Nalataia, Mare Tubercle

Verge santíssima de l'abisme, per què les persones insisteixen en formar part del cos docent en cursos de formació SI NO SABEN COMUNICAR LES SEVES IDEES SENSE LLEGIR EL POWERPOINT? Osti, no s'ho podrien preparar una mica? Jo entenc que les diapositives són un suport i, en moment concrets, pots llegir una frase o una altra, PERÒ TOT? I quan dic tot, vull dir absolutament tot. Sabeu quan una criatura llegeix un text sense tenir gaire presents els signes de puntuació? Allò que se salta les comes, o els punts, l'entonació del paràgraf i tota la pesca? Doncs els adults també ho fan! I, per empitjorar-ho, HO FAN MENTRE LA CÀMARA DEL PORTÀTIL ELS GRAVA . Jo també he fet presentacions orals amb públic i he odiat cada segon del coi de presentació però, com a mínim, m'ho he preparat. He sabut en tot moment què havia de dir, tenia apunts a mà per si de cas, paraules clau al powerpoint per ajudar-me a recordar allò que, per un motiu o un altre, em costava més retenir. Però llegir

Ui si en feia de temps, que no passava per aquí! Hola, que encara hi ha algú? No? Bé, doncs com sempre. Tot en ordre. Segons el registre d'entrades del bloc, fa deu mesos que no dono senyals de vida. Tot un rècord... i  una vergonya, però què voleu que us digui, que no tornarà a passar? Hahahaha, sí, és clar, com si estigués en posició de prometre una cosa així. Ai, quin riure. La vida. A mitjans octubre vaig haver de preparar una sessió al laboratori i, entre d'altres coses - no gaires més, m'agrada ser monotemàtica -, vaig parlar de dinosaures. Què? Com? Jo, parlant de dinosaures? Nah, segur que era una altra person- NO, ERA JO! SORPRESA! El cas és que, casualitats de la vida - i també l'assetjament constant a la web del CosmoCa-espera, es pot assetjar una pàgina web? -, a finals d'octubre es va inaugurar una exposició temporal al CosmoCaixa, una que tracta sobre dinosaures de la Patagònia . Òbviament, ni em vaig poder estar de recomanar-la ni, per descomptadís

Divendres 13 de gener, 18:36 hores: la Nalataia arriba a casa després d'una jornada mogudeta. Té gana però li fa mandra preparar-se el berenar, així que es fa un te. Mentre espera que bulli l'aigua, buida la bossa de la carmanyola: avui no ha de córrer a preparar el dinar pel dia següent, punt per a ella. L'aigua ja és a punt, l'aboca dins la tassa, surt de la cuina, agafa el comandament del televisor, l'encén... I OBRE L'APP DE L'SX3 PERQUÈ LA TARDA ÉS JOVE I SAKURA NO ES VEURÀ SOLA, S'HA DE VEURE! Efectivament, els divendres estan fets per posar-se al dia amb l'anime acumulat de la setmana. I pensareu "Ostres, aviam... que no has vist prou vegades Sakura a la vida?" i la resposta és NO, SEMPRE HI HA ESPAI NEURONAL PER A UNA MÉS . Podria mirar-me Black Clover? Podria, però si vaig deixar-la estar al segon capítol quan la vaig començar en japonès, res indica que tenir-la en català em faci canviar d'opinió: no  m'agrada. Però Sakura

Tot just s'ha acabat Nadal i ja necessito nous dies de festes amb regals PERQUÈ SE M'ACUMULEN ELS LLIBRES A LA LLISTA DE LECTURA. #AJUDA . A més, i per culpa de dues companyes de feina a qui els agrada llegir tant com a mi, m'he creat un compte a Goodreads i això, per a algú com jo, que mai té prou llibres ni prou espai, ÉS UN PROBLEMA . Però agafeu-vos bé les calces, que la cosa empitjora: el dia de reis, la meva germana, sempre molt perspicaç i punyeterament inquisitiva, em va regalar un set de tres espelmes. I pensareu "Bah, espelmes, on és el problema?" Doncs, estimades i estimats, el problema rau en que són espelmes D'AMBIENTACIÓ LITERÀRIA . I ara en vull, sí o sí, una inspirada en El Castell Ambulant - que, per cert, ja té edició en català cortesia de Raig Verd:   https://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/el-castell-ambulant/ -. De debò, #AJUDA . I si això no m'era suficient, si tota aquesta FEINADA lectora em semblava poca cosa, enguany tornen a l

Ai mareta, fa tant de temps que no escric res que no estic segura que me'n surti. Haig de recuperar el costum, que en tinc un record molt agradable i tendre, d'això d'escriure i alliberar verí a la xarxa. Però la vida adulta m'absorbeix igual que un tros de pa sec xucla el brou de pollastre fins a-- que dimonis, ni que vida adulta, la culpa la té el Twitter, aquest cau de merda pestilent que et fregeix les neurones tan bon punt l'obres pel matí. Arribats a cert punt, i si baixes prou avall per la línia temporal, t'adones que has perdut dues hores del teu atrafegadíssim dia, i l'arròs que feies pel dinar de l'endemà? Cremat. És un vici. I sabeu què més és un vici, i dels dolents? La mania que té la tecnologia d'avançar inexorablement i complicar la vida d'aquesta pobra tècnica de laboratori. Sobretot la mala costum d'empitjorar innecessàriament el maneig dels mòduls dels analitzadors d'ús diari. Vaja, que apareixen els tècnics informàtics

Avui us porto una trepidant història farcida d'il·lusió, anhel, decepció, ràbia i drama, quantitats  incalculables de drama. Acompanyeu-me per aquest camí de confusió i ofuscació cerebral. I drama, moltíssim drama. La il·lusió de la meva vida és invocar un meteorit destructor que aniquili la terra treballar zero unitats de temps i viure com l'emperadriu galàctica que sóc  fer-me un tatuatge èpic que demostri al món sencer - perquè jo ja ho sé - que l'estima que tinc als dinosaures - però no a la seva progènie,   putes gavines malcarades - . Bé, dir-ne "la il·lusió de la meva vida" no és del tot exacte, però ja m'heu entès: vull una marca gravada a la pell que expressi tantíssim amor que, els qui la mirin, morin ennuegats de tanta cursileria; cosa que no vol dir que em vingui de gust carregar durant la resta de la meva vida un dibuix carrincló al cos. Per tant, res d'atacs de pànic: un tatuatge que DEMOSTRI amor i admiració, sí; un tatuatge que em faci

No hi ha res pitjor que pensar que podem canviar el món des dels fogons, PERQUÈ ÉS MENTIDA . El món JA cau aigüera avall, el món JA està condemnat a la foguera, el món JA és una ruïna per culpa de l'espècie humana, i per molta dieta vegetariana i vegana que fem, AIXÒ JA NO TÉ RETORN . Hem arribat al punt en el que comença la inexorable i ineludible extinció humana. I fer hamburgueses de cigrons no canviarà el futur - de fet, només ens quedarem sense cigrons, que tampoc és cap drama perquè meh; però després dels cigrons, els toca a les llenties i per aquí sí que no passo, LES LLENTIES NO ES TOQUEN -. Allò que sí canviaria el futur seria un meteorit de la mida d'Austràlia i a pastar, però no hi ha llegums suficients al món per fer una hamburguesa d'aquestes dimensions. Per tant, pedra espacial. PUM! Però jo volia parlar sobre l'estafa d'aquestes noves corrents neoecoliberalssostenibles anomenades vegetarianisme i veganisme. Mai, MAI havia cuinat tantíssim com des