Un laberint, una muntanya i aigua que corre.

Tres entrades consecutives en tan poc temps?! Sí, a vegades passa. No us hi acostumeu.

En l'última entrada us deia que sóc una persona de rutines i que, fins que en trobi una de nova, em costarà desfer-me de la vella. No us enganyava. Ahir em vaig despertar a dos quarts de vuit del matí, com cada dissabte, però sense res a fer. Així que em vaig tornar a tapar. Què us pensàveu, que sóc idiota? No, bé, una mica. El cas és que a les 8.47 (sí, sí, me'n recordo de la hora exacta) em vaig desvetllar i com que no podia dormir (no volia, perquè veig coses, coses que fan por...), me'n vaig anar a caminar. Per la zona on visc, el que surt més a compte és agafar el lateral de la ronda i anar fent. però com que no tenia gaire ganes de passejar-me amunt i avall entre els cotxes, em vaig apropar al Laberint d'Horta, l'únic jardí de tota Barcelona que val la pena (no com d'altres). obrien a les 10, així que em va tocar esperar.

El recordava més misteriós, angoixant fins i tot. No exagero si dic que feia més de 4 anys que no hi anava (4 anys? per què serà...?). Però va valer la pena, com sempre que el visito. Em vaig quedar molt a gust visitant-lo. I vaig descobrir una zona que desconeixia! Un cop surts del laberint pròpiament dit, hi ha una zona d'escales amb estàtues i palauets i bla bla bla. Si segueixes pujant amunt, et trobes amb l'estanc dels ànecs (que abans eren cignes) i si els rodeges... hi ha un camí que puja amunt la muntanya. Jo en coneixia una part però pensava que no es podia pujar més amunt. M'equivocava: hi ha tota una zona de bosc (limitada per una tanca) molt autèntica per on s'hi pot passejar sense gaire problema. Això sí, sense tacons ni faldilles. Que formi part del Laberint no vol dir que estigui adaptada per a tothom. De fet, o portes bambes per a córrer o caminar o et quedes amb les ganes d'anar per aquells camins (de pendent lleugerament pronunciada si tenim en compte que és un jardí públic).

Quan ja em vaig recórrer tot aquell tros de bosc, vaig seguir baixant fins a la cascada i el rierol que passen per allà. I vaig gravar un vídeo del so de l'aigua corrent avall. Només dura mig minut però encara l'haig d'editar. Serà un bucle infinit! També vaig fer un vídeo de les meves aventures dins del Laberint (per cert, us recomano la pel·lícula de "Dentro del Laberinto", del 1986, on surt en David Bowie)... us juro que no està preparat i que els camins que vaig seguint me'ls marca l'instint. Només vaig tenir un error. Paraula.

Aquesta és la primera part. Uns 5 minuts per arribar al centre. I direu, "Apa, tu, si que t'ha costat!". Al meu favor diré que entrar no és fàcil, per a mi, el més simple de tot és sortir. I si no em creieu, aquí en teniu la prova:

El laberint és el lloc perfecte per a deixar anar uns quants adolescents vestits de velociraptors amb ganes de gresca... aquest últim vídeo, entre crits, hagués estat brutal, mwahahaha! I si hi sumes un parell d'extres arrossegant-se pel terra, mig ensangonats i deixant-se arrossegar pels raptors entre els arbusts, surt rodó. Pànic total i absolut al Laberint xD

S'ha de viure al límit, sí senyor. En fi, us deixo algunes fotos. Feliç diumenge a tots, fins i tot a aquells que no ho mereixen (vosaltres ja sabeu qui sou).