Nalataia, Mare Tubercle

A la meva ment tot era perfecte: colorit, ben format, ben cuinat, ben recobert. Però la realitat i jo no compartim esquemes mentals. La realitat té un concepte sobre la perfecció força distant al meu, cosa que sempre acaba complicant-me l'existència.  El pastís d' enguany havia de ser apoteòsic, espectacular, APOSTOFLANT ! Si el podem qualificar de normal ja és molt. Ni els colors, ni la forma, ni la cobertura. Res de res, un desastre nadalenc.  No m'hauria de sorprendre, de fet. Cada any acaba passant el mateix, si no és un detall, és un altre. Però el concepte "derrota a la cuina" no existeix per a mi (tot i que queda patent que els fogons em porten avantatge) . Així que després de cinc hores a la cuina, barallant-me amb la cobertura de xocolata blanca que no volia agafar textura, enrabiant-me amb els colorants alimentaris perquè ni tenyien la massa, ni eren del color que tocava, desesperant-me per la tendència malaltissa dels ingredients a formar turon...

Tenir una vida tan rutinaria com la meva i formar part d'aquest grup conegut com a "pobres desgraciats, quina merda de vida els espera amb la situació tan tenebrosa que estem vivint" fa que, entre d'altres, les hores mortes siguin força avorrides. Les meves les passo llegint. De tot: des de l'etiqueta dels xampús i els pòsters que té el dentista a la clínica, passant per anuncis estrafolaris de feina que et prometen el món i tens sort si no et fan pagar per treballar. Almost everything. Doncs bé, entre aquest "almost" també hi compto les webs que han fet de la xarxa la seca llar, entre elles, aquesta: Bruixeria moderna, com diu el títol del post. És una web de curiositats, suposadament, sobre llocs estranys i fascinants on passar les vacances d'estiu (si en teniu, cosa poc freqüent en aquests temps que corren ja que, els qui disposen del temps, no tenen els diners i a l'inrevés... visca la crisi!) però, més sovint que no, els articles ...

Hi ha persones qui, tan bon punt comencen a aprendre una llengua nova, es llencen de pet a les paraulotes (ja sabeu, "caca-culo-pedo-pis") . Jo, per contra, sóc de les qui les aprèn veient sèries (fuck? bitch? bloody hell? no sabía què volien dir fins que vaig veure The Vampire Diaries) . Dissortadament, la quantitat de sèries en alemany a la qual tinc accés és limitada, per no dir zero absolut. Així que, en lloc de buscar-me paraules malsonants, busco frases fetes, que sempre és més bonic i queda més pro. En alemany, igual que en qualsevol llengua que us pugueu imaginar, de frases fetes n'hi ha a carretades (see?) . I com totes les frases fetes, les alemanes també estan subjectes a interpretació: mai es pot prendre una frase feta al peu de la lletra (una més) o acabaríem tots tirant-nos del campanar.  El cas és que m'ha semblat interessant deixar-vos per aquí alguns exemples del refranyer alemany, per a futures referència (?¿) . Vaja, mai se sap quan acabareu p...

Molt bon dia a tothom (i molt bon cap de setmana per avançat) . Avui no m'estendré gaire, l'anècdota d'aquesta setmana no dóna per a  molt (la meva font de moments còmics cada vegada me'n proporciona menys; si el ritme segueix així, hauré de tancar secció...) però té el seu punt. Qualsevol que tingui germans, sabrà que hi ha bromes compartides que són exclusives d'aquesta relació tan estranya que la natura permet. Comentaris, gestos, accions que, vistos per un estrany, són motiu més que de sobres per trucar a St.Boi i demanar habitació V.I.P. No obstant, és un toc de bogeria sa i, que collons, mola. Doncs bé, aquesta és la meva història. Me germana sempre ha sabut com fer riure a la gent. És un do. Ella diu que no, que no té gota de gràcia però els meus pares i jo discrepem. I com que som tres contra un, guanyem nosaltres. Per tant, sí, és divertida (i si fos una mica menys tímida, ja l'hauríeu vist a El Club de la Comedia) i s'ho sap fer venir bé...

