Mandonguilla II: El retorn

La meva germana té uns amics ben rarots. El cap de setmana passat van celebrar l'aniversari d'en Mr. Robot: amb una remulladeta a la platja i un tast de vins. El cas és que van acabar ben esgotats i van tornar cap a casa més aviat del que havien planejat i la meva germana va demanar que la deixessin en algun punt de la geografia barcelonina que li permetés agafar el metro amb comoditat per venir a dormir amb mi. En Mr. Robot li va dir que, ja que anaven amb temps, es podria dutxar a casa però me germana, que és la mandra feta carn, li va contestar que si es dutxava al pis on viuen plegats, ja no tornava a sortir per la porta - i la conec prou bé com per imaginar-me la conversa per telèfon que hagués tingut lloc... més o menys, així...

"Tatasita!"

"Hola. Què, ja ets la metro?"

"Te vas a reir. És que hem tornat abans, perquè estàvem rebentats de passar-nos tot el matí a la platja. I els vins... i el dinar, que he menjat un montón. Paella, no te digo más."

"Ja, i?"

"Doncs que hem anat a casa, m'he dutxat... i em fa molt de pal tornar a sortir. Vés a buscar el metro, agafa'l, 200 hores de camí... i puf, no."

"Vamos, que no véns, oi?"

"Nooo, però demà podem esmorzar juntes! No sé, a mig camí. A tu on et va millor?"

... i, al final, hauríem quedat més a prop de casa seva que del centre, però a mi no em fa mandra, so -, per tant, va preferir que la deixessin a mig camí. Total, que un dels amics, va i li diu que - atenció, que el noi trepitja fort - si té confiança, es pot dutxar allà. COM QUE SI TÉ CONFIANÇA?! Que és el meu coi de germana, gamarús! Que me germana m'ha vist cagant, hahahahahaha. Que si té confiança, diu. Criatura...

Total, que això m'ha fet pensar en les vegades que, per una cosa o una altra, acabem donant la nostra confiança a persones que no la mereixen, si bé ens n'adonem quan és massa tard. I jo, de persones d'aquestes, n'he trobat suficients com per guardar-me les confiances per a mi i no deixar-les anar. És clar que hi ha nivells de confiança, o són rangs? Bé, la qüestió és que mai sabem per on ens caurà la punyalada. Jo, fa molt poquet de fet, em vaig trobar, de la nit al dia, amb un ganivet de cuina mida "em vull cruspir aquell tiranosaure, necessito estris gegantins" clavat a l'esquena i encara avui em segueix sorprenent. Mira que la setmana passada va ser dura. I mira que vaig esquivar ganivetades però, hòstia tu, aquella no me l'esperava i em va deixar amb molt mal cos. Va ser una traïció tan flagrant de la meva confiança i, alhora, una distorsió de la realitat tan exagerada, que em va deixar amb el cul a l'aire. No és que li hagi caigut la careta, és que ha mudat la pell per complet, com una serp! I no una de les boniques, precisament. Fins i tot me germana, que té ull clínic per aquestes coses, és va quedar de pasta de moniato.

Mai acabaré d'entendre la gent que es comporta així. Jo puc cometre un error i que això acabi en ganivetada a l'esquena d'algú, però mai a traïció. Ni expressament. Vull dir, quin és el benefici? L'única vegada que he planejat i dut a terme deliberadament una mamonada com aquesta va ser durant el Máster de Paleo, a la grega i perquè s'ho va buscar - no pot ser que quatre persones hagin de fer un treball conjunt, s'hi impliquin només tres i la quarta es dediqui a les aparicions estel·lars de sèrie Z -. Aquesta manera d'actuar és quelcom que em fascina i m'horroritza a parts iguals. I penso que, si existís algun benefici real, aquesta persona podria justificar el seu comportament - que no, perquè perjudicar una altra persona d'aquesta manera és jugar molt brut, però tots sabem com ens agrada buscar arguments per a la nostra causa -, però és que no n'hi ha: la vaselina ja la tenies assegurada, calia arrebossar-me de mel i plomes? Crec que no. Però, és clar, la meva opinió té el mateix valor que la d'una pedra: zero absolut, que ronda els -273.15ºC. Algun dia, però, aquest aneguet lleig es convertirà en un terrorífic tiranosaure. I, graveu-vos a foc les meves paraules, no hi haurà lubricant suficient al món.

En fi, que només em queden 30 hores per entrar en el mode vacances i tinc moltes ganes, MOLTES, de no fer res - que no us senti dir res del confinament o us confinaré la meva mà oberta a la galta -. Porteu-vos bé i estigueu atentes a possibles coïssors nasals: són signe inequívoc de tuf amoral. Fins aviat, i recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Menys algunes persones poc recomanables: vosaltres feu-vos-ho mirar, perquè no és normal. Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!