Nalataia, Mare Tubercle

En posts anteriors... - No, Nalataia, no publiquis aquestes coses, QUE MAI SE SAP! - Calla, veu interior, QUE NINGÚ T'HA PREGUNTAT RES! - Però és el meu deure controla-- - PATATA BULLIDA! SI NO T'AGRADA LA VIDA QUE T'HA TOCAT SUPORTAR, CARDA EL CAMP! ...i així va ser: la veueta interior de la Nalataia, la qui posava límits ferms a les seves accions i mantenia a ratlla els tsunamis de verí corrosiu que corren lliurament per l'interior de la seva protegida, va marxar tal i com va viure; en silenci. I la veueta interior substituta, la qui ara ocupa aquest lloc tan terrible i carregat de perills, ha estat incapaç DE CONTENIR TOTA LA MERDA DE LA NALATAIA! VEUETA INTERIOR ORIGINAL, TORNAAAAA! ... eco, eco, eco... " Per sort, la campanya d'enguany la passaré a l'altra banda del taulell i, per acabar d'arrodonir-ho, serà l'última d' #AltresInc   PERQUÈ PLEGUEN VELES! SE'LS HA TRAVESSAT EL SARS-COV2 DE TAL MANERA QUE TORNEN A CASA PER NADAL, COM EL C

Dos mesos i dues setmanes d'anècdotes perdudes que es poden resumir en un sola paraula, una que marcarà per sempre més la meva carrera professional, una que em provoca urticària cada vegada que algú la pronuncia, una que temo cada dia quan entro a treballar i que m'esforço en oblidar quan torno a casa, UNA PARAULA MALEÏDA: KIESTRA . Sí, estimades i estimats, setanta dos dies de pura desesperació, ancorada a una màquina que m'ensuma, que em sent, que m'espera cada matí per iniciar la ronda d'alarmes i sirenes variades; un analitzador que no sap treballar sense amargar la vida als altres, ni tan sols quan funciona com els seus sants circuits li manen; un aparell que es del·laïta amb la desesperació de les treballadores que l'hem de suportar; un instrument maquiavèl·lic que no rutlla fi, a qui li importa ben poc que el tècnic de manteniment l'hagi deixat maco: LI ÉS TOTALMENT IGUAL, SI EL KIESTRA NO VOL CARBURAR, EL KIESTRA NO CARBURARÀ! I les qui haurem de pa

Doncs bé, com vaig dir fa 11 dies, AVUI ÉS LA NIT . Sí, sí, AVUI . Falten encara dues hores per marxar i estic dels nervis. És tanta l'excitació pel moment de l'estrena, QUE NO SÉ QUÈ FER-NE, DEL TEMPS QUE EM QUEDA . A banda de vestir-me, entaforar les coses a la motxilla i escollir el llibre que m'enduré, NO HI HA RES MÉS QUE LA MEVA MENT INQUIETA PUGUI FER PER PASSAR L'ESTONA . O sí, però son tantes coses que no les acabaria mai, i em fa molt ràbia això de deixar assumptes a mig resoldre. Per tant, HERE I AM , esperant. Al final, i com sempre passa, quan porti unes hores allà fent LA ciència, segur que voldré cardar el camp a cada mil·lèsima de segon. Però, ara mateix, tot és emoció, il·lusió i ganes que arribi l'hora de sopar, perquè m'he fet una truita de patates grossa com un meló - si no fos perquè quedaria lleig menjar-me el sopar per berenar, ja me l'hauria cardat coll avall -. Serà una jornada màgica i fascinant - prou màgica i fascinant com per n

Per fi, la setmana que més temia, s'ha acabat, ha abaixat el teló I JO TORNO A TENIR TEMPS . Que què en faré, d'aquest temps? Doncs el que faig sempre, malgastar-lo miserablement; PERÒ AIXÒ JA ÉS UNA ALTRA HISTÒRIA . A més, aquesta setmana entrant el malgastaré com mai, i encara me'n sobrarà i tot perquè, SPOILER, SERÉ DE VACANCES i estic *EMOCIONADA* .  Però aquests merescuts dies de descans - sí, me'ls mereixo, que LA ciència no es fa sola... i amb la meva ajuda tampoc gaire, però farem veure que sí i tot arreglat - no són l´únic motiu que fa bategar el meu cor entusiasmat. La llista és llarga, així que estigueu atents a la pantalla: 1) M'he comprat la figura commemorativa del 25è aniversari de Yu Yu Hakusho d'en Kurama que emula la portada del capítol especial "Two Shots" i que explica com i per què es van conèixer en Hiei i el meu pèl-roig? M'he comprat la figura commemorativa del 25è aniversari de Yu Yu Hakusho d'en Kurama que emula la

