Nalataia, Mare Tubercle

Encara no em puc creure que escrigui aquestes paraules, a aquestes hores, en un dia com avui, perquè no hauria de ser davant del meu portàtil, SINÓ DAVANT DEL VIDAS, DEMANANT-LI PERDÓ PER LA MEVA IMBECIL·LITAT PROFUNDA! ESCAC I MAT, COVID! ESCAC I MAT! Ha estat una jugada mestra. Sí, Tubercletes i Tuberclets, torno al confinament estudiantil, encara que només sigui durant una setmana - ESPERO I DESITJO que només sigui UNA ÚNICA SETMANA , perquè tela marinera aquest 2020 -. Jo tinc molt clar que hi ha alguna força còsmica mística venjativa i més dolenta que la tinya que no vol que acabi aquest cicle: ÉS UN FET! No tinc sort. Sóc una persona que viu al dia, que no fa plans - perquè sé positivament QUE L'UNIVERS ME'LS ESMICOLARÀ - i, per tant, veu el futur com a quelcom llunyà i totalment fora del seu abast perquè... bé, perquè ni tan sols em plantejo que existeixi. Quan em pregunten allò de "On et veus d'aquí a 10 anys?", sempre acabo contestant que viva perquè...

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré  #AltresInc . A #AltresInc tenim cargols i martells, claus i tornavisos. A #AltresInc pretenem ser una ferreteria seriosa i, per tant, volem pensar que tenim de tot. De vegades, massa i tot: massa referències en llista, massa producte al magatzem, massa gènere fora de temporada - tenim prou cargols de Halloween i alicates nadalenques com per obrir una ferreteria temàtica - i, després del que va passar ahir, massa preus que la clientela considera inadequats, rars, improcedents, estrambòtics... vaja, que no els agraden. Com dic sovint, a #AltresInc comptem amb un públic curiós que, de vegades, té comportaments estranys - i si en lloc d'estar a la banda del taulell que ven el producte, fos a la que el compra EM PASSARIA EL DIA RECRIMINANT ALS ALTRES QUE FOSSIN TAN INCREÏBLEMENT GILI *piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii*!! -. Ahir, concretament, em vaig topar amb una mare u...

Ja és casualitat que comenci les pràctiques el dia 21 i l'entrada "Dies d'institut" que les mencionen sigui la 21. Estic convençuda que l'univers mira de dir-me alguna cosa però escolta!, que no hi ha manera d'entendre què. Tan complicat és deixar-ho per escrit i ben claret? No voldria ser llepafils però si s'ha posat en marxa algun engranatge còsmic ancestral, m'agradaria saber en quin punt de la roda estic i si m'aixafaran els pinyons. Gràcies. I pensareu "Serà gaire novetat, això que la vida et vagi fent la traveta, oi?". Doncs no, certament em trobo pedres al camí constantment i per molt que les esquivo i les supero - amb més o menys gràcia i sempre en funció de si ets qui cau o qui mira -, em fan fer una volta de cal Déu. I així no hi ha manera d'avançar a la vida. PROU ENTREBANCS JA, QUE N'HE TINGUT TOO MUCH FOR MY BODY . Gràcies. El tema en qüestió és que, per activa o per passiva, per virus amb corona o per errors en el s...

La setmana passada deia que aquesta us explicaria un acudit. Bé, doncs ja ha arribat AQUESTA SETMANA , així que us dec un chist - que diria el Montilla -. No sé segur si recordareu certa fatídica entrada, on us explicava les meves tribulacions i mal de caps amb l'assignació de la pràctiques el curs passat així que, #spoileralert, aquí la teniu, perquè refresqueu la memòria - que aquesta entrada és la continuació d'una història de terror inoblidable -:  Dies d'institut XII: La llum al final del túnel té un preocupant matís negre. Cal amoïnar-se?  . Bé, ara que ja estem situats, que corri la tinta.   La meva natura, el meu estat habitual, es pot representar fàcilment amb una gran gerra de vidre plena a vessar i en aquell punt just d'equilibri damunt la taula que, miraculosament, ACABA ESTAVELLANT LA PUTA GERRA AL CONY DE TERRA, CAUSANT UN SISME DE REPERCUSSIONS ÈPIQUES I IRREFRENABLES, MECÀGON LA SANG DE LLUCIFER! Apa, ja ho he dit: no tinc sort, mai n'he tingut. ...

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc . Sovint, les coses no van rodades a #AltresInc . Sovint, és com si totes les desgràcies possibles ens caiguessin al damunt. A la vegada. I, sovint, un únic desajust, una fotesa sense major importància, ens arruïna la tarda. Potencialment parlant, és clar - perquè cal molt més, en certs sentits, i molt menys, en d'altres, perquè a mi se m'esguerri el dia -. Total, que la tarda de dissabte se'n va anar en orris quan aquest fenomen tan entranyable anomenat Era Digital va decidir plegar veles. Unilateralment - com la DUI però amb millors resultats  -. Va ser el col·lapse de la societat tal i com la coneixem. O això hauria de dir si realment visquéssim en una societat partidària del dra--ah, no, QUE SÍ SOM UNS DRAMÀTICS DE PRIMERA CLASSE . Sabeu quin va ser aquest desastre tan calamitós i malaurat? Sabeu perquè hi havia riuades de clientes que volien com...

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc . Avui teniem feina per a regalar, a #AltresInc . No us imagineu la de feina que s'arriba a acumular després d'uns dies de repòs. I nosaltres en feia uns quants que descansàvem. Així que avui ha tocat apujar-se les mànigues i suar - beneït canvi de temps, que fa circular aire fresc -. El cas és que tenia capses i capses de martells, cargols i claus per endreçar. Capses i capses que pesen com un diantre de vaca en braços perquè, a qui sigui que treballa al magatzem central d' #AltresInc i carrega la mercaderia, no se li ha ocorregut mai que els qui som a les botigues no anem amb un toro amunt i avall, sinó que ens toca fer bíceps I PESA TOT MASSA, CABRONS! Podríeu, com a mínim, situar les capses més pesants a sota del tot, si us plau, PODRÍEU?! - i jo amb les lumbars fetes miques per les raríssimes i acrobàtiques posicions que adopto quan dormo i p...

Per fi, i des que va començar aquest estiu esperpèntic en molts sentits, HE DORMIT TAPADA I SENSE VENTILADOR! Sé que moltes pensareu que hi ha metes molt millors a la vida però quan ets jo, un encreuament entre persona i caldera que s'aixeca amb els llençols xops de suor A L'HIVERN , ser capaç de trobar aquest equilibri perfecte entre asfixiar-te i voler dormir al congelador, i tenir la pell fresca tota la nit, és un regal. Per això em fa tan contenta que el dia d'ahir passés entre matisos de gris - és clar que l'estona que va sortir el sol vaig patir pensant en la tornada a casa amb les botes de muntanya i LA calor -. Vaja, que comença aquella època en la que és recomanable dur un foulard al coll: et serveix tant de complement, com de caputxa improvisada quan comença a diluviar i t'has descuidat el paraigua a casa... encara que a la llarga, però sobretot a la curta, molt a la curta, no et servirà d'absolutament res. De fet, te l'acabaràs traient del cap, ...