April's Fool

Més d'un mes sense escriure. Perquè després diguin que mantenir al dia un bloc és simple: JA! Mai ho diré prou vegades, però em falten hores. Ara, no haurà de passar gaire temps fins que aquest petit error del sistema sigui solucionat. Com diuen en castellà, a todo cerdo le llega su San Martín. En fi.

Ara comentava amb la meva mare que el temps que ens acompanya no anima a fer gaire cosa, que sembla que ens té més ensopits que no pas actius. I és clar, una comença a donar-hi voltes, i veu que és veritat, que la primavera ens endormisca. I no s'entén, perquè hauria de ser tot el contrari. La primavera ens hauria d'activar tots els circuits, no pas escapçar-los. És clar que, com molt bé ha dit me mare, des d'octubre de l'any passat que arrosseguem la primavera, perquè de fred n'hem vist poc, i menys encara notar-lo. Per tant, aquest sopor estacional ja és congènit, el portem dins! I l'arrossegarem fins l'estiu, on convergirà amb la mandra pròpia de la calor i tornem a començar! És un cercle sense fi de mandra infinita. Coi de canvi climàtic. Quan, d'aquí a un parell de generacions, els expliquem als nostres néts que, abans, hi havia quatre estacions, ens miraran igual que ho fèiem nosaltres quan ens explicaven que abans les dones no podien votar: no s'ho creuran. Les úniques estacions que coneixeran seran les de Vivaldi i vistes les reformes educatives actuals, ni això. Sort en tindrem de la pizza.

El cas és que la primavera desperta de la seva letargia criatures extravagants i increïbles, que no meravelloses, perquè repoblin la terra que, durant els mesos d'hivern, ha estat habitada pel comú dels mortals. I sense voler ser xenòfoba, em refereixo a una ètnia molt concreta de persones les cabres de les quals deuen estar fins al cap damunt de pujar escales de mà. Bé, la cosa va anar així...

Acte primer

La Nalataia està tan tranquil·lament a la feina quan, de sobte, apareix un grup de cinc o sis joves d'ètnia gitana i entren la botiga, cridant i bramant (que en essència és el mateix). Com que la Nalataia no vol que l'acusin de malfiada (que ningú no ho hagués fet perquè prou que se'n guarda d'expressar la seva opinió) decideix que mantindrà un nivell de vigilància basal, el mateix que té per a tothom, amb excepció dels adolescents swaggers, que són tots una colla d'arreplegats (no, és conya, no són adolescents, són criatures de natura desconeguda que aparenten ser-ho). Sigui com sigui, prejudicis zero. 

Acte segon

Fins que parlen, aleshores se li transformen les orelles en parabòliques amb voluntat pròpia: per més que vol ignorar-los, no pot. I per què? Doncs perquè parlar català és un pecat, pel que es veu. La Nalataia, que té com a llengua principal, vehicular, d'aprenentatge, de referència, de parla, d'escriptura, fins i tot de tacte, el català no canvia el seu mètode de comunicació, ni tan sols amb ells els quals, evidentment, parlant el mateix català que una espardenya. I li pregunten,

- Oye, pero eso que dices, ¿qué idioma es? - i riuen, entre ells, com qui fa una broma, com qui pensa ya verás, vamos a vacilar a la chavala, que se la ve aburrida. I la Nalataia els contesta,

- Català - cosa que desperta encara més rialles de hiena. La Nalataia, amb cara de a vacilar a tu puta madre, se'ls mira, desafiant-los a que diguin alguna altra cosa, la que sigui. I ells ho fan. Diuen,

- Entonces, ¿tú eres catalana, no? ¿No eres ESPAÑOLA? Pero sí eres ESPAÑOLA, porqué estás en ESPAÑA - i la Nalataia, que ja comença a notar com li pesen els ovaris i la paraula ESPAÑA, així, en majúscules, li provoca urticària, els replica,

- No, soy basca, ¿no se me nota? - i pensa, per qué els estaré seguint el joc? No seria més fàcil callar i cobrar? No, quan la mosca ja ha pujat més amunt del clatell, hi ha coses que són inevitables. Bé, doncs els nanos aquests segueixen rient i ella ja pensa com diantre treure-se'ls del damunt. Però la resposta està allà mateix, a tocar del grupet d'adolescents. El que passa és que encara no s'ha deixat caure per la botiga. Total, que un cop han acabat d'agafar el que volien agafar, ho porten a caixa i mentre la Nalataia els cobra, diu una de les noies,

Acte tercer

- Oye, ¿nos regalas algo? - i la Nalataia, que no sap ser simpàtica, ni encara menys mantenir la neutralitat, contesta,

