Carambola (però no pel fruit, sinó per la gimnàstica mental que acompanya l'entrada)

L'última vegada que em vaig gastar tants diners, va ser a l'FNAC: llibres i còmics que em van durar quatre dies - i quins dies més meravellosos -. Avui me'ls he gastat a l'Uniqlo i juro que, si hagués pogut, hauria plorat llàgrimes grosses com melons en el moment de passar la targeta pel lector, però hi havia massa gent i, si bé el ridícul no es fa sol, tampoc tenia ganes de temptar la sort. Però és que, MECAGON LA REPUTÍSSIMA, la roba queda com un guant, com un cony de guant fet a mida. I jo, que soc un drama amb potes en relació amb la roba, no puc deixar anar aquesta mena d'oportunitats: o cedeixo, o vaig conill pel carrer; el terme mitjà no és el meu fort - suposo que aquest també és el motiu pel qual porto una talla de més a la roba de l'hospital, comoditat o barbàrie -. Després de tantíssims anys patint cada vegada que entrava en una botiga, patint cada cop que duia una peça de roba a l'emprovador i patint quan m'havia de mirar el mirall per veure si m'esqueia o no, poder fer-ho sense voler arrancar-me la cabellera ni incendiar la botiga és, a parer meu, UN MIRACLE DIGNE DE MENCIÓ. 

Fins fa no gaire, trobar talles per a tots els cossos era un acudit mal explicat per part de les grans marques - i de les no tan grosses -, que perpetuaven el pensament de "talla universal si ets com jo considero que has de ser" fins i tot quan obrien noves línies de negoci com, per exemple, marques subsidiàries de talles més grosses equipades amb roba horrible, caríssima i, CHORPRECHA!, patronatges de mida carpa de circ que no esqueien ABSOLUTAMENT a ningú. Repeteixo, per si no queda clar, NINGÚ. El cas és que n'havíem d'estar agraïdes perquè PATATA, perquè algú s'havia pres la "molèstia" de pensar que es podia embutxacar encara més diners confeccionant monstruositats tèxtils per les quals havíem de mostrar AGRAÏMENT i VENERACIÓ i PATATA. Com si anar vestides pel carrer no fos un dret, sinó una decisió personal de cadascuna... Uix, quines ganes d'incendiar xalets que tinc de sobte. 

En fi, que m'encenc i jo només volia dir que aprofiteu les rebaixes de l'Uniqlo, no com jo, que soc VISIBLEMENT I MANIFESTAMENT bàmbola i oligofrènica, i compro productes de temporada perquè la meva única neurona funcional té massa espai buit i passa el dia rebotant entre els parietals.

I, un moment, que això de la neurona empitjorarà a finals de mes perquè jo, que soc la intel·ligència personificada, no he tingut cap altra millor idea que la d'apuntar-me a un taller de ioga de posicions invertides, situant la meva boca a primera línia de desastre: tornaré a casa sense dents i amb la tràquea de bufanda - i jo pensava que l'última frontera era el rocòdrom, HA! Sempre trobo maneres noves de sorprendre'm -. El meu jo, i l'ego que l'acompanya, viuen en un tirabuixó mental curiós; no sé ni com he sobreviscut tant de temps sencera. 

Mantingueu-vos atentes a futures novetats, que el mes promet dents trencades i aparells de respiració assistida, i no oblideu mai que SOU TOTES MOLT MAQUES. Adeu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Aquí la tenim, la carambola, un fruit molt galàctic i potencialment neurotòxic si necessites diàlisi. Tot bé, Mare Terra?

P.D: Continuo esperant el meu President del Comitè Disciplinari. Quan arribi, seré jo la qui repartirà cops de tonfa ALS DESGRACIATS DE GOOD SMILE EUROPE! Good Smile els meus ovaris inflats, GOOD SMILE ELS MEUS OVARIS TREMPATS! Com els enganxi, patiran molt.