Hola. Sí, continuo respirant. Sorprenent, oi?

Bufa, sí que en fa, de temps, que no teclejo per aquestes contrades... quasi un any i mig des de l'última vegada que vaig dedicar una micona de temps al bloc. Oh, però potser no ha passat res d'interès? HA! DE TOTS COLORS, tots i cadascun dels colors de l'espectre visible, infraroig, ultraviolat, invisible i imaginari - sí, fins i tot el rosa que, resulta, ens l'hem inventat els humans per a omplir un buit; quina mena de buit? Doncs espero que no sigui l'emocional, perquè déu-n'hi-do la merda de color que hem triat -, però suposo que mai he trobat el moment, o les ganes, de seure davant de la cadira i alliberar la bilis.

Algunes coses són interessants d'explicar. O, si més no, curioses, com aquell dijous al matí que vaig rebre un correu del meu centre habitual de ioga - habitual durant 13 ANYS - on s'explicava que el centre tancava aquell mateix dissabte. No vaig ni poder acomiadar-me de la meva professora. De fet, a dos mesos del primer aniversari d'aquest comiat tan exprés, encara ningú sap ben bé què perepunyetes va passar, #solvethemistery. Va ser una cursa a contrarellotge poder trobar un lloc nou, amb uns preus similars, i uns horaris pràcticament exactes. Recordo que la propietària del centre, quan em va preguntar si feia gaire que practicava ioga i li vaig contestar que sí, que 13 anys, per poc no cau de cul a terra xD - no per la quantitat d'anys, sinó per la FIDELITAT d'estar-me tants anys al mateix lloc... segur que ja calculava mentalment la pasta que em podria treure si aconseguia fidelitzar-me. Nah, és molt maca -.

També hi ha hagut espai per a la irrupció de noves fites professionals - que no voldria haver de repetir perquè la socialització i jo som un PACK DIVISIBLE, però, així i tot, la vida s'entesta a posar-nos al mateix sac -, com va ser presentar dos pòsters al XXVII Congreso Nacional de Enfermedades Infecciosas y Microbiologia Clínica a Saragossa. Van ser tres dies de caminar amunt i avall, de trobar supermercats a cada cantonada de la ruta que seguia - em persegueixen; la meva germana sempre riu de mi perquè, vagi on vagi, sempre tinc un supermercat a menys de cinquanta passes -, de lamentar la poca originalitat i varietat del menú pícnic del congrés - si, de normal, les persones consumim poca proteïna, aquells tres dies, amb els seus corresponents tres àpats, van suposar un consum EN NEGATIU COM POT SER AIXÒ?! - i de preferir no voler tornar a agafar un AVE mai més - quina cosa més poc còmoda per llegir, era com si viatgés en un tren sortit dels anys 20... DEL SEGLE PASSAT; per què? Quina gràcia hi veuen, a decorar els vagons com si fossin de principis del segle XX? No agrada tant, avui en dia, el minimalisme? Doncs decora el vagó com si estiguéssim, no sé, AL DIANTRE DE SEGLE XIX!! Tanta fusta fosca, tants seients encoixinats i entapissats... meh, no gràcies -. Vaja, tot de putíssima mare. I ningú va preguntar res sobre els pòsters, cosa que vaig agrair immensament - ni tan sols un trist correu electrònic, meravellós -. Congrés a banda, la meva vida laboral ha estat una mena de tómbola molt mal jugada per part dels qui tallen el bacallà, però SORPRESA, el meu karma se sap comportar, així que les perspectives de futur - certament immediat - són molt bones.

Altres històries? Bé, n'hi ha alguna en l'àmbit personal, molt personal, que no penso desenvolupar perquè algunes de les parts implicades bé podrien aparèixer per aquí i no em ve de gust haver d'aguantar els drames dels altres - ja en tinc prou amb els meus -. Sí que diré que, tot i la incomoditat dels moments viscuts, la qualitat de vida guanyada és insuperable.