Comença el compte enrere per a la que, molt possiblement, serà la setmana més llarga, negra, dura i dramàtica d'enguany: LA SETMANA DE LES 13 HORES LABORALS, TXAN TXAN! Que no us enganyin, és meravellós, això de fer substitucions al laboratori; com més en sàpiga, més números perquè em truquin i segueixi connectada a la mamella de l'hospital. Però, SEMPRE HI HA UN PERÒ , l'esclavatge associat no mola. Ni gota ni mica. Tan sols seran vuit dies, VUIT DIES , encadenada al departament, vivint allà més hores que no pas les que passaré dormint a casa; vuit dies intensos posant a prova el meu cervell humà ameboide; vuit dies que tatxaré amb ràbia al calendari cada nit quan torni a casa perquè PATATES AMB BOLETS! Només de pensar-hi, ja em canso, SI US PLAU ENVIEU AJUDA . Sovint penso que tinc la boca massa grossa, i sovint l'encerto.  Però una de freda i una de calenta: #ALTRESINC tanca paradeta. Bé, una de les paradetes i, spoiler, ME N'ALEGRO D'AQUÍ FINS A L'INF

Mai us ha passat que heu hagut de fer un treball en grup i, al final, el grup heu estat vosaltres mateixos? Vaja, les vostres neurones, les vostres mans i dits, el vostre temps... aquest "vosaltres", vull dir.  És clar, és clar, a l'escola, no? Quan la professora us deia "Tu, Pepita, amb aquells tres que sabem del cert que no mouran un dit però, coses del professorat i l'ensenyança, si t'hi uneixes tu SEGUIRAN SENSE CARDAR NI BROT PERÒ S'ENDURAN LA TEVA NOTA PERQUÈ MANDONGUILLES EN SALSA ", oi? Bé, i si us dic que ja no sóc a l'escola, que això de "treball en grup" és un eufemisme per dir "dues persones", que la data d'entrega és el 30 de juliol i que tindré diversos infarts abans no arribi el dia perquè m'ho estic manegant tot jo sola i l'altra part implicada sembla que ha desaparegut de la faç de la terra? Ara sí m'enteneu, oi? Bé, bé, pensava que era jo, QUE COMENÇAVA A EMBOGIR LENTAMENT . Ja ho heu llegit;

Això que m'agrada parlar pels colzes té truc: només ho faig a gust de bon matí i quan sé segur que me germana hi serà. Així li puc tocar una mica la moral, que l'emprenya molt que parli i parli sense parar mentre em preparo per marxar i afrontar un nou dia. Li té autèntica tírria. Imagineu si puc arribar a ser molesta, que la pobra m'ha hagut de demanar a crits i insults que calli; i això que la meva germaneta no m'increpa mai - picada d'ull -.  També parlo en altres circumstàncies, però solen ignorar-me de manera flagrant i fulminant. És com xerrar amb una paret; fins i tot m'espero educadament que em contestin però, com passaria amb el mur d'un edifici, ni cas. És trist, molt trist, i no us culparé si penseu que això em desanima a obrir la boca; tan sols us diré que us equivoqueu, perquè segueixo parlant igual: no tinc aturador.  Parlo desperta, parlo sola, parlo amb el món, parlo amb els animals, parlo amb les plantes, parlo amb l'ordinador - ara mat

Un mes i divuit dies sense meravellar-vos amb les meves sonades aventures. Quina tristor, QUINA TRISTOR! Podria haver tingut una crisi existencial i no us n'haguéssiu adonat mai, MAI! No us fa vergonya? SHAME!   Sou els pitjors seguidors que ha tingut mai, i té mèrit PERQUÈ SOU ELS ÚNICS . Però egal, que jo també he estat ocupada; he estat, ho estic i ho estaré en un futur immediat - un que comença dimarts - perquè, OH YEAH, JA ARRIBA LA JORNADA COMPLETA : 40 hores al laboratori, 40 hores a full-time maxim speed all over the world, chachis. I això em fa molt contenta; també molt futurament esgotada, però contenta. Ara mateix sento com floto d'aquí a allà, sento que sóc capaç d'arribar a qualsevol lloc, de superar qualsevol repte, de SABER D'UN COI DE VEGADA A QUÈ FAN OLOR ELS NÚVOLS. VISC AL LÍMIT I ME'L PENSO CARREGAR , això si el meu cos humà i imperfecte, en el benentès que la imperfecció és un estat metafísic que res té a veure amb la realitat carnal, aguanta

Ahir va ser un gran dia, sense cap mena de dubte; un dia complet, un dia ocupat, una dia atrafegat, un dia llarg, un dia sense temps per sospirar; un dia d'aquells que et fan voler arribar a casa, treure't les sabates i escarxofar-te al sofà, un di-- DIA DE MERDA . Consell ràpid: si us quedeu sense reactius, no us oferiu a provar altres mètodes, PERQUÈ NO SERVIRAN DE RES! Ja feia una setmana que l'indicador de volum tremolava. Ja en feia, com a mínim tres, que havia deixat constància que calia una nova comanda - jo no sé què caram passa amb aquest reactiu, que el Sysmex se'l beu com si fos aigua - però, dijous i de manera definitiva, el citòmetre em va dir "Apa tu, adéu!" i allà es va quedar, en silenci i tot trist perquè no podia treballar. Jo vaig entrar en pànic, VAIG ENTRAR EN PÀNIC perquè sóc qui hi treballa i, des de la meva auto-concepció compulsiva de responsabilitat extrema, ja m'esperava llamps, trons i fúria celestial recorrent el meu cos d&#

