Nalataia, Mare Tubercle

 A dia d'avui - i quan dic avui, no em refereixo al dia d'avui en concret, sinó a l'expressió que engloba els últims temps i que, per tant, fa referència a un període més o menys llarg i/o perllongat - encara hi ha persones QUE NO SABEN DUR UN DIANTRE DE MÀSCARA FACIAL CORRECTAMENT! No cal ser enginyera, ni física teòrica, NI TAN SOLS CAL TENIR-HI NEURONES, AL CERVELL! Basta amb posar-se'la bé I PROU! No podria ser més simple: dues gomes cosides a una tela. Les gomes per darrere les orelles i la tela tapant boca i nas. De fet, i s'hi t'agrada viure experiències al límit, ET POTS TAPAR LA PUTA CARA, DES DE LES CELLES FINS LA BARBETA! Però així i tot, AIXÍ I TOT , encara hi ha energumens i energúmenes que la porten ON ELS SURT DE LA FIGA! NO SÓN UN COMPLEMENT DE MODA. Per culpa d'alguns desconsiderats que prefereixen mostrar al món la seva merda de cara, o que organitzen festes multitudinàries perquè creuen que fer negoci amb la salut dels demés és el mill

Encara no em puc creure que escrigui aquestes paraules, a aquestes hores, en un dia com avui, perquè no hauria de ser davant del meu portàtil, SINÓ DAVANT DEL VIDAS, DEMANANT-LI PERDÓ PER LA MEVA IMBECIL·LITAT PROFUNDA! ESCAC I MAT, COVID! ESCAC I MAT! Ha estat una jugada mestra. Sí, Tubercletes i Tuberclets, torno al confinament estudiantil, encara que només sigui durant una setmana - ESPERO I DESITJO que només sigui UNA ÚNICA SETMANA , perquè tela marinera aquest 2020 -. Jo tinc molt clar que hi ha alguna força còsmica mística venjativa i més dolenta que la tinya que no vol que acabi aquest cicle: ÉS UN FET! No tinc sort. Sóc una persona que viu al dia, que no fa plans - perquè sé positivament QUE L'UNIVERS ME'LS ESMICOLARÀ - i, per tant, veu el futur com a quelcom llunyà i totalment fora del seu abast perquè... bé, perquè ni tan sols em plantejo que existeixi. Quan em pregunten allò de "On et veus d'aquí a 10 anys?", sempre acabo contestant que viva perquè

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré  #AltresInc . A #AltresInc tenim cargols i martells, claus i tornavisos. A #AltresInc pretenem ser una ferreteria seriosa i, per tant, volem pensar que tenim de tot. De vegades, massa i tot: massa referències en llista, massa producte al magatzem, massa gènere fora de temporada - tenim prou cargols de Halloween i alicates nadalenques com per obrir una ferreteria temàtica - i, després del que va passar ahir, massa preus que la clientela considera inadequats, rars, improcedents, estrambòtics... vaja, que no els agraden. Com dic sovint, a #AltresInc comptem amb un públic curiós que, de vegades, té comportaments estranys - i si en lloc d'estar a la banda del taulell que ven el producte, fos a la que el compra EM PASSARIA EL DIA RECRIMINANT ALS ALTRES QUE FOSSIN TAN INCREÏBLEMENT GILI *piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii*!! -. Ahir, concretament, em vaig topar amb una mare u

Ja és casualitat que comenci les pràctiques el dia 21 i l'entrada "Dies d'institut" que les mencionen sigui la 21. Estic convençuda que l'univers mira de dir-me alguna cosa però escolta!, que no hi ha manera d'entendre què. Tan complicat és deixar-ho per escrit i ben claret? No voldria ser llepafils però si s'ha posat en marxa algun engranatge còsmic ancestral, m'agradaria saber en quin punt de la roda estic i si m'aixafaran els pinyons. Gràcies. I pensareu "Serà gaire novetat, això que la vida et vagi fent la traveta, oi?". Doncs no, certament em trobo pedres al camí constantment i per molt que les esquivo i les supero - amb més o menys gràcia i sempre en funció de si ets qui cau o qui mira -, em fan fer una volta de cal Déu. I així no hi ha manera d'avançar a la vida. PROU ENTREBANCS JA, QUE N'HE TINGUT TOO MUCH FOR MY BODY . Gràcies. El tema en qüestió és que, per activa o per passiva, per virus amb corona o per errors en el s

