Nalataia, Mare Tubercle

Apunteu-vos aquesta data al calendari, amb sang si cal. No us n'oblideu. No la passeu per alt. No us en descuideu. O aquesta carona tan bufona plorarà. Molt. I no us ho perdonaré mai... En commemoració pel 25è aniversari de Yu Yu Hakusho, s'han animat dos dels capítols extres del manga (volum 7 - Two Shots i volum 19 - All or nothing) i sortiran d'aquí 57 dies. Sortiran un divendres, així que podrem gaudir-ne el cap de setmana sencer en bucle si cal. I - si us plau, tambors a punt - no importarà que ningú hagi tingut temps per a subtitular-les perquè me les sé de memòria! Així que no tears, pal!  Apa. notícia del dia entregada. Ja ho sabeu... 26 D' OCTUBRE DEL 2018!! Els dies importants s'han de recordar adequadament. Els qui comenceu les vacances ara a l' Agost... us emparo. Fa una calor de mil dimonis - calor que, afortunadament, el Juliol ens ha estalviat - , així que no us deshidrateu gaire. I si aneu a la platja, que no sigui cap de Barc...

La música clàssica no és el meu estil. Els jocs de rol i de taula no són el meu fort... però quan dos entreteniments tan allunyats entre ells convergeixen sota el paraigua de Jurassic Park, no hi ha força al món ni a l'univers que me'n pugui separar. Qui, a aquestes alçades de la història, no conegui les dues obsessions que em mouen a través del temps i de l'espai, segurament no entendrà perquè les dues notícies que he conegut avui són tan summament importants i bàsiques per a la meva existència entre els humans. Aquest matí, una molt bona amiga - a qui penso construir un monument, no només per la info que m'ha fet arribar, sinó per moltes altre raons, cada una d'elles més importants i essencials que l'anterior - m'ha fet saber que la OBC té programades tres concerts dedicats a la primera pel·lícula de la franquícia juràssica aquest mes d'Octubre.  De fet, no és res ni especial ni extraordinari: moltes vegades he vist cartells per la ciutat anun...

La meva germana sempre va amb el coet al cul. I això vol dir que mai té temps per a res - però sempre en troba per dormir, i molt -. Així que, quan sorgeix la oportunitat d'aprofitar les poques hores que el dia li ofereix, ho fa. I no poc sovint, això implica que jo m'hi veig arrossegada - i que no em sap greu, eh! però l'equanimitat no és el seu fort -. Així que dimecres, aprofitant una d'aquelles rares ocasions en les que totes dues pleguem a la mateixa hora, vaig acompanyar me germana a comprar un parell de coses. Com que som catalanes i, per estereotip, garrepes com les rates - a banda d'estar-hi força acostumades gràcies als nostres viatges súper low cost -, vam escollir tirar de carmanyola. Devíem tenir una pinta estranya, assegudes de qualsevol manera en una plaça qualsevol, menjant couscous i parlant la llengua de la terra - aviam, els qui solen fer aquestes coses són els turistes, i nosaltres som les primeres en fer-ho, que consti; a Londres, a la z...

Estic escrivint aquestes línies, confinada a la meva habitació mentre, de lluny, sento els temibles crits que surten del televisor. Crits de nenes espantades que fugen d'una nina que es diu Annabelle. I jo no crido perquè, afortunadament, encara no han inventat els televisors de dues cares, sinó m'estaria cagant viva - ja prou terrorífic em sembla escoltar-ho... -. El més curiós de tot és que, de totes les nines parlants o cantores que han passat per les meves mans, cap, repeteixo, CAP ha grunyit com un gos gegantí de tres o quatre tonelades, rabiós i emprenyat, cosa que sí fa aquesta suposada "nina". Per tant, em pregunto, amb quin tipus de nines jugaven els qui van parir aquesta pel·lícula? Quina ment malalta decideix que els grunyits i els lladrucs són més adients per a una joguina que, que sé jo, una nina cantant "London Bridge is falling down" a mitja veu i un somriure malèvol als llavis?! Això em recordo el dia aquell que me germana va estar mira...

Després d'un parell de dies força grisos, i encara amb aquesta sensació d'incredulitat i negació rotunda que m'acompanya, ahir vaig tenir la oportunitat d'esbargir-me un xic, de recolzar-me silenciosament en els meus amics, sense necessitat de dir o fer res més enllà de ser amb ells, i passar tota una nit fora de mi mateixa - zero pensaments, zero angoixes, zero silencis reflexius, res de res -. Estàvem d'aniversari i, com sol passar en situacions com aquestes, vaig fer un pastís. Dos, de fet. El primer em va quedar una mica "meh" i el vaig deixar a casa - que aquí qualsevol cosa ena serveix - i en vaig fer un segon, molt més tolerable i que, pels comentaris in situ , va ser un èxit rotund. I me n'alegro; m'agrada que a la gent li agradi allò que cuino. M'agrada fer feliç, ni que sigui per uns instants, els meus amics amb una cosa tan simple com és un pastís. O unes magdalenes. O el que sigui. A mi també m'agrada quan els meus amics ...

Dec tenir cara d'imbècil, perquè els atrac a tots. Això o les meves feromones són terriblement eficaces a l'hora de fer orbitar al meu voltant gent estranya. I per "estranya" vull dir individus que segurament no haurien de sortir de la seva cova. No sense avisar abans. No us ha passat mai allò de trobar-vos amb algú a qui, amb molt d'amor i afecte, li escopiríeu a la sopa, tot esperant que la vostra saliva li provoqués diarrea? Jo sí i no poques vegades. Sóc com un imán per aquestes coses. És clar que treballar cara al públic podria ser-ne un dels motius - i després de 12 anys en aquest món, d'històries se n'acumulen mil -. Me'n ve al cap una de força recent, d'aquelles que fan que desitgi amb totes les meves forces trobar un forat profund i amagadet, aconseguir la butxaca del Doraemon i no haver de tornar a relacionar-me amb el món que m'envolta mai més. Situació 1 : estic treballant, tan tranquila, i posant una mica d'ordre ...

Dissortadament, i només 20 dies després de St. Jordi, ja m'he llegit tots els llibres que havia comprat. Els de collita pròpia, vull dir - els de la meva mare els començo demà i ja m'he empassat un de la meva germana en qüestió d'hores -. Però no cal patir, que encara em queda assaltar Amazon. Per ara, m'agradaria parlar-vos del primer llibre de la nova trilogia de la Laura Gallego. Un primer llibre que m'ha despertat sentiments contradictoris, sentiments retrobats i sentiments fluctuants - aquests són difícils de definir -. Començaré dient que hi havia molta lletra però poca matèria. Ha estat un primer llibre molt poc productiu en termes de contingut i futures línies d'acció. Massa obert, vaja. Sé que no l'hauria de compara amb Memòries d'Idhún però em costa no fer-ho: al primer llibre de la trilogia, " La Resistència ", hi ha varies trames que, si bé acaben convergint a finals del llibre, totes elles tenen repercussions en els dos ...