Els 10 anys que encara no ho són però que en poques hores ho seran.

Ja fa quasi mig any que la maleïda nota de Windows em salta a l'escriptori cada vegada que encenc el portàtil. Una nota que vaig escriure pels volts de Desembre de l'any passat, encuriosida pel que podria ser i, ara que ha arribat el dia, allò que "podria ser" és exactament allò que "esperava que podria ser" en aquell moment, és a dir, res. És com si el pèndol no s'hagués mogut del seu lloc i estigués esperant l'impuls que el portarà a moure's una mica, encara que només siguin un parell de mil·límetres. Però no. Tampoc esperava fer l'entrada de la meva vida, això ja queda molt lluny, però una mica més de substància no faria mal.

I és que la meva existència és una mica com el fum: de vegades sembla important, perquè qui sap què s'hi amagarà entre bambolines, però, a l'hora de la veritat és, precisament, fum: només molesta i no deixa veure el que hi ha al darrera. I, naturalment, és allò que hi ha al darrera el que resulta important o, si més no, molt més interessant que quatre volutes de fum disperses. Sobretot això, disperses.

El quid de la qüestió és que tenia pensat fer una entrada d'aquelles grandiloqüents que mai s'obliden, d'aquelles que expliques als fills dels teus fills i que passen de generació en generació, que esdevenen mite i, amb el temps, potser una nova religió i tot! Us ho imagineu... els Tuberclins, seguidors de la Gran Mare Tubercle, profeta 2.0. Això sí seria deixar emprenta en la història i no el que fan els jugadors de futbol. Però no, el riu de la vida m'ha portat fins aquí amb les mans buides i el cervell en rompan filas. 

Sigui com sigui, un dia com avui ara fa deu anys, vaig estrenar aquest bloc. Un bloc que les ha vist de tots colors, figuradament i literal. Si arribo a saber que aguantaria tants anys, hagués fet captures de pantalla periòdiques per tenir enregistrats els canvis, com allò que fa les embarassades amb la panxa, idea fascinant, per cert.

He canviat gaire aquests anys? Me'n sé d'uns quants que diran que sí, que 10 anys és molt de temps per no canviar, que és impossible seguir igual que aquell primer estiu de carrera. També en conec uns quants que s'arronsaran d'espatlles i seguiran menjant galetes. Després estan els que diran que no, tots una colla de mentiders. I, per acabar, quedo jo i constato que sí, que he canviat: ara porto el cabell curt.

10 anys molt llargs que, un cop viscuts, se m'han fet increïblement curts, com si encara recordés la sensació de fred polar que els alumnes de l'Autònoma tenen quan surten dels ferrocarrils a dos quarts de nou del matí i se'ls pelen fins i tot els apunts. Com si encara recordés la sensació de llibertat un cop acabats els examens. Com si encara recordés que és passar-te les hores davant dels apunts, estudiant com si t'hi anés la vida, per topar-te amb un professor que decideix que l'examen que tenia preparat és poca cosa i que en farà un de nou, a última hora, només per demostrar que I have the power! Ah no, calla, que això és el que va passar amb el d'alemany. Com us deia, la frase clau és "com si encara recordés la sensació de", que ens obre les portes a la memòria.

No sé si hi haurà 10 anys més; qui sap, potser Blogger desapareix, potser jo desaparec, potser Internet es replega sobre ella mateixa, causant un forat de cuc que ens transporti de cop al Cretaci, aniquilant l'espècia humana d'un cop, tot i que això no solucionaria que tornéssim a aparèixer a la Terra i cometéssim els mateixos errors, re-enviant-nos de nou al Cretaci, tornant a començar una altra vegada i així infinitament fins que el Sol, cansat de nosaltres, ens convertís en un subproducte de la seva activitat (pels joves que passin per aquí, en una franquícia solar). Això dels viatges en el temps és tot un món de possibilitats. Esperem que segueixin guardades al calaix galàctic on són, al Cosmos no li convé que els trobem. Gens. Ara que, jo canviaria només una única cosa...

Al final, no serà un aniversari tan brillant com m'esperava. Bé, entre els amics som molt d'allargar-los i celebrar-los dies, setmanes, mesos després. Suposo que el que importa és donar-hi sentit. Ja el trobaré, no patiu. Alguna cosa apareixerà. En qualsevol cas, ens seguirem veient per aquí, en teniu la meva paraula. Feu el bé, o el que us vingui de gust, tant és, i recordeu sempre que la discriminació és l'excusa dels qui més diferents se senten (una de les moltes incongruències humanes) i que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!