La setmana passada deia que aquesta us explicaria un acudit. Bé, doncs ja ha arribat AQUESTA SETMANA , així que us dec un chist - que diria el Montilla -. No sé segur si recordareu certa fatídica entrada, on us explicava les meves tribulacions i mal de caps amb l'assignació de la pràctiques el curs passat així que, #spoileralert, aquí la teniu, perquè refresqueu la memòria - que aquesta entrada és la continuació d'una història de terror inoblidable -:  Dies d'institut XII: La llum al final del túnel té un preocupant matís negre. Cal amoïnar-se?  . Bé, ara que ja estem situats, que corri la tinta.   La meva natura, el meu estat habitual, es pot representar fàcilment amb una gran gerra de vidre plena a vessar i en aquell punt just d'equilibri damunt la taula que, miraculosament, ACABA ESTAVELLANT LA PUTA GERRA AL CONY DE TERRA, CAUSANT UN SISME DE REPERCUSSIONS ÈPIQUES I IRREFRENABLES, MECÀGON LA SANG DE LLUCIFER! Apa, ja ho he dit: no tinc sort, mai n'he tingut.

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc . Sovint, les coses no van rodades a #AltresInc . Sovint, és com si totes les desgràcies possibles ens caiguessin al damunt. A la vegada. I, sovint, un únic desajust, una fotesa sense major importància, ens arruïna la tarda. Potencialment parlant, és clar - perquè cal molt més, en certs sentits, i molt menys, en d'altres, perquè a mi se m'esguerri el dia -. Total, que la tarda de dissabte se'n va anar en orris quan aquest fenomen tan entranyable anomenat Era Digital va decidir plegar veles. Unilateralment - com la DUI però amb millors resultats  -. Va ser el col·lapse de la societat tal i com la coneixem. O això hauria de dir si realment visquéssim en una societat partidària del dra--ah, no, QUE SÍ SOM UNS DRAMÀTICS DE PRIMERA CLASSE . Sabeu quin va ser aquest desastre tan calamitós i malaurat? Sabeu perquè hi havia riuades de clientes que volien com

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc . Avui teniem feina per a regalar, a #AltresInc . No us imagineu la de feina que s'arriba a acumular després d'uns dies de repòs. I nosaltres en feia uns quants que descansàvem. Així que avui ha tocat apujar-se les mànigues i suar - beneït canvi de temps, que fa circular aire fresc -. El cas és que tenia capses i capses de martells, cargols i claus per endreçar. Capses i capses que pesen com un diantre de vaca en braços perquè, a qui sigui que treballa al magatzem central d' #AltresInc i carrega la mercaderia, no se li ha ocorregut mai que els qui som a les botigues no anem amb un toro amunt i avall, sinó que ens toca fer bíceps I PESA TOT MASSA, CABRONS! Podríeu, com a mínim, situar les capses més pesants a sota del tot, si us plau, PODRÍEU?! - i jo amb les lumbars fetes miques per les raríssimes i acrobàtiques posicions que adopto quan dormo i p

Per fi, i des que va començar aquest estiu esperpèntic en molts sentits, HE DORMIT TAPADA I SENSE VENTILADOR! Sé que moltes pensareu que hi ha metes molt millors a la vida però quan ets jo, un encreuament entre persona i caldera que s'aixeca amb els llençols xops de suor A L'HIVERN , ser capaç de trobar aquest equilibri perfecte entre asfixiar-te i voler dormir al congelador, i tenir la pell fresca tota la nit, és un regal. Per això em fa tan contenta que el dia d'ahir passés entre matisos de gris - és clar que l'estona que va sortir el sol vaig patir pensant en la tornada a casa amb les botes de muntanya i LA calor -. Vaja, que comença aquella època en la que és recomanable dur un foulard al coll: et serveix tant de complement, com de caputxa improvisada quan comença a diluviar i t'has descuidat el paraigua a casa... encara que a la llarga, però sobretot a la curta, molt a la curta, no et servirà d'absolutament res. De fet, te l'acabaràs traient del cap,

