Mones que no ho semblen - i alguns opinen que no ho són -

No, no me n'he oblidat. I sí, ja sé que han passat dues setmanes des del Dia de la Mona però sóc una dona ocupada, immersa en tants projectes que ja n'he perdut el compte - i, com que sóc tonta, encara me'n busco més! -.

La qüestió, com cada any, és la mona. Vaja, aquest any, més aviat, hauria de parlar de monada, que és el que vaig fer. O no, siguem més específics. Gilipolles, vaig fer el gilipolles. Apa, ja ho he dit.

Jo tenia una idea molt bona - vaja, els supermercats Bonpreu tenien una idea molt bona - però jo, que sóc molt de cagar-la fins extrems desconeguts en aquest racó de la galàxia, em vaig emmerdar fins les celles. Un flam, volia fer un simple flam de fruita. Res més. Serà per flams! Serà que no n'he fet vegades! Doncs mira, aquesta va sortir del revés - i després d'hores de reflexió i introspecció introspectiva ja sé on la vaig cagar... dissortadament, aquest cop no puc culpar-ne el forn -. I és una llàstima perquè, en la seva versió púding, estava bo. Versió púding? Sí, és fàcil d'entendre i simple d'explicar: la mescla d'ingredients magistralment treballada va decidir que era massa cool per quallar, així que servidora es va veure obligada a servir-ne les restes en terrines de fang, com si fossin natilles - més aviat verdoses i amb bocins de kiwi aquí i allà - perquè sóc catalana i la pela és la pela - aquí no desaprofitem res! -. D'aquí la versió púding - us diria que era una crema suau i fina, homogènia, de sabor delicat i aroma intens... però seria una mentida com una casa de pagès, així que m'ho estalviaré -. La meva crema de kiwi i plàtan aromatitzada amb canyella estava bona però com a mona era una cagada cagadíssima - com ho deia aquell pallasso de no-sé-quin reality de televisió? Cagada, súper cagada, súper cagadíssima? whatever -, així que vaig improvisar. I vaig fer-ho tant bé que el resultat va ser un maleït desastre - en ma vida havia vist tan arròs junt -.

Com que no disposava de gaire marge - ni ingredients - per elaborar una mona nova que resultés atractiva a la vista i als sentits, vaig escollir la simplicitat i la familiaritat - i, com ja he comentat, la cosa em va sobrepassar d'una manera mai vista -. I què pot haver-hi més simple i familiar que un bon arròs amb llet? Doncs mira, a casa vostra no ho sé pas, però aquí ens fascina l'arròs li fotem el que li fotem - dada curiosa; la Txell em va comentar una vegada que, pels japonesos, això de mesclar llet i arròs és l'equivalent europeu a posar pinya a la pizza, un puto fàstic... i, atenció, això ho diu una cultura que fa dolços amb mongeta! Sí, els famosos pastissets d'en Doraemon porten mongeta dolça! Apa, infància arruinada -. Per tant, un bon arròs amb llet m'hauria d'haver estalviat problemes. Però, és clar, si la mona no és de xocolata, o no porta ous, o, en definitiva, no s'assembla a la imatge clàssica que tots tenim d'una mona - eeeh, hola... sortiu de la caverna d'una maleïda vegada, caram! - doncs, apa, no ho és! I una merda! Reivindiquem el paper metafòric de la mona des d'avui mateix! O és que potser una figura de la Paw Patrol si és una mona?! Des de quan?! DES DE QUAN?! Bah, sou uns elitistes! Snobs!

Sigui com sigui - i perquè la meva idea original del flam ho incloïa - també vaig fer galetes de nata i xocolata de dinosaures - segurament, la única part de tot l'experiment que no es va ensorrar sota el seu propi pes com un coi de castell de sorra -. El resultat és força blasfem en sí mateix però com que no sóc pas creient, la fe me la passo per l'esfínter anal extern - dir "me la passo pel cul" queda molt barroer - i això de la mona és més pagà que una autoanomenada bruixa cremant encens durant el solstici d'estiu, ja m'està bé - si no, busqueu la Mona Pollo del Infierno, allò si que va ser una pregària a Llucifer en tota regla... per cert, us he dit mai que m'encanta el nom "Llucifer"? Vol dir estel del matí, així que no entenc perquè es considera un insult l'ús d'aquest nom en una persona. Que no n'hi ha que es diuen Izan? O pitjor encara, Jesús. Esteu avisats -.

En fi, behold!

Contempleu el trunyo més gran de la història de les mones, la Quasi-Flam Mona Fail! Meravellosa. Encara sort que a casa meva mai ens deixem res al plat... i que no tenim gos, sinó ja l'hauríem mort de tants dolços èpicament incorrectes que hem arribat a fer - i parlo de fa molts, molts anys enrere, quan la meva mare va inaugurar la tradició familiar de fornejar rebosteria poc ortodoxa i cuinar plats freestyle -.

La cuina és tot un món i la meva ment un altre de ben diferent. Uni-los i mireu què passa! Res de bo - oh, i parlant de coses bones, me germana s'ha aficionat a l'advocat i ara, per esmorzar, enlloc de mantega a les torrades, hi poso advocat amb formatge. Doncs bé, ahir vaig rescatar l'hummus de llenties que tenia congelat i per sopar em vaig fer un parell de torrades amb advocat i hummus. Mai res amb un aspecte tan diarreic com són el verd de l'advocat i el marró merda de l'hummus havia estat tan bo -. L'any vinent me'n buscaré una de millor. D'idea, vull dir. Tinc 50 setmanes per pensar-hi. Tic-tac.

Molt bé! A banda d'això, benvinguda siguis primavera! Per fi - i després de setmanes ennuvolats des de la punta dels cabells fins l'ungla petita del peu que, en el meu cas, està molt ben amagada - veiem el sol! About time! Ara sí que revifarà el meu escamot vegetal! Visca el verd, visca en Kurama i visca la mare que us va parir! Vigileu amb les al·lèrgies, comenceu a destapar aquesta pell tan blanca que teniu amagada sota capes i capes de roba i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! I més pal·lids que una croqueta sense fregir! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Aquesta té cara d'haver estat pol·linitzada. Ai, marranota!

P.D: Estic reunint un exèrcit de plantes a casa meva - en Kura n'estaria orgullós, de mi -. Algun dia us en parlaré. Amb un xic de sort, l'ós d'advocat ja haurà tret arrels i en podré fardar. I si la vida em premia amb encara més sort, podré explicar-vos amb orgull com vaig salvar la vida de dues de les meves guerreres!