De fills de puta el món n'és ple.

M'han robat una planta. Sí, una planta. Una amb quatre fulles a mig crèixer. No era d'or, ni de plata, ni tenia flor: eren quatre fulles en ple desenvolupament, esperant la primavera del 2015 per a començar a crèixer de nou. Però la història no comença aquí.

Fa tres anys llargs, els meus pares i la meva germana em van anar a veure al Jardí. Van passar el matí entre plantes i van esperar a que plegués al migdia per marxar tots junts a casa. Quan el meu torn va acabar, vaig anar fins a les taquilles i vaig deixar-hi el full d'incidències del matí. Tot normal, menys per un petit detall: la meva germana es va encapritxar amb un paquet de llavors. D'Strelitzia reginae var. parvifolia, concretament. No semblava mal caprici. Em vaig mirar l'estació per a sembrar les llavors i el temps que trigaria en florir. Quatre anys. Era una mica llarg però valia la pena: la flor d'Strelitzia és molt bonica. Era estiu i el millor moment de l'any per a sembrar era la primavera, així que les llavors van passar un any a l'ombra, literalment. La meva germana se'n va oblidar però jo no. A la primavera següent, vaig plantar l'Strelitzia. I fins avui.

No era gran cosa, encara li faltava un any (mínim!) per a arribar al punt àlgid del seu desenvolupament i començar a donar flor; flor que, des del dia que sortís per primera vegada, tornaria a fer-ho anualment. Però ara ja no la veuré mai, ja no podré esperar cada nova primavera a veure-la perquè algun FILL DE PUTA me l'ha prés. Algun MALPARIT m'ha arrabassat la meva Strelitzia. Algun DESGRACIAT s'ha endut la meva planta.

Tres anys cuidant-la, transplantant-la quan feia falta, renovant-ne la terra, adobant-la... i tot, per a què? Per a res. Per a que un FILL DE LA GRAN PUTA me la prengui a mitja nit, com un vulgar i miserable lladre. Perquè no és altra cosa que això. Qui, amb dos dits de front, roba una planta?! UNA PLANTA! S'ha de ser molt miserable, roí, mesquí, vil i menyspreable per prendre-li a algú una planta. En quin cony de societat racional passen aquestes coses?! En cap, exacte, perquè vivim en una societat a vessar de baboses repugnants disfressades d'éssers humans. I és per culpa d'aquests PORCS que la gent de bé, les persones que no molestem ni emprenyem a ningú, acabem desquiciades. Jo estic molt emprenyada, moltíssim. I em sento indignada. Però, sobretot, sento ràbia. Ara mateix, carrego amb una ràbia a dins que no sabia que existís. I pensareu que és una exageració estar així per una planta. Tant se val: planta, dessuadora, tovallola, tranquil·litat, tant és. El sentiment d'impotència és el mateix. És molt trist.

És evident que sigui qui sigui el GOS SARNÓS que s'ha endut la planta, sabia què era. Perquè al costat hi tinc àloe, planta d'encens, cactus i echeveria. L'altra possibilitat és que el CABRÓ que m'ha deixat sense Strelitzia fos, simplement, un IMPRESENTABLE, amb totes les lletres. Perquè d'ESCÒRIA com aquesta, el  meu barri n'és ple. Aixeques una pedra i te'n surten 50. CARAGIRATS que es pensen que el barri és seu (literalment, ens ho han dit a la cara en més d'una ocasió) i que, per motius que no acabo d'entendre, tenen a la Guàrdia Urbana acollonida: per molt que truquis per queixar-te de les molèsties que causen, que són moltes, ni apareixen. I els qui ens hem d'aguantar som els veïns. Què se suposa que hem de fer quan l'autoritat ens abandona? Us posaré d'exemple un cas extrem: mitjans d'agost, entre les dotze i les tres de la matinada. Aquesta colla de MORTS DE GANA s'esan al carrer, guitarra en mà, donant pel cul tant com poden i més. Es truca més de quatre cops a la Guàrdia Urbana. Què fan? Res. A la cinquena, se'ls comenta que, si no venen ells, haurem de sortir nosaltres mateixos, ganivet en mà, a veure si així callen. Què contesta la Guàrdia Urbana? Que si fem això, aleshores sí hauran de venir. Però no per fer-los parar a ells, sinó per aturar-nos a nosaltres que només volem dormir! OLE, OLE Y OLE! Què es pot esperar d'un barri així? Doncs FILLS DE PUTA, per descomptat.

Ara, i com diuen en castellà, arrieritos somos... el karma tot ho torna. Que tingueu un bon dia; el meu ja fa hores que s'ha capgirat.

Ja ens llegirem. Ciao.

Si esperava veure aquesta flor a la meva finestra algun dia, ara ja és tard.