Per fi, tres setmanes després de la primera publicació i vés a saber quants mesos des que vaig començar a escriure, la meva trilogia estival ha arribat a la fi. Tampoc n'hi ha hagut per tant, no sigueu carrinclons. Així que, sense voler allargar-me més del que ja m'estic allargant, perquè sabeu que m'encanta divagar durant línies i línies sense, realment, arribar enlloc, aquí teniu la tercera i ÚLTIMA entrega d'aquesta saga èpica i trepidant en la que no ha mort cap dinosaure. Gaudiu-la. Qui sap quan en sortirà una altra. Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Ja us vaig advertir que hi havia una segona part. De fet, vaig deixar força clar que n'hi hauria tres, així que no feu aquesta cara de sorpresa perquè no se l'empassa ningú. No us dediqueu al món de l'actuació, perquè us morireu de gana. Mira, com els actors de doblatge de Memòries d'Idhún, QUE NO EN TENEN NI IDEA! L'única excepció - i que a mi, personalment, tampoc m'agrada, però això ja té més a veure amb el fàstic que li tinc com actriu i no com a veu - és la Michelle Jenner, que també fa d'Hermione i la clava. A banda d'ella, la resta són uns paquets importants - per molt que el senyoret Cuevas digui que ell té molta experiència doblant EL SEU PROPI PERSONATGE al castellà cosa que, òbviament, ÉS COMPARABLE EN TOTS ELS ASPECTES , on vas a parar -. No em rebaixaré a enllaçar o incloure el tràiler sencer al meu bloc perquè ja prou merda hi aboco jo mateixa, no em ve de gust abocar-hi la dels altres, però SÍ deixaré aquest vídeo molt curtet d'un

 Fa calor. Fa molta calor. I editar les meves pròpies paranoies mentals en forma de fanfic incongruent mentre procuro no fondrem no és el millor escenari. Però us vaig prometre un especial de GranOtaku, i per Llucifer que el tindreu! En tres parts! Perquè m'emociono molt escrivint i desvariejo sovint i, al final, tinc un document amb més pàgines que no pas argument. Però no desisteixo, així que vosaltres tampoc - no desistiu, malparides! -. En fi, un cop més m'enorgulleix presentar-vos el vostre serial preferit de tots els temps! Una saga èpica que toca tots els gèneres existents: humor, terror humorístic, amor humorístic, suspens humorístic, cyberpunk humorístic, ciència-ficció humorística, fantasia humorística, fins i tot drama humorístic! ÉS UNA DISBAUXA, YIIIIIIHA! I tot a cost zero - per a vosaltres, i a curt termini, encara no tenim dades fiables sobre els possibles danys a llarg termini... ara que, basant-me en la meva pròpia experiència, ja us dic que en seran molts i

...fins que PUM! obro Twitter pel matí i em trobo amb aquesta notícia que quasi em causa un cobriment: Mateu-me ja o ho faran les edicions de Digimon pel fansub . I només se n'ha emès el 12% del total. Ens hi estarem més d'un any, amb el nou anime de Digimon: MÉS D'UN ANY, QUE SÓN 52 SETMANES! Feu els càlculs: 52 setmanes és el mateix que dir 52 episodis. I ENCARA EN FALTARAN 14! Un any i dues setmanes per polir-nos aquesta nova temporada - recordo a les Tubercles i als Tubercles desmemoriats que la primera sèrie de Digimon Adventure constava de 51 episodis, NO VA ARRIBAR A L'ANY PER UN EPISODI, UN! -. M'estan entrant tots els mals, US HO ADVERTEIXO . Ara, com a fan que sóc d'aquesta franquícia - si bé Digimon 03 i Tri podrien ser eliminades de la història de la televisió i no les trobaria a faltar - ESTIC SO EXCITED QUE EM PETA LA PATATA!  I ja està: aquesta era l'entrada. Ara, The Umbrella Academy. Ciaosu! Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!! Estem tots els i

