Els perills de l'estiu. Part XXX+++

Què és el pitjor que li pot passar a una dona quan baixa al metro?

1. Que les escales mecàniques no funcionin? No
2. Que faci tanta calor que se li fongui el maquillatge? Tampoc
3. Que la suor la deixi enganxada al seient? Això ens passa a dones i homes. No compta
4. Que aparegui un SUBNORMAL, en majúscules, i li amargui el viatge? Nah, no crec qu--AAAH, QUE SÍ, QUE ÉS AIXÒ!

I és que no podem viatjar tranquil·les. A l'hivern la cosa sembla que s'apaivaga una mica, però a l'estiu... ai, l'estiu, època de poca roba - com si això justifiqués res -. Si se't veu l'espatlla, perquè se't veu l'espatlla. Si portes shorts, perquè portes shorts. Si vas amb tirants, perquè vas amb tirants. La qüestió és sempre, i de manera constant, culpar-nos a nosaltres, LES DONES, per la falta de control dels homes: com si fóssim nosaltres les que tinguéssim el comandament de les vostres putes hormones, cony de degenerats. 

I és que no entenc què va poder veure aquell diantre de vell miserable en la meva persona. No arribo a copsar en quin moment uns pantalons harem i una camisa de flors digna del proxeneta més ric del planeta van poder PROVOCAR res a ningú. Ja ho sé, ja ho sé: la roba no hi fa res, el problema és D'ELLS. Així i tot, sento curiositat. Us ben asseguro que només se'm veia la pell dels avantbraços. I així i tot, vaig haver d'aguantar que un senyor que no em coneix de res, un senyor prou gran com per caure mort només de l'esforç que suposa caminar, un senyor que no es va endur una bufetada perquè ho vaig pensar tard, OPINÉS SENSE QUE NINGÚ LI HO DEMANÉS sobre el meu físic. Sobre la meva persona. Un senyor que pujava per les mecàniques, OPINANT SOBRE MI a crits perquè, òbviament, no em va sortir dels ovaris callar-me cap insult i això el va ofendre: no sigui que no deixar-lo parlar lliurement es consideri un insult. Però si ell opina, jo també.

Tot aquest assetjament que suportem diàriament centenars de milers de dones, joves i grans, primes i grasses, depilades i peludes, blanques i negres, altes i baixes, totes... US EL PODRÍEU FOTRE PEL CUL, GRÀCIES. No el volem. No el necessitem. No el busquem. No ens interessa. No ens agrada. No és el nostre problema, que sigueu una colla d'anormals depravats incapaços de mantenir la puta boca tancada, però SÍ ens l'hem de menjar nosaltres. SÍ ens toca suportar-lo. SÍ ens toca lluitar-hi. SÍ ens toca conviure-hi. I jo, personalment, n'estic fins el cony. Quan us insultem, quan us plantem cara, quan us caiguin garrotades, US AGUANTEU, perquè us ho haureu buscat. Si vosaltres teniu dret a dir-nos de TOT pel carrer, a fer-nos de TOT pel carrer, nosaltres respondrem en conseqüència. I si no us agrada, DEIXEU-NOS VIURE EN PAU D'UN CONY DE VEGADA, que ningú us ha demanat res. Gràcies.

I fins aquí la crònica de la meva topada amb la rata menyspreable que circulava ahir pel metro. Si me'l trobo de nou, li caurà una bona cleca. I espero que les càmeres del metro ho gravin tot. De fet, espero que tota l'andana s'alci en armes contra mi, així gaudiré més de la bronca que els caurà per ser una colla de pusil·lànimes hipòcrites.

Apa, feu bondat, comporteu-vos com persones - no sou glàndules de verí d'escorpí - i recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!