Mandonguilla

El principi és el final. El final és el principi. 

Doncs així estic jo, amb l'única neurona funcional que em queda fregida després de la mini-marató de Dark. I encara no me l'he acabada, per tant, no descarto que la neurona acabi de petar en les properes hores. I si només fos així, rai: igual que passa amb les subtrames de Dark, les solucions serien quasi infinites. Però a la mandonguilla cerebral que carrego ara mateix, cal sumar-hi un parell de ganivetades per l'esquena, la calor, les sorpreses inesperades de la vida - que mai solen portar res de bo -, la mania exasperant que té l'ésser humà de ser tan recollonudament desagradable i les poques ganes d'endinsar-me en el mateix abisme negre i pudent dia si i dia també. Si us plau, que algú pari el tren.

Vull sortir d'aquest bucle. I d'aquesta societat. I d'aquesta merda de cultura manipuladora i dictatorial que tenim. Vull un raconet tranquil, amb WiFi i repartiment a domicili, on poder exiliar-me i enviar la resta a prendre pel cul de manera contundent. I amb moltes paraulotes. Moltíssimes. La neurona em diu que busqui arguments, però estic tan tipa d'argumentar-ho tot, d'haver de donar explicacions pel què sento, per com ho sento, per si sentir-ho és o no raonable, correcte, legal o, fins i tot, normal, que ja en tinc els ovaris plens. Tot just fa una setmana, la meva estabilitat com a persona humana estava a mitja passa de vessar i deixar-ho tot fet una pelleringa. Avui visc en un bassal. I m'encanta l'aigua, així que no em tempteu.

No demano solucions ràpides. No vull solucions ràpides. Només necessito una línia recta, una que no es creuï amb línies negres. Una línia pròpia, sense trames secundàries, ni aparicions estel·lars. Una línia, un camí que em porti ben lluny dels indesitjables que em vaig creuant per la vida. I, si m'ho permeteu, ja la dibuixo jo, que no em calen ajudants. Ni guies. Ni torracollons esporàdics, que sou com els bolets: apareixeu a tot arreu!

Com molt bé va dir el savi, "Yo quería un camión, pero me dieron un trombón. Y no se tocar". I és que a l'ésser humà li agrada massa immiscir-se allà on ningú el vol: tenim el nas massa gros.

Bé, feu bondat i aneu a la platja, que a mi no m'hi volen portar - això put a venjança des d'aquí fins els confins de l'univers, i com que no n'hi ha, imagineu els seu no-límits -, i recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Meh, no, totes no, n'hi ha que no mereixen ni les gràcies per participar Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!