La meva germana té uns amics ben rarots. El cap de setmana passat van celebrar l'aniversari d'en Mr. Robot: amb una remulladeta a la platja i un tast de vins. El cas és que van acabar ben esgotats i van tornar cap a casa més aviat del que havien planejat i la meva germana va demanar que la deixessin en algun punt de la geografia barcelonina que li permetés agafar el metro amb comoditat per venir a dormir amb mi. En Mr. Robot li va dir que, ja que anaven amb temps, es podria dutxar a casa però me germana, que és la mandra feta carn, li va contestar que si es dutxava al pis on viuen plegats, ja no tornava a sortir per la porta - i la conec prou bé com per imaginar-me la conversa per telèfon que hagués tingut lloc... més o menys, així... "Tatasita!" "Hola. Què, ja ets la metro?" "Te vas a reir. És que hem tornat abans, perquè estàvem rebentats de passar-nos tot el matí a la platja. I els vins... i el dinar, que he menjat un montón. Paella, no te digo más.&

El principi és el final. El final és el principi.  Doncs així estic jo, amb l'única neurona funcional que em queda fregida després de la mini-marató de Dark. I encara no me l'he acabada, per tant, no descarto que la neurona acabi de petar en les properes hores. I si només fos així, rai: igual que passa amb les subtrames de Dark, les solucions serien quasi infinites. Però a la mandonguilla cerebral que carrego ara mateix, cal sumar-hi un parell de ganivetades per l'esquena, la calor, les sorpreses inesperades de la vida - que mai solen portar res de bo -, la mania exasperant que té l'ésser humà de ser tan recollonudament desagradable i les poques ganes d'endinsar-me en el mateix abisme negre i pudent dia si i dia també. Si us plau, que algú pari el tren. Vull sortir d'aquest bucle. I d'aquesta societat. I d'aquesta merda de cultura manipuladora i dictatorial que tenim. Vull un raconet tranquil, amb WiFi i repartiment a domicili, on poder exiliar-me i env

Fer cartells amb l'aegisub és prou fàcil perquè una patata bullida com jo en sigui capaç. Fer-los bé és un altre tema: per fer-los bé caldria que aquesta patata bullida que escriu aquestes línies superés certes barreres informàtiques que no estan al seu abast. No hi estan ara, ni ho estaran mai. Sóc una sapastre, i punt final. Però encara em veig capaç de fer algunes coses decents. He vingut a presumir de cartells ? Òbviament. Els últims dies han estat durs i necessito que m'afalaguin. Va, ensaboneu-me! Espera, acabo de fer-vos un spoiler? Pot ésser. En qualsevol dels casos, m'ha quedat ben formós, tot plegat. I us n'ensenyaria de millors, però és que no n'hi ha. Ja us he dit que sóc una patata bullida, què més voleu? Una sap reconèixer les seves debilitats, que ja és més del què fa Altres. De fet, em pregunto sovint si Altres pensa abans d'obrir la boca. I també em responc sovint que no: que ni pensa, ni ningú espera que ho faci - amb la veritat a la mà, les po

El català m'oprimeix. Per què? Doncs perquè per culpa seva m'ofego, l'aire no m'arriba als pulmons. Em fa ballar aquí i allà, en una dansa macabra que m'estreny i m'escanya. M'asfixia. Em té lligada de mans i peus. M'ha alliçonat, m'ha rentat el cervell i jo no me n'he adonat: hi he caigut de quatre grapes, sense remei, sense voluntat. El trobo arreu. Em persegueix per tots els racons: els de la memòria i els del dia a dia. Existeix sense mi, existeix dins meu, existeix amb mi. I m'estrangula. Lentament i sense vergonya, sense remordiments, m'enfonsa en la misèria. M'hi lliga. M'ennuego i el català segueix allà, observant-me des de la seva atalaia, exigint més rendició. M'ennuego i no aconsegueixo sortir-me'n. I les llàgrimes no cessen. Les de ràbia. Les de frustració. Les de dolor. Les de pena. Les de tristor. Totes elles continuen brollant dins meu, com una deu. Violenta, furiosa, frenètica. I m'ennuego. El dolor em

