta que mentre deixava que l'aigua la despertés una mica, ha sentit un brunzit. A prop, MASSA a prop. I ha mirat amunt (informe de situació: el nostre bany és més llarg que estret i la dutxa és d'1 metre per 1 metre i està oblidada al final del "passadís") , justament on cau la finestra... i què ha trobat? Una vespa que l'observava amb cara de vici! Estava allà, amagada en un raconet, observant els seus moviments sense perdre'n detall (encara sort que la gent normal, quan es dutxa, no és ni la meitat d'imbècil que les persones del anuncis... buff!) . Com és evident, la meva germana ha entrar en pànic. A favor seu diré que ha sabut mantenir la calma i s'ha dutxat en temps rècord. I tot això sense cridar. Una mitja hora després, m'ha

A l'última entrada ja us vaig dir que no pensava ficar-me pas en temes polèmics d'actualitat com l'ebola. Això no vol dir, però, que d'altres no ho puguin fer en lloc meu. Concretament, la meva germana, la TubercleTata. Això és el que va publicar al seu Facebook fa uns dies: " Jefes de Estado, me dais ASCO. Medios de comunicación manipuladores, me dais NÁUSEAS. Mi mente no concibe, ni creo que llegue a concebir nunca, cómo podéis destrozar familias, personas, derechos, libertades, verdades... y dormir a pierna suelta. Sois una panda de impresentables, unos irresponsables, unos monstruos indignos de vivir junto al resto de la humanidad y, mucho menos, de gobernarnos. Claro, ahora vais a culpar única y enteramente a la enfermera infectada por lo que ha pasado. Lógico, porque los recortes en sanidad (por cierto, felicidades Cospedal por llevar a cabo una de las acciones más crueles concebibles moralmente en mi mente: cerrar una planta oncológica de niños, condená

Com sempre que les coses es fan malament, aquest país que es fa dir Espanya ha tornat a demostrar al món perquè es mereix formar part de l'Àfrica, tot i estar separats per un rierol d'aigua salada. No penso entrar en polèmiques: cadascú és molt lliure de culpar a qui li sembli, amb motius o sense. A casa meva, seguim al senyor Antonio García Ferreras. I ho fem amb ganes. A banda d'això, avui vinc a explicar-vos una història curiosa. Una d'insectes socials. Amb fibló, verí i moltes ganes de provocar xocs anafilàctics als humans. Parlo de les vespes, aquestes bestioles voladores que ens fan cridar de por cada vegada que se'ns apropen i que, com m'està passant ara mateix mentre escric, ens obliguen a tenir la finestra tancada per "precaució" (sí, bonic eufemisme) .  Bé, aquesta història comença dos mesos enrere, a finals de Juliol, quan la calor estava allà on tocava (no com ara, que empeny i empeny i no hauria de ser aquí) . Afortunadament, o no

Ahir va ploure. Durant tota la tarda. I molt. Feia temps que no passava unes hores tan tranquil·la. I sense l'ordinador (tronava massa pels gustos delicats del meu company electrònic) . El cas és que la pluja allunya a les bèsties: no hi havia nens al carrer cridant, ni pares mal educats que pensen que als nens se'ls educa a l'escola i no a casa (així els surten els fills; dues paraules "Hermano Mayor") , ni alcohòlics declarats i no-declarats, ni, en general, la púrria que pul·lula habitualment per aquí a la tarda. Només aigua. Va ser una bona tarda. Però no hi ha res que duri per sempre... potser només les partícules subatòmiques. I vist així, els dinosaures encara són entre nosaltres a nivell subatòmic ! Ara mateix, la meva persona podria estar formada per matèria subatòmica d'un T-rex!! Em punxen i no em treuen sang. Que intentin punxar-me i ja veurem qui acabarà donant sang a qui.

Sembla que aquesta vegada la Meritxell haurà de lluitar més fort i amb més ganes per poder participar en el concurs de karaoke internacional del Saló del Manga 2014. Tot i que no va passar la primera ronda amb l'ending d'Ano Hana " Secret Base ", no s'ha donat per vençuda i ha tornar a la càrrega. Aquesta vegada, amb l'opening de Fullmetal Alchemist Brotherhood "AGAIN" de la Yui. No sé quants de vosaltres coneixereu la cançó però els que ho feu sabreu que és endiabladament difícil de cantar: sembla que a la dona aquesta li hagin ficat un coet al cul de tan ràpìd que va xD . Aquí teniu el vídeo. I el link per a votar a sota. No sigueu carraques i voteu-la, que no perdeu res. I segur que ella se'n recorda de vosaltres si guanya ;) misiontokyo.com/iframe/votacion.php?id=9 És fàcil: només heu d'accedir a Feisbú i votar a la Txell. Són dos minuts, a no ser que vagis a votar i et trobis la mateixa sessió de Feisbú iniciada en dos