Ara farà unes tres setmanes, i gràcies a la meva increïble habilitat motriu mà-globus ocular, vaig estar a punt de transformar per complet la meva, daixò, visió de la vida... en un sentit molt concret de l'expressió. Tan concret que, si no hagués estat per acció de la casualitat, ara dictaria aquest text a l'ordinador en lloc d'escriure'l PERQUÈ ESTARIA MÉS CEGA QUE UN TOMÀQUET DE MAR . Sóc una sapastre de manual, així de simple. L'incident va ser, a ulls de qualsevol persona normal, ridícul; patètic si volem furgar en la ferida: era al vestidor del laboratori, canviant-me de roba. I jo, que sóc de natura més aviat poc espavilada tenint en compte els mil·lennis d'evolució que carrego al damunt, no vaig trobar convenient treure'm la màscara facial amb les dues mans, que per això les tinc. De fet, ni tan sols vaig pensar que pogués necessitar els cinc dits de la mà, així que vaig invertir-ne un parell i gràcies. Òbviament, les màscares facials les va idear el

Un dia més, la ciència i jo seguim treballant juntes. Un dia més, trobo que tanta tecnologia ens estova el cervell. Un dia més, em pregunto si el cop de màscara facial que em vaig cardar dilluns passat a l'ull m'ha fet ferida a la còrnia perquè veig borrós per un costat I NOT FUNNY . Un dia més. Afortunadament per a mi, això de l'ull només m'emprenya quan miro el televisor i sóc davant de l'ordinador; per a fer LA ciència no em suposa cap entrebanc I AIXÒ EM CONSOLA . I encara em consola més que NO EM MOLESTI MENTRE LLEGEIXO, PERQUÈ AIXÒ SÍ SERIA UN DRAMA IMPORTANT . Sospito que en algun moment hauré de fer una visiteta al metge - sí, sí, aquell que va recomanar plàtans durant més d'un any a me germana per combatre el mal d'esquena, aquest senyor -. Dit això, i ja que hi som amb el tema llibres, avui he entrat en mode freak i m'ha passat quasi tres hores endreçant-los - segons me germana, he perdut el cargol que em quedava -, classificant-los, i deixan

Una setmana més, la ciència no s'ha fet sola i jo he estat al peu del canó, combatent al seu costat per tirar-la endavant... tot i que en més d'una ocasió m'hagués agradat tirar-la directament a les escombraries, perquè déu n'hi do, quina setmaneta... I és que, per molt que ens molesti, per molt que ens sembli que nosaltres tenim el control, ÉS MENTIRA, QUI TÉ EL CONTROL ÉS EL KIESTRA! Diantre de sistema integrat per a l'automatització de tasques en el laboratori de microbiologia. És un rei del drama, no pots estar fent altres coses mentre treballa perquè s'emprenya i deixa de fer la seva; com un nen petit de cinc anys que, si no rep atencions, deixa de respirar, EXACTAMENT IGUAL . S'ha passat la setmana sencera d'alarma en alarma i ja us espavilareu vosaltres, jo vull moixaines. És queixa per ABSOLUTAMENT tot; aquest és el seu Top 5: No tinc mostres! - mentida, en tens 20, que les veig, NO EM PRENGUIS EL PÈL I TREBALLA! -. La mostra té un coàgul! - t

Una setmana i tres dies. Concretament una setmana i tres dies des que vaig començar a fer LA ciència. I he quedat contenta. Satisfeta. Alegre. Complaguda. Encantada. Joiosa. Feliç. I també sense sinònims. Si concentréssiu tota l'alegria acumulada per les persones més alegres del món i la salpebréssiu amb la felicitat de les persones més felices del món... vomitaríeu arcs de Sant Martí, això segur. Però també arribaríeu a copsar una milionèsima part de la joia que sento jo cada dia quan m'estic al laboratori. Dit d'altra manera; si fóssim al món d'en Harry Potter, jo sola acabaria d'un únic cop de vareta amb tots els demèntors d'Azkaban perquè la meva patronus seria tan i tan potent que, simplement, deixarien d'existir. Ja m'ho imagino: tots els demèntors fugint esperitats encalçats per una tiranosaure resplendent que, de queixalada en queixalada, se'ls cruspiria a tots alhora que jo, rient malèvolament i muntada al seu llom, cridaria "A LA MEVA