Dies d'institut XIII: ¿El río?... una mierda

Bé, bé, bé, doncs ja tenim veredicte, i només han calgut dues lletres: N i O. Oficialment, m'han fotut els pròxims quatre mesos - i, amb tota probabilitat, el que queda d'any - per 1) una falta total i absoluta de gestió i comunicació i 2) el tristament conegut "amiguisme" perquè, no en tinc proves però tampoc dubtes, m'he quedat sense el departament que m'havien promès per l'aparició sobtada d'una alumna inesperada. També podria afegir a l'estofat 3) perquè la meva tutora és una inútil de proporcions èpiques i, si bé ella "pensava que tenia alguna autoritat", es veu que no: té exactament la mateixa autoritat que una patata bullida vestida per entrar a quiròfan. De fet, si la meva tutora fos una patata, la patata cirurgiana, estic convençuda que l'adjudicació de la plaça de pràctiques hauria acabat millor. Però no, no he fet tanta sort, i m'ha tocat una tutora tan nul·la que no la voldria ni regalada.

I d'aquesta manera tan trista i poc èpica començaré les meves pràctiques del Grau Superior de Laboratori Clínic i Biomèdic. Aviam, no m'esperava entrar tallant el bacallà, però se'm va prometre un caramelet molt dolç, i al final m'he quedat amb les ganes de tastar-lo i un regust de bilis a la boca que em costarà molt pair. Me germana, ferma defensora de la decisió que vaig prendre - en part perquè era la més raonable i en part perquè quasi podríem dir que la va triar ella - estava tan indignada amb el sistema que un pensaria que mai s'hi ha topat de cara - ah no, que SÍ ho ha fet -. 

És de traca la mala organització i la falta de comunicació entre els implicats en les nostres pràctiques. Em sembla molt bé que estiguis súper ocupada fent les teves súper tasques de súper treballadora súper professional del sistema sanitari català, però si et compromets a tutoritzar alumnes de pràctiques, a fer-los un seguiment i formar-les, el mínim que se't pot demanar és, precisament, que n'estiguis al cas. I m'és igual que siguis la màxima coordinadora o la tutora més novella de totes, perquè el nivell de compromís que m'exigiràs a mi, el nivell d'implicació que esperes que demostri no serà res, RES comparat amb el que tu estaràs tenint cap a les alumnes. A nosaltres se'ns exigirà pràcticament adoració absoluta, mentre que vosaltres us netejareu el cony amb els nostres convenis de pràctiques. Em toca empassar-me un departament que no m'interessa, ni m'inspira, ni em motiva - i sí, sé que hi ha seccions dins el propi departament que em tenen salivant però, siguem realistes, si me l'han jugada amb l'assignació del departament, com no me la jugaran obligant-me a quedar-me a una secció que, per a mi, se'n pot anar de passeig? -, i hauré de fer-ho amb el millor somriure possible perquè, atenció, no cal ser desagraïda! T'estem oferint la súper oportunitat d'observar què fem i aprendre - no sé com, si la meva feina més important serà netejar estris! - perquè, quan surtis d'aquí i tinguis la gran sort de trobar feina, repeteixis el mateix estúpid patró de comportament amb aquelles que, suposadament, estan per sota teu. Perquè així és, amigues meves, SERÉ L'ÚLTIMA PUTA MONA! I és lògic, perquè no en sé res, de temes pràctics... però morals? De debò? I l'empatia on queda? Sabeu què és, oi? 

Estic molt emprenyada. I decebuda. I desil·lusionada. I rabiosa. I trista, sobretot trista perquè ja tenia el futur pròxim organitzat - i parlo d'un futur a quatre mesos vista, no penseu que marxo gaire lluny - i ara, se n'ha anat tot a norris. Res, només han calgut dues lletres, dues innocents i, alhora, miserables lletres que m'han desdibuixat tots els esquemes mentals. Una vegada, una amiga em va dir que havia de fer plans a llarg termini, que no podia ser que visqués el dia a dia sense pensar en el futur, sense programar-me la vida. Bé, doncs aquest és el resultat: per una vegada, UNA única vegada que faig plans, que em plantejo què vindrà després, m'hi encaro sense por i m'assec a esperar, UNA única vegada... l'atzar decideix que els meus plans i jo ens en podem anar la merda. A prendre pel cul, au. Doncs mira, amiga, si viure dia a dia és el que m'ha portat fins aquí, si viure la vida com una medusa és el que m'ha donat el que tinc, m'ha fet qui sóc... seguiré vivint dia a dia. I tu i els teus consells ridículs us en podeu anar a cagar a la via avui mateix i no tornar a aparèixer per aquí mai més. Moltes gràcies.

Creuo els dits, tot esperant que demà sigui un bon dia. No cal que sigui especialment genial, ni esplèndid - de fet, si plou, fa núvol i vent, molt millor -, només cal que no se surti de mare. Només vull un dia tranquil, sense ensurts ni mals auspicis. No espero gaire, oi? No demano massa. Demaneu a l'univers que sigui benvolent perquè a mi ja no m'escolta gaire. Pel que fa vosaltres, porteu-vos bé, sigueu espavilats i recordeu que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!