M'han robat una planta. Sí, una planta. Una amb quatre fulles a mig crèixer. No era d'or, ni de plata, ni tenia flor: eren quatre fulles en ple desenvolupament, esperant la primavera del 2015 per a començar a crèixer de nou. Però la història no comença aquí. Fa tres anys llargs, els meus pares i la meva germana em van anar a veure al Jardí. Van passar el matí entre plantes i van esperar a que plegués al migdia per marxar tots junts a casa. Quan el meu torn va acabar, vaig anar fins a les taquilles i vaig deixar-hi el full d'incidències del matí. Tot normal, menys per un petit detall: la meva germana es va encapritxar amb un paquet de llavors. D' Strelitzia reginae var. parvifolia , concretament. No semblava mal caprici. Em vaig mirar l'estació per a sembrar les llavors i el temps que trigaria en florir. Quatre anys. Era una mica llarg però valia la pena: la flor d' Strelitzia és molt bonica. Era estiu i el millor moment de l'any per a sembrar era la pr

No m'agraden les aglomeracions. És un fet. Només, NOMÉS suporto les del Saló del Manga i el motiu és evident a tots els nivells. La resta em suposen un estat d'ansietat tal que el meu cervell entra en estat letàrgic i no hi ha manera de despertar-lo; una espècie de retracció mística que m'enfonsa a la part més fosca del subconscient. I no és agradable. Així que les evito. Per això, enlloc de ser a la Via Catalana, sóc a casa, escrivint al bloc i donant el meu suport mental als valents que s'estan al sol defensant allò que és nostre i volem que ens tornin. Evidentment, un dia festiu és, per definició, sinònim de mandra i temps perdut. Però aquesta vegada ha sonat la flauta i la Mare s'ha posat a cuinar. Aprofitant que me germana i jo érem soles a casa per a dinar (la mama ha marxat en pla "Super Mama" embolcallada amb una estelada cap a la Via) , hem pensat que un dinar normal no ens esqueia i, a falta d'idees i materials millors, hem triat el din

Dues setmanes sense passar per aquí deixen empremta, una en forma de moreno als peus. Però s'acaba la bona vida o, com a mínim, la vida d'estiu, que no és necessàriament més bona que la d'hivern però alguna excusa havia de dir... Igualment, haig de reconèixer que l'agost i, per extensió, l'estiu, ha acabat bé, tal i com va començar, de fet: llegint. I és que després de dos anys d'espera, per fi he pogut llegir-me l'última entrega de la trilogia de "All Souls". I m'ha encantat. Curt però intens... i mira que m'ho vaig prendre amb calma, em vaig dir a mi mateixa "sense presses, llegeix a poc a poc, que et quedi ben gravat" però quan un llibre enganxa, no hi ha manera d'anar lent. Dos dies em va durar el llibre; pauses per a dinar, sopar i assimilar la lectura incloses. Trobaré a faltar als Bishop-Clermont. Però el llibre no ha estat l'única alegria d'aquest mes. A mitjans d'agost em vaig subscriure a la revi

Ahir ja us deia que, si teniu paciència, veuríeu recompensats els vostres esforços. Si més no, en part. I com que la Mare no diu mentides, aquí teniu la nova tanda de dolços d'aquest estiu! Per començar, us presento el Devil's Food Cake versió Cupcake: una mescla perfecta de xocolata i crema de formatge, indispensable si voleu alimentar al caneló abdominal. Les magdalenes acabades de sortir del forn. Algunes s'han desfet, però tinc la sospita que ha estat cosa dels motlles: alguns eren nous. Pel que he pogut veure, la magdalena s'hauria d'haver tallat en tres parts. Però sóc molt sapastre, així que en dues i au! El farciment és una crema de mascarpone, sucre lustre i mantega. I, per fi, les Devil's Food Cake! En falten algunes, reservades per a terceres persones que no se les podien menjar avui. Jo, que ja les he tastat, una mica més i ploro d'alegria. I per acabar (sí, només dos tipus de cupcakes diferents; mica en mica, no s'

Amb una mica (molt) de retard, us porto dos dels últims capítols de Kofi. Demà (i si sou prou pacients) toca entrada dolça, jijijiji. Apa, no feu dolenteries, eh!!! I recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS!! Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!! Aquesta és una de les moltes possibilitats que ofereix el Devil's Food Cake. A veure què n'opineu del meu demà ;)