Nalataia, Mare Tubercle

La meva germana sempre va amb el coet al cul. I això vol dir que mai té temps per a res - però sempre en troba per dormir, i molt -. Així que, quan sorgeix la oportunitat d'aprofitar les poques hores que el dia li ofereix, ho fa. I no poc sovint, això implica que jo m'hi veig arrossegada - i que no em sap greu, eh! però l'equanimitat no és el seu fort -. Així que dimecres, aprofitant una d'aquelles rares ocasions en les que totes dues pleguem a la mateixa hora, vaig acompanyar me germana a comprar un parell de coses. Com que som catalanes i, per estereotip, garrepes com les rates - a banda d'estar-hi força acostumades gràcies als nostres viatges súper low cost -, vam escollir tirar de carmanyola. Devíem tenir una pinta estranya, assegudes de qualsevol manera en una plaça qualsevol, menjant couscous i parlant la llengua de la terra - aviam, els qui solen fer aquestes coses són els turistes, i nosaltres som les primeres en fer-ho, que consti; a Londres, a la z...

Estic escrivint aquestes línies, confinada a la meva habitació mentre, de lluny, sento els temibles crits que surten del televisor. Crits de nenes espantades que fugen d'una nina que es diu Annabelle. I jo no crido perquè, afortunadament, encara no han inventat els televisors de dues cares, sinó m'estaria cagant viva - ja prou terrorífic em sembla escoltar-ho... -. El més curiós de tot és que, de totes les nines parlants o cantores que han passat per les meves mans, cap, repeteixo, CAP ha grunyit com un gos gegantí de tres o quatre tonelades, rabiós i emprenyat, cosa que sí fa aquesta suposada "nina". Per tant, em pregunto, amb quin tipus de nines jugaven els qui van parir aquesta pel·lícula? Quina ment malalta decideix que els grunyits i els lladrucs són més adients per a una joguina que, que sé jo, una nina cantant "London Bridge is falling down" a mitja veu i un somriure malèvol als llavis?! Això em recordo el dia aquell que me germana va estar mira...

Després d'un parell de dies força grisos, i encara amb aquesta sensació d'incredulitat i negació rotunda que m'acompanya, ahir vaig tenir la oportunitat d'esbargir-me un xic, de recolzar-me silenciosament en els meus amics, sense necessitat de dir o fer res més enllà de ser amb ells, i passar tota una nit fora de mi mateixa - zero pensaments, zero angoixes, zero silencis reflexius, res de res -. Estàvem d'aniversari i, com sol passar en situacions com aquestes, vaig fer un pastís. Dos, de fet. El primer em va quedar una mica "meh" i el vaig deixar a casa - que aquí qualsevol cosa ena serveix - i en vaig fer un segon, molt més tolerable i que, pels comentaris in situ , va ser un èxit rotund. I me n'alegro; m'agrada que a la gent li agradi allò que cuino. M'agrada fer feliç, ni que sigui per uns instants, els meus amics amb una cosa tan simple com és un pastís. O unes magdalenes. O el que sigui. A mi també m'agrada quan els meus amics ...

Dec tenir cara d'imbècil, perquè els atrac a tots. Això o les meves feromones són terriblement eficaces a l'hora de fer orbitar al meu voltant gent estranya. I per "estranya" vull dir individus que segurament no haurien de sortir de la seva cova. No sense avisar abans. No us ha passat mai allò de trobar-vos amb algú a qui, amb molt d'amor i afecte, li escopiríeu a la sopa, tot esperant que la vostra saliva li provoqués diarrea? Jo sí i no poques vegades. Sóc com un imán per aquestes coses. És clar que treballar cara al públic podria ser-ne un dels motius - i després de 12 anys en aquest món, d'històries se n'acumulen mil -. Me'n ve al cap una de força recent, d'aquelles que fan que desitgi amb totes les meves forces trobar un forat profund i amagadet, aconseguir la butxaca del Doraemon i no haver de tornar a relacionar-me amb el món que m'envolta mai més. Situació 1 : estic treballant, tan tranquila, i posant una mica d'ordre ...

Dissortadament, i només 20 dies després de St. Jordi, ja m'he llegit tots els llibres que havia comprat. Els de collita pròpia, vull dir - els de la meva mare els començo demà i ja m'he empassat un de la meva germana en qüestió d'hores -. Però no cal patir, que encara em queda assaltar Amazon. Per ara, m'agradaria parlar-vos del primer llibre de la nova trilogia de la Laura Gallego. Un primer llibre que m'ha despertat sentiments contradictoris, sentiments retrobats i sentiments fluctuants - aquests són difícils de definir -. Començaré dient que hi havia molta lletra però poca matèria. Ha estat un primer llibre molt poc productiu en termes de contingut i futures línies d'acció. Massa obert, vaja. Sé que no l'hauria de compara amb Memòries d'Idhún però em costa no fer-ho: al primer llibre de la trilogia, " La Resistència ", hi ha varies trames que, si bé acaben convergint a finals del llibre, totes elles tenen repercussions en els dos ...

En l'últim capítol d'aquesta batalla contra la llana us explicava que encara em quedaven dos contrincants: un de secret, la identitat del qual no vaig desvelar, i un dino. Bé, han estat tres setmanes dures i plenes de moments on els sentiments a flor de pell es confonien amb els calfreds que les baixes temperatures i la pluja - llàgrimes del cel en consonància amb el meu estat anímic - provocaven al meu cos. Un dels peluixos, el secret, encara no ha arribat al seu destí - tampoc ho ha fet la girafa - però la certesa que qui l'ha de rebre ho farà amb els braços oberts i sense jutjar, m'acompanya cada vegada que recordo les penúries i els moments de desesperació que vaig haver de sofrir... En conjunt, aquest peluix no va ser tan complicat com l'altre - certament, les instruccions eren més clares i ja tenia un xic més d'experiència - però quan els punts que marcava el patró no es corresponien exactament amb els meus... ai! aleshores sí que tornava a re...

Sí, la resposta és sí. Definitivament sí, sobretot quan les instruccions que tens estan mal traduïdes, els exemples de punts no es corresponen amb la realitat i els esquemes són una barrabassada visual - qui no hagi llegit el títol de l'entrada amb l'accent d'en Davy Jones, ja pot fotre el camp; RAUS! - . Aviam, contextualitzem la situació: em vaig comprar un kit de ganxet perquè 1) el vaig trobar súper adorable, 2) aviat tornaré a ser tia política i 3) em venia de gust fer alguna cosa amb les meves mans que no fos comestible - tot i que el que he fet és un regal per un nadó així que, amb tota seguretat, acabarà dins la boca de la criatura - . Vaig pensar que seria bona idea, que tampoc seria gaire complicat - qui s'hauria imaginat que un producte exposat a la secció de criatures seria tan diabòlic?! Jo no - i que em mantindria entretinguda la setmana de vacances. Bé, dues de les tres premisses han resultat correctes - vaja, una i mitja - . La tercera ha estat ...