Cinc anys després de l'última estrena de Harry Potter, Warner torna a la càrrega. Aquesta vegada, amb la invenció d'una nova pel·lícula ambientada uns quants anys abans que en Harry tragués el caparró al món. I dic "invenció" perquè qualsevol que s'hagi llegit "Bèsties Fantàstiques i on trobar-les" sabrà que 39 pàgines (en la seva versió catalana) no donen ni per un capítol d'una Mà de Contes, menys encara per una pel·lícula de 135 minuts. I ja no parlem de 5 parts (sí, sí, 5 parts ) . I espereu que, després d'això, li arribarà el torn a "El Quidditch de totes les èpoques" i "Les Rondalles del Bard Gallard". Acabarem ben farts de tant endrapar Harry Potter & Associats. I que consti que no estic criticant la pel·lícula, perquè penso anar-hi dissabte mateix, sinó que us informo sobre la adequació de tot plegat: el film se l'han tret de la màniga, pim pam. De la màniga de la Rowling. Però no volia parlar exactament ...

Tornem a refregar-nos amb l'àrab. Aquesta vegada, en forma de teclat i escriptura. Fa uns dies, mentre me germana s'aprenia la grafia de l'alfabet àrab, em vaig posar a tafanejar els seus apunts, més per avorriment que per interés real, i vaig trobar una lletra que, curiosament, a mi, que no tinc la més mínima idea d'aquesta llengua, em sonava. Molt. Moltíssim, de fet. Tant que, fins que no vaig trobar-ne el motiu, no vaig descansar tranquil·la. I de quina lletra parlo? Doncs d'aquesta: ح  -    ḥā D'entrada, segur que no us diu res però... i si hi afegeixo els termes "Quenya" i "Tengwar"? Segur que l'elit friki que es passeja per aquí ja s'imagina per on va la cosa. Mireu això: Aquesta grafia correspon a la lletra "l" en l'alfabet èlfic de Tolkien (Quenya és la llengua i Tengwar és l'escriptura) . Són clavades! Em vaig quedar tan parada que no vaig ser capaç d'anar més enllà fins que, en un m...

Les possibilitats són diverses. En el meu cas (d'aquí l'afegitó "versió Mare Tubercle") va constar de tres parts, dues de les quals no s'entenen si no van juntes. Aquest any he anat al Saló amb el meu cosí, un acèrrim defensor i admirador de Bola de Drac qui, normalment, no se sent gaire atret pel món del manga. A ell l'allunyes una mica de Bola de Drac i Saint Seiya i es perd. Potser el pots rescatar si treus el tema d'Oliver y Benji o One Piece però poca cosa més, s'ha quedat estancat. Sigui com sigui, ell no és de Barcelona i em va demanar que l'acompanyés a ell i a dos amics més per evitar perdre's... al metro (m'encantaria conèixer l'imaginari col·lectiu que té la gent de fora de la capital sobre el metro, segur que hi ha llegendes urbanes de tots colors... però no cal passar ànsia, que tothom qui entra, surt; el metro encara no s'ha empassat ningú) . Així que les primeres hores del matí les vaig passar amb ell i els seus...

Primer dia de classe. Tothom està nerviós: idioma nou, companys desconeguts, reptes per estrenar... i me germana entre ells, preguntant-se què hi ha fa ella allà. Arriba el professor, es presenta (en àrab, cosa que descol·loca una àmplia majoria de la classe, qui s'esperava que el primer dia ja els parlessin en àrab? Doncs mira, qualsevol que hagi viscut un primer dia de classe a la EOI) i els explica els què, qui i com del curs. Segurament també els diu que no pateixin, que s'ho passaran bé i que no tot és tan complicat com sembla al principi (tots els professors ho diuen, després arribes a segon i tots els esquemes a prendre pel sac) . Aleshores comença l'aventura. Quina és la major por davant d'una llengua nova? Cagar-la, lògicament. I si és el primer dia, encara més. Ja se sap: tothom t'estarà jutjant, pendent de la teva capacitat per "copiar i enganxar", com si fossis una drecera del word. Tothom voldrà saber si "el pardalet aquell que ...