Per on podria començar? Quina seria la manera més adient per explicar-vos que la gent és MOLT IMBÈCIL i no entén les instruccions MÉS SIMPLES ? Doncs mira, així, que no sempre calen paraules boniques per explicar les garrulades de la gent. Sovint només cal dir les coses pel seu nom: GALIFARDEUS! Si és que n'hi ha per llogar-hi cadires, taules i EL MOBILIARI SENCER D'UN APARTAMENT D'ESTIU! Portem més de tres mesos amb el coronavirus com a company de pis, tres llargs mesos que se'ns han fet eterns - i el que encara queda, que no serà poc -, tres mesos assimilant que la tornada al dia a dia - sí, no m'agrada la merda aquesta de la nova normalitat perquè va, definiu-me normalitat, va! - serà diferent. Fa tres mesos que ENS preparen, com si fóssim cadells en una acadèmia d'ensinistrament diabòlica, per retornar a les nostres vides - es veu que nosaltres solets no en som capaços, així d'inútils ens veuen els de dalt, i no, no és una enganyifa de les seves -

Què és el pitjor que li pot passar a una dona quan baixa al metro? Que les escales mecàniques no funcionin? No Que faci tanta calor que se li fongui el maquillatge? Tampoc Que la suor la deixi enganxada al seient? Això ens passa a dones i homes. No compta Que aparegui un SUBNORMAL, en majúscules, i li amargui el viatge? Nah, no crec qu--AAAH, QUE SÍ, QUE ÉS AIXÒ! I és que no podem viatjar tranquil·les. A l'hivern la cosa sembla que s'apaivaga una mica, però a l'estiu... ai, l'estiu, època de poca roba - com si això justifiqués res -. Si se't veu l'espatlla, perquè se't veu l'espatlla. Si portes shorts, perquè portes shorts. Si vas amb tirants, perquè vas amb tirants. La qüestió és sempre, i de manera constant, culpar-nos a nosaltres, LES DONES , per la falta de control dels homes: com si fóssim nosaltres les que tinguéssim el comandament de les vostres putes hormones, cony de degenerats.  I és que no entenc què va poder veure aquell diantre de vell mise

L'última vegada que vaig fer un examen des de casa no era un examen, era un qüestionari. Un que puntuava, certament, però no una cosa tan definitiva com un EXAMEN , amb majúscula i negreta. Per tant, no sé com anirà el que tinc la setmana vinent. Desconec el format: no sé si serà mitjançant el Moodle, no sé si caldrà alguna aplicació extra, no sé si haurem d'estar connectats telemàticament amb el professor, no sé res. Per no saber, ni tan sols estic al cas de la nota del munt d'activitats que m'ha tocat fer aquests dies. NO SÉ DE QUIN PEU COIXEJO! Així com se suposa que m'haig de preparar l'examen?! Ah, sí, estudiant.. DONCS JA HO HE FET! Ho he fet tantes vegades que podria haver entregat l'examen fa dues setmanes. Però m'hauré d'esperar a la vinent perquè 1) el senyor professor s'ha quedat molt ample enviant-nos activitats extres per ocupar les nostres avorrides hores i, no en tinc cap mena de dubte, no hem estat els únics que han rebut tante

Ueee, què, com porteu això de no poder sortir de casa? Jo de putíssima mare, ja quasi no tinc espasmes cada vegada que surten imatges de la ciutat a la televisió! I quan entra el sol per la finestra no me n'amago espantada perquè sé què és! Ara, quan truca al timbre la cartera... ai, aquí encara tremolo. Quan torni a la pre-normalitat actual, hauré de revisar els protocols d'interacció humans. Aviam, avui és Sant Jordi, el Dia del Llibre i també el moment de l'any que més roses es vénen a les terres de parla catalana. Però nosaltres seguim tancats a casa, així que ni una cosa, ni l'altra - amb sort els qui vagin a comprar el pa es podran endur també un pa de Sant Jordi que, dissortadament, jo no podré menjar i mira que m'agrada ;__; -. Així i tot, no cal desanimar-se, que d'alternatives n'hi ha ha cabassos: podeu comprar e-books, podeu llegir còmics on-line, podeu enviar roses virtuals per WhatsApp, podeu participar en el projecte Llibreries Obertes ,