- NO - però així, en majúscules, amb dos ovaris. I repliquen,

- Joé, que simpática eres, ¿no? - bé, a la Nalataia no li paguen per ser simpàtica, i encara menys per aguantar barbaritats com aquestes. Ni és una ONG ambulant, ni falta que li fa ser-ho al seu lloc de treball. Però com que no reben cap altra resposta a la imbecil·litat que han preguntat, tornen al recurs de la llengua i, de passada, fan una rotllana i la critiquen als seus morros entre xiuxiueigs mal dissimulats. El que no saben és que la Nalataia ha hagut d'aguantar moltes burles durant la seva vida i el que ells puguin dir-li ni tan sols li entra per l'orella, simplement hi rebota: és la màgia de l'assetjament escolar. Bé, com que no els fan gaire cas, marxen. I aleshores, entra la resposta tardana al problema de la Nalataia: una altra clienta que els coneix i, dissimuladament, els va fent fora, prometent-los que els explicarà jo-què-sé-què quan hagi comprat el que ha vingut a comprar. La Nalataia veu com marxen i com la dona en qüestió l'adverteix de no deixar-los mai sols a la botiga, que no se'n refiï. Com si necessités que algú li ho recordes, ja!

Acte quart

A la Nalataia li va faltar un llançaflames. Però no patiu, que algú li ha cantat el mètode per construir-ne un. Pròximament,

Acte cinquè

The Scorch Trials.

Maca la crònica, eh? Perquè després digueu que no us explico anècdotes interessants. I ja que parlem de coses interessants, deixeu que us faci un petit resum de els OAD 5 i 6 de Digimon Tri.

Començo a penedir-me d'haver-me alegrat de la nova temporada de Digimon. Si els quatre primers OAD encara se'ls podia trobar la perspectiva, els dos següents són pura merda. Al cinquè se'n van a unes termes a passar el dia i el més remarcable de tot plegat és el gigoló que en Takeru porta dins. Era necessari això? Unes termes? No van trobar un argument més recurrent que portar uns adolescents a uns banys termals, oi? Era innovador, mai vist fins ara.  I, per rematar la feina, per rematar l'originalitat d'aquest capítol, no passa absolutament res. Res més fora de veure les noies trencant-se les banyes (?¿) per entrar als banys dels nois i rescatar (?¿) la Piyomon i la Mei-no-sé-què-més, que s'hi han col·lat per error. Òbviament, deixar que els nois les descobrissin i les fessin fora no els va passar pel cap. No, elles havien d'entrar-hi sí o sí. El sisé OAD ho peta encara més: la Mimi ha de triar tema i roba pel Festival Cultural de torn. No, això sí que no m'ho esperava: un Festival Cultural en un anime japonés! Revolucionari! Avantguardista! Visionari! Marcarà tendència, ja ho veureu. I sinó, espereu a les novetats de Tardor 2016.

ON COLLONS ESTAN ELS DIGIMON FOTENT-SE BUFETADES I CLATELLOTS?! ON, PER TOT EL QUE ÉS SAGRAT I INTOCABLE, HA QUEDAT L'ESSÈNCIA DE LA SÈRIE ORIGINAL?! PER QUÈ M'HAIG D'EMPASSAR AQUESTA MERDA?! PER QUÈ HAN FET AQUESTA MERDA?! AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARGH!

M'han assassinat, amb premeditació, alevosía, nocturnitat i mala llet la nena interior. L'han destruida! Està feta bocins, en un raconet de la meva ànima, lamentant-se per aquesta massacre televisiva. Està trista, ha perdut la innocència de la infància, ha perdut el somriure, ha perdut el color!

La princesa está triste.

¿Qué tendrá la princesa?

Sus suspiros escapan por su boca de fresa.

Que ha perdido la risa, ha perdido el color.

El que ha perdut és Digimon! Se l'han pres! Maleït sia! Aprofitaré que la Txell és al Japó (sí, se n'ha anat a complir el somni japonés) i li demanaré que passi pels estudis de Toei Animation, a ganivetades si és necessari, i els deixi clar i cristal·lí que el que han fet és imperdonable, intolerable, inadmisible i tots els ble que se us puguin ocórrer. Tolerància zero. I ara que ha sortit el tema de la Txell, aquí teniu el seu nou bloc on, esperem, publicarà què fa i què deixa de fer al País del Sol Naixent. 

http://ameblo.jp/anatani-todoketai/

Des d'aquí, li desitjo molta sort, altra vegada, perquè ja ho vaig fer a l'aeroport quan va marxar. I per Whatsapp uns dies després. I he tornat a repetir-ho aquí, cosa que em converteix en una amiga all perquè em repeteixo més que l'hortalissa. Però sense fer pudor, eh!

I ja està, ja he dit tot el que volia dir. Bé, tot amb excepció de la pròxima exposició d'alemany i la rocambolesca organització del curs que la nostra estimada professora aplica a les seves classes, cosa que facilitaria material per a dues o tres entrades més, però que haurà de ser una perquè, si m'allargo massa, corro el risc de dir coses que penso però que no són políticament correctes. En fi, censura autoimposada.

M'he allargat molt, menys del que hagués volgut, que encara em queden un parell de coses per explicar, però ja sento l'oloreta del sopar i el peix m'obre la gana. Vigileu que la primavera no acabi amb vosaltres, com ella i els falsos plataners estan acabant amb mi. Bona nit i recordeu sempre, sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Pol·len, t'odio! I això que no en sóc al·lèrgica!