I ara sí, ara sí que començaré amb allò que us volia explicar des d'un bon començament: SANT JORDI 2025. Jo em recago en la mare que va reparir els i les turistes, i tot el cony de sistema construït al voltant d'aquests éssers malèvols i egoistes. Vaig anar a fer un volt per Passeig de Gràcia, perquè era Sant Jordi i perquè en aquesta casa és pecat ignorar el dia dedicat, de manera exclusiva, als llibres. Molta gent, molts llibres, moltes roses - per favor, regaleu plantes vives, no trossos morts; vull dir, no hi ha res que expressi afecte millor que una flor amputada de la planta que la nodreix? Reflexionem-hi -, una sensació tèrmica prou agradable i, de cop, arribem a La Casa Batlló. Mira, sempre l'evito, com faig amb Les Rambles, perquè és impossible passar-hi sense algun turista et trepitgi el peu. O et clavi una empenta. O et barri el pas. O, com va passar dimecres passat, et demani una foto. Una foto. Qui soc jo, LA TEVA FOTÒGRAFA PERSONAL?! Els i les habitants de Barcelona no som part del decorat, VIVIM AQUÍ. Les i els habitants de Barcelona no som guies turístiques, ni Google Maps, ni TripAdvisor, ni minyones de ningú, VIVIM AQUÍ. INSISTEIXO EN AQUEST PUNT PERQUÈ QUALSEVOL DIRIA QUE NO ÉS OBVI! Deia que érem davant de La Casa Batlló - sí, molt maca, molt gaudiniana, moltes roses de paper a la paret principal per a celebrar Sant Jordi però, t'ho miris com t'ho miris, un espectacle apte només pels turistes - i, per quantitat de gent per centímetre quadrat, me germana i jo vam acabar separades. Cap problema: 1) tenim ulls i ens podem buscar i 2) tenim mòbil i ens podem trucar. Doncs jo encara estava en el primer punt, buscant amb la mirada - amb les mans per damunt dels ulls per evitar que el sol m'enlluernés i posant-me de puntetes perquè soc un oompa-loompa, no passa res - i, de sobte, una senyora comença a parlar amb el meu clatell, AMB EL MEU CLATELL. "¿Nos haces una foto?" em diu, i jo, sense deixar de buscar a me germana ni girar-me per mirar a la senyora, contesto "No, estoy buscando a alguien". Ja està, tan simple com això, NO. És que ni tan sols cal fer cas a la resta de la frase. Tu veus una persona que està enfeinada, buscant a algú, i no li demanes que et faci una puta foto al davant del cony de Casa Batlló: busques algú altre, algú a qui puguis mirar a la cara mentre hi parles! Doncs no, aquella senyora devia tenir referències meves, algú li havia parlat de les meravelloses fotos que faig - MENTIDA! SOC DOLENTÍSSIMA! -. Es va emprenyar. Molt. Perquè vaig dir que no. I, en lloc de posar els ulls en blanc i maleir-me mentalment, EM VA INSULTAR A LA CARA. Bé, al clatell. Que si era una antipàtica, que si una desaboria, que si te costará mucho, que si merdes en vinagre diverses. No recordo totes les paraules d'amor que em va dedicar perquè JO BUSCAVA LA MEVA GERMANA, INSISTEIXO - en una situació normal, dic que sí, li faig la puta foto i bon vent i barca nova, però tinc vida pròpia, NO VISC PELS TURISTES -. Sigui com sigui, jo continuo buscant i sento com demana la foto dels ovaris i algú altre. Bé, genial, l'enhorabona, espero que siguis feliç. Doncs, en acabat, la senyora se m'acosta pel darrere I EM PICA L'ESPATLLA MENTRE EM DIU "QUE TENGAS UN BUEN DÍA, SIMPÁTICA, EH!!" amb sorna, escarni, sàtira, sarcasme, conya, ironia i molt mala llet. La filla de gossa VA VENIR A FURGAR LA FERIDA! I quan ja estava a punt de girar-me i girar-li la cara, intervé el marit. Diu, "Déjala, va... que suficiente tiene con lo suyo". AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARRRRRRRRRRRRRGH! "Lo suyo"? QUÈ COLLONS ÉS "LO SUYO"?! Que jo només buscava la meva germana! Mira, no només mereixia que el meu puny s'obrís camí a través de les seves dents, TAMBÉ MEREIXIA QUINZE TRETS A L'ENTRECUIX! Osti, quin pòsit més agre de mala bava i verí que em va deixar aquella anormal dels ous.

No sigueu així. Si demaneu alguna cosa a una desconeguda i diu que no, accepteu-ho. No us feu mala sang, no és personal. No busqueu convèncer ningú, no rebateu la resposta. Tenim dret a dir que no i ningú s'ho hauria de prendre com un atac. No furgueu a la ferida, no en feu llenya, de l'arbre caigut; ningú us donarà un premi a la persona més audaç. Ningú premiarà a qui ha dit que no amb un premi al personatge més ferm. OBLIDEU-VOS-EN I A VIURE. De debò, aquesta necessitat innata d'amargar el dia als altres és absurda. Per què ens costa tant acceptar un "no"? Forma part de la vida, és la cara contrària a un "sí". Per això dic que els habitants de la ciutat som això, HABITANTS, no part del decorat. Per molt que el penques d'en Collboni ho vulgui, per molt que els fons voltor ho desitgin, per bé que ja ho han aconseguit, BARCELONA NO ÉS UN PARC D'ATRACCIONS. Ni Barcelona, ni cap ciutat. No vull, a molts i concrets nivells, formar part d'aquesta punyetera comparsa en la qual les autoritats governamentals ens aboquen. Després es pregunten per què volem enviar, d'una coça al cul, els turistes a casa seva. No ho sé, Rick... PER QUÈ SÓN DESTORB? PER QUÈ SÓN UNS MALEDUCATS? PER QUÈ ELS CIUTADANS VOLEM VIURE LA NOSTRA CIUTAT? Sabeu allò de "o aportes o t'apartes?". Exacte.

Al final, només n'he tret un llibre, d'aquest Sant Jordi - bé, un de físic i quinze de digitals perquè em vaig regalar un e-reader el 14 de febrer L'amor propi és el millor amor -. Apa doncs, ja sabeu com va això: sigueu bona gent, poseu-vos protecció solar i recordeu que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adeu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!