El dia de la marmota

El català m'oprimeix.

Per què? Doncs perquè per culpa seva m'ofego, l'aire no m'arriba als pulmons. Em fa ballar aquí i allà, en una dansa macabra que m'estreny i m'escanya. M'asfixia. Em té lligada de mans i peus. M'ha alliçonat, m'ha rentat el cervell i jo no me n'he adonat: hi he caigut de quatre grapes, sense remei, sense voluntat. El trobo arreu. Em persegueix per tots els racons: els de la memòria i els del dia a dia. Existeix sense mi, existeix dins meu, existeix amb mi. I m'estrangula. Lentament i sense vergonya, sense remordiments, m'enfonsa en la misèria. M'hi lliga. M'ennuego i el català segueix allà, observant-me des de la seva atalaia, exigint més rendició. M'ennuego i no aconsegueixo sortir-me'n.

I les llàgrimes no cessen. Les de ràbia. Les de frustració. Les de dolor. Les de pena. Les de tristor. Totes elles continuen brollant dins meu, com una deu. Violenta, furiosa, frenètica. I m'ennuego. El dolor em tenalla les entranyes, s'acarnissa amb la meva pell. Tinc un nus a dins, un que m'ennegreix l'esperit. Un nus que brama d'ira. Un nus que vol eixir i proclamar el meu suplici. Un turment amarg que em debilita i m'esfondra.

La còlera és punyent. La còlera és dolorosa. La còlera és la seva pròpia mestressa i em domina. Em lliga a la desesperació i a la indignació. Em lliga al desconsol. Em lliga al ressentiment. La còlera em lliga a allò que m'està matant, a allò que m'està destruint. La còlera m'encadena al català. Estic cansada, esgotada de lluitar-hi en contra. M'afebleixo cada segon de cada dia. El català m'oprimeix i ja no sé què fer.

Ningú el vol. Tots fugen esperitats quan el veuen venir, quan el senten parlar. I torna a mi, per doblegar-me, per subjugar-me. Sap que em té allà on vol, als seus peus. Sap que la seva voluntat supera la meva. Sap que cediré als seus desitjos. No el puc vèncer i em domina. 

Si us plau, que algú m'ajudi. Que algú em presti el seu suport, la seva força, perquè jo ja no puc més. Ja no en sé més. M'enfonsaré sense remei en aquesta buidor que tinc sota els peus, en aquesta negror que el català ha teixit per a mi. I estaré sola i perduda perquè no hi trobaré ningú més, aquesta obscuritat inabastable m'engolirà sense descans. Òrfena i abandonada.

El català m'oprimeix perquè em fa ser diferent, sentir diferent. M'obliga a agenollar-me i a demanar perdó. M'obliga a deixar-lo de banda perquè no és prou important, prou heroic, prou meu. A cada passa que faig, cada alenada que retinc, cada batec d'aquest cor meu que s'esmicola, em fa sentir bruta, em fa sentir menyspreable. M'abandona a la meva sort.

El català m'oprimeix i jo li ho permeto. Tu li ho permets. Ella li ho permet. Nosaltres li ho permetem. Vosaltres li ho permeteu. Elles li ho permeten.

El català ens oprimeix perquè l'hem abandonat. Perquè ens hem rendit. Perquè hem cedit.

El català ens oprimeix perquè està ferit de mort. Ens escanya per sobreviure. I algun dia deixarà de fer-ho. Algun dia ja no sentirem el seu alè al clatell perquè l'haurem perdut. I jo ho trobaré a faltar: que m'escanyin, que m'ofeguin, que m'ennueguin. Jo enyoraré aquesta opressió. L'estimo, l'estimo tant que em fa mal. L'estimo tant que no la deixaré marxar.