I qui diu redaccions, diu capacitat de síntesi i d'expressió escrita, perquè Déu n'hi do el foli de paper que vaig malgastar el dilluns. Em sap greu per l'arbre-mare que el va parir. Us faig un petit resum: dilluns 26 varen començar les classes a la EOI de la Vall d'Hebron. Fins aquí tot correcte. Vaig agafar les meves coses, vaig anar fins allà, vaig escoltar la Sílvia (i, sorprenentment, la vaig entendre) , vaig fer les activitats parlades típiques del primer dia de curs (ni els de 5è ens en lliurem) i, com a colofó final (que ja m'esperava perquè em conec la Sílvia) , l'activitat escrita. Bé, si us digués que un alumne de primer ho hauria fet millor que jo, no mentiria gaire. Aquell text va ser una escabetxada! En quatre anys mai havia escrit quelcom tan penós. Encara sort que només era una mini presentació perquè si d'aquell text depengués la meva permanència a 5è... ja podria fer les maletes. En fi, m'agrada entrar per la porta gran. Ahir,...

Estic fins el capdamunt d'estirar-me al llit i que se m'enganxi la pell als llençols. Estic fins el capdamunt d'haver de tenir el ventilador tota la nit endollat per no ofegar-me de calor mentre dormo. Estic fins el capdamunt de despertar-me a les tantes de la matinada, tremolant a causa de l'aire i haver de tapar-me amb els llençols perquè si apago el ventilador, m'ofego. Estic fins el capdamunt de no saber quina és la temperatura natural del meu cos. Fins el capdamunt de passar sed. Fins el capdamunt del mal d'estómac. Fins el capdamunt d'estar fins el capdamunt! No sóc de les que se sol queixar de les temperatures, cada època té les seves coses, i tot i que, de lluny, prefereixo el fred, també sé trobar el costat amable a l'estiu... però això ja dura massa. La xafogor constant, les altes temperatures fora d'època, milers d'anys d'evolució... a qui volem enganyar? El nostre cos sap que alguna cosa no rutlla. Fa deu anys, per aquestes m...

Mirant-me un dels molts blocs que segueixo, he descobert una il·lustradora húngara qui, cosa poc habitual, sent passió pels dinosaures . I per què? Doncs és evident: perquè molen! Fa anys que ho dic però pocs m'escolten. Bé, sigui com sigui, l'estil d'aquesta noia m'ha agradat molt, així que us en deixo una mostra al bloc i també els links corresponents a les webs on penja el seu material (no fa gaire que circula per la xarxa però, vés a saber, potser és fa mega famosa!) . Twitter:  https://twitter.com/dora_lab Behance:  https://www.behance.net/laborcdora Apa, jo ja he complert. Ara us toca a vosaltres.  Ànims si heu començat avui el curs, o si heu de fer-ho pròximament... jo no! Fins a finals de mes res de res. Shame. No feu dolenteries i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu! Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!! Heu de visitar la web de Rex Regrets , és la canya xD

Aquí ens queixem de la "poc adequada" manera d'anar en bici que tenen els ciclistes. Bé, això no és res, repeteixo, res en comparació al que passa a Àmsterdam. Allà són suicides! Condueixen com (i amb) el cul. No us ho creieu? Seguiu llegint, va.

