Alguna raresa havia de tenir.

Ahir vaig anar al metge. Sóc estranya. No sóc la única, però tant és, sóc estranya. El meu cos és estrany. Sóc diferent.

No reacciono igual que els altres. A mi no em va ser una més. El meu motllo era diferent.

Sempre he anat una passa enrere dels altres. A la meva manera, ja sabia que no era igual. Ho sospitava.

Ahir vaig anar al metge. I m'ho van confirmar.

Tubercles, la Mare no sap fer les coses bé. Les ha de fer millor. Literalment. Resulta que el meu cos no sap reaccionar de manera normal a les ferides, cops i, en general, a qualsevol atac al cos susceptible a ser guarit. És a dir: que em faig un tall, doncs no el cicatritzaré bé, sinó que el cicatritzaré millor! Al meu sistema immunològic no li serveix una cicatrització normal, com la de qualsevol altre, no. Necessita fer-se notar, necessita fer-me saber que està al 100% i que quan el necessiti, treballarà al 200%!! (em sento una mica Toguro ;____;). I què vol dir això? Que les meves cicatrius, les ferides de guerra, les marques que el meu cos col·lecciona any rere any no desapareixeran mai, MAI!

De què xerra la boja aquesta? Al 2012 em vaig fer dos piercings a l'orella, d'aquells que van estar tan de moda als 90. I tot va anar bé fins que, un any més tard, vaig començar a notar dolor i picor a un dels piercings. No podia dormir recolzant el costat dret del cap al coixí, si algú se'm llançava al damunt veia les estrelles (i em cagava en els seus morts), posar-me jerseis de coll alt era una tortura, portar el cabell sense recollir m'esgotava els nervis... un calvari. I vaig anar a preguntar al noi que em va fer els piercings. Em va dir que tot anava bé, que havia cicatritzat sense problemes. Mentida! Però, és clar, jo no m'ho veia... i així va passar un any més. Finalment, a mitjans de juliol d'aquest any, torno al Tattoo Center on m'havien atès i li comento al noi que fa un any que tinc el mateix problema que ja li havia explicat un any enrere. I em diu...

... es que lo tienes infectado....

... cuando vine YA estaba así y me dijiste que iba bien...

... bueno, en un año pueden pasar muchas cosas...

... (yo me cago en tus muertos) ¿y ahora qué hago?...

... te voy a recomendar una pomada y te la vas a poner 15 días. En septiembre, que ahora me voy de vacaciones, vuelves...

... (¡tu puta vida!) bien...

I això vaig fer, netejar-me el piercing amb suero fisiològic i posar-me la pomada que em va dir dos cops al dia. La picor, la inflamació i el dolor van desaparèixer. Però quedava encara un problema per resoldre: una butllofa de carn molt lletja. A principis de setembre torno a anar-hi i em diu que el bony aquest pot tenir dos orígens: un quist, que s'hauria de tractar amb intervenció quirúrgica o una mala cicatrització, en el meu cas, externa i no interna. Em recomana anar al metge (¡no me digas!). 

En fi. Ahir, per fi, em visita la dermatòloga i em diu que sí, que la cicatrització està bé, que no hi ha cap problema. Tot molt correcte. Menys per un petit detall... que el meu cos cicatritza en excés!!!! Resulta que hipercicatritzo!!! (mot inventat per moi). La única solució que em dona és una pomada caríssima reductora de cicatrius i paciència. Si en tres mesos, el bony segueix igual que avui... doncs així es quedarà. Ole! Mira, mentre no em faci mal...

El fet és que aquest excés de cicatrització explica moltes coses. Sobretot, explica l'aspecte de moltes cicatrius que tinc, com la del trau al cap o la del dit. O la meva tendència a exagerar els blaus, que passen de lila-morat a negre nit en temps rècord. O les marques de cremades... fins i tot les destrosses que se'm fan quan tinc alguna picadura de mosquit i/o bitxo infecte. Sóc rara...

Moraleja: Feu com a la tele i guariu-vos les ferides a foc! He dit.

I ja sabeu... SOU TOTS MOLT MACOS!!! Adéu!!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Una cosa així... però menys a la vista. Quiloide, se'n diu. BTW, no són
exclusius dels piercings.