Segur que estic a punt de marcar-me algun rècord; no pot ser que hagi escrit tants dies seguits sense que això compti com a marca personal. Bé hauria de ser, fins i tot en els meus temps més productius, no escric tantes tonteries entrades seguides! El motiu d'avui és un pastís. Estrany, eh? En aquest bloc mai parlo de postres i pastisos. O d'animació. No, no, un tema totalment innovador. I què té aquest pastís que no tinguin els altres? Doncs mira, bona pregunta. Per primera vegada, he usat llet condensada en un pastís i haig de dir que, si bé està bo, el nivell de compactació que ha assolit la massa no m'acaba de fer el pes.  Tenint en compte que, últimament, havia aconseguit pastisos molt esponjosos, que aquest m'hagi quedat tan dens m'ha tocat una mica la moral. Ara, no penso perdre la batalla: la pròxima vegada hi posaré menys llet condensada i més llevat amb una mica de bicarbonat, bicarbonat que aquesta vegada m'he descuidat... crec que ja tinc culpa...

50 dies, que no 50 ombres. 50 dies m'ha costat arribar a la meitat d'un llibre. I n'estic increïblement orgullosa. Quan comences l'aventura d'aprendre una llengua nova, el primer que vols és que, d'una maleïda vegada, arribi el feliç moment, el feliç dia que puguis llegir un llibre sencer, complet sense necessitat de plorar a cada paràgraf, sense necessitat que ningú l'hagi adaptat abans perquè ets un negat que no sap ni dir "Hola" sense equivocar-se. Anheles aquest gloriós moment, l'esperes com si fos pluja després d'una llarga sequera, notes el buit que genera saber que encara no estàs preparat; és com voler retrobar-te amb una part de tu que se n'ha anat a fer les Amèriques i encara no ha tornat. Doncs bé, per a mi, aquest alegre moment ja ha arribat: 297 de 556, 31 de 62, mitja novel·la superada. Amb diccionari, sí, però no deixem que aquests petits detalls sense importància ens turmentin. Allò important, allò que es digne de r...

Quins girs més estranys fa la vida, oi? Després de gairebé deu anys, els fans eterns de Harry Potter, aquells qui, segons la Sra. Rowling, " heu estat al costat d'en Harry fins al final de tot ", estem d'enhorabona perquè la "vuitena novel·la" ja ha sortit a la venta en anglès: Harry Potter and the Cursed Child. I dic "vuitena novel·la" perquè és un guió de teatre i no l'ha escrit ella, cosa que no el converteix en apòcrif ja que SÍ té la seva aprovació: és, literalment, "based on an originl new story by J.K. Rowling". Deal with it.

Ja fa quasi mig any que la maleïda nota de Windows em salta a l'escriptori cada vegada que encenc el portàtil. Una nota que vaig escriure pels volts de Desembre de l'any passat, encuriosida pel que podria ser i, ara que ha arribat el dia, allò que " podria ser " és exactament allò que " esperava que podria ser " en aquell moment, és a dir, res. És com si el pèndol no s'hagués mogut del seu lloc i estigués esperant l'impuls que el portarà a moure's una mica, encara que només siguin un parell de mil·límetres. Però no. Tampoc esperava fer l'entrada de la meva vida, això ja queda molt lluny, però una mica més de substància no faria mal. I és que la meva existència és una mica com el fum: de vegades sembla important, perquè qui sap què s'hi amagarà entre bambolines, però, a l'hora de la veritat és, precisament, fum: només molesta i no deixa veure el que hi ha al darrera. I, naturalment, és allò que hi ha al darrera el que resulta impo...

Halloooooooooo! Wie geht es?! Bufa, apa que no feia dies que no escrivia per aquí, tantes coses interessants que m'han passat (?¿) . Nah, mentida, el més sorprenent que ha tingut lloc aquest mes llarg ha estat que per fi, PER FI, m'he tret del damunt el quart any d'alemany. De moment, perquè encara no sé si em tocarà repetir-lo l'any vinent. I espero sincerament que no sigui així, o m'hauré de plantejar seriosament l'assassinat i, què voleu que us digui...

Més d'un mes sense escriure. Perquè després diguin que mantenir al dia un bloc és simple: JA! Mai ho diré prou vegades, però em falten hores. Ara, no haurà de passar gaire temps fins que aquest petit error del sistema sigui solucionat. Com diuen en castellà, a todo cerdo le llega su San Martín . En fi. Ara comentava amb la meva mare que el temps que ens acompanya no anima a fer gaire cosa, que sembla que ens té més ensopits que no pas actius. I és clar, una comença a donar-hi voltes, i veu que és veritat, que la primavera ens endormisca. I no s'entén, perquè hauria de ser tot el contrari. La primavera ens hauria d'activar tots els circuits, no pas escapçar-los. És clar que, com molt bé ha dit me mare, des d'octubre de l'any passat que arrosseguem la primavera, perquè de fred n'hem vist poc, i menys encara notar-lo. Per tant, aquest sopor estacional ja és congènit, el portem dins! I l'arrossegarem fins l'estiu, on convergirà amb la mandra pròpia de l...

Gran notícia! Extra, extra! Divendres passat em vaig acabar la meva primera novel·la en alemany! Sencer i no adaptada! Estic molt contenta, ballo i tot d'alegria. El més curiós però, ha estat que, tot i les dificultats, m'hi he enganxat i ara espero amb candeletes que caigui a les meves mans un nou llibre del mateix personatge. Perquè sí, no només n'hi ha un, sinó que el protagonista del llibre és l'Aloysisu Pendergast a l'alemanya! Té tota una biblioteca d'històries per a ell sol! Alexander Gerlach. Jo només dic que Sant Jordi està aquí al costat... I que llegir mai fa mal, encara que t'hi hagis d'estar mes i mig per desxifrar què t'expliquen, hahaha. Encara sort que existeix Amazon. I encara sort que el llibre sobre en Gerlach era a la llista, sinó m'hagués tocat empassar-me una novel·la romàntica. Puaj. O, pel que m'han dit, una novel·la que explica com una mare que acaba de perdre el seu fill, envia cartes sobre el tràngol pel que es...

Últimament estic molt desganada. Tot em resulta tediós, tot és avorrit, em falten energies. I no és cosa del temps que, boig com està, ens té a tots amunt i avall en una muntanya russa d'exasperació i desànim. No, no és això. Em falta una espurna, un canvi, un punt d'inflexió. Provocat o totalment aleatori, tant se val, la cosa és que em falta aquell punt de sal que ens mou a tots. Em manca a mi i, per contra, sembla que als altres els en sobra, cosa que fa que em pregunti en quin punt no vaig agafar el gir correcte, si em vaig saltar algun stop pel camí. I aleshores tot sembla caure, tot pren un ritme més lent, més feixuc. I et sents cansat. Aleshores, quan per fi reuneixes el valor, o la força, l'energia, les ganes, digueu-ne com vulgueu, tot són pedres. I no il·lusòries, no, d'aquestes ja en carreguem suficients nosaltres mateixos. No, aquestes pedres són reals, i grosses. Pots tenir sort i passar-hi pel damunt, superar-les, aprendre la lliçó, vaja. O pots tenir la ...

Tinc una explicació per a vosaltres. No és especialment important, ni transcendental. Tampoc resol cap dels grans misteris de l'existència, tot i que sí un dels enigmes del Nadal. En aquesta entrada us explicava que estava immersa en un projecte gegantí, un projecte de proporcions èpiques, un projecte que canviaria per sempre la idea del terme "regal" arreu del món (o alguna cosa per l'estil, de fet, si aquestes no van ser les meves paraules precises, les vaig pensar però, és clar, s'ha de vigilar què es diu per Internet, que després, en qüestió de dues línies, la gent et posa del color dels pebrots sense merèixer-ho, però vaja...) . Segons les meves paraules, estava absurdament emocionada per entregar-li i, com pot confirmar el vídeo que vàrem gravar, així va ser. El cas és que volia ensenyar-vos la meva odissea personal amb el regal i, ara que la meva germana ja té acomodat el regal a la seva habitació, puc fer-ho lliurement. De fet, li vaig explicar, setm...