Ciència a destemps. Dia XII: Em peta la fava
Estic convençudíssima - aquesta vegada sí, podeu respirar tranquil·les, que això no serà un #AltresInc 2.0 - que treballar divuit dies consecutius, amb un únic diumenge de descans, i torns de deu hores no ha afectat de cap manera a la meva capacitat de contrentació. Gens. Ni la pacacitat de concertar-me, ni tampoc el cicle son-vilígia. O l'experssió oral. Res, tot en perfecte estat... MENRITA! MENTRIDA! DENDRITA! AAAAAAAAAAAAAAAAARRRRRRRRGH!
Maleït el moment que vaig agafar el telèfon. Maleït el moment que vaig dir sí. MALEÏT EL DIA QUE L'OMICRÓN VA ARRIBAR A LES NOSTRES VIDES. Durant les darreres dues setmanes, hem tingut més baixes per contagi de la COVID al laboratori que personal treballant-hi. Ha estat UN IN-FERN. Un infern de bates blanques, PCR i resultats positius - per no mencionar les dues centes o tres centes mostres de frotis que arriben cada dia, i cal registrar i processar -. En alguns moments d'aquests divuit dies he estat molt temptada de rescatar el sac de dormir que usava de petita quan anava de colònies, i portar-lo al laboratori. No hauria desentonat. De fet, hagués estat molt més sensat que tornar cada nit a casa, sopar en una esgarrapada, anar a dormir amb l'ai al cor, i córrer cap a l'hospital el dia següent. Sabeu quantíssimes hores perdudes i improductives m'hauria estalviat si hagués dormit abraçada al Kiestra? Buf, MOLTES. ENCARA NO ENTENC COM LA MEVA COORDINADORA NO EM VA OFERIR UN RACÓ SOTA LES ESTUFES PER PASSAR LES FREDES NITS DE GENER. De debò, quina poca visió! Què és, això de limitar les jornades dels treballadors perquè puguin tornar a casa a recarregar les piles? No, home, no, QUE DORMIN AL LABORATORI, AIXÍ RENDIRAN MÉS, MECÀGON LLUCIFER. El cansament? El porto bé, per què ho dieu? QUÈ INSINUEU?
Ahir, a la dutxa, pensava precisament en aquesta sensació d'estar totalment buida per dins, i em meravellava perquè, durant l'època que estudiava i treballava, o feia pràctiques pel matí i treballava per la tarda, no la vaig tenir en cap moment. I, fent comptes, les jornades durant aquells dos anys eren encara més llargues que les actuals. Però - sempre hi ha un però - hi ha una petita i minúscula diferència que converteix a totes dues experiències en situacions completament antagòniques: LA VARIETAT. I la misèria humana, però sobretot la varietat. La meva vida, les meves hores, vivien compartimentades en espais separats, distints entre ells: si pel matí bregava amb bacteris, a la tarda ho feia amb clients. L'ambient era variat i això donava ales a la meva ment desequilibrada. No em sentia esgotada anímicament - físicament era un tros de carn estovat per les inclemències del dia a dia -. Potser tenir espais diferenciats per a tasques divergents entre elles és la clau als nostres problemes. O potser té més a veure amb el fet de viure l'ara de manera estricta. I com que l'ara de cada moment era un món a banda, suposo que la càrrega mental de dos ara que topaven quedava anul·lada. Però, PERÒ, aquests divuit dies de convivència constant amb un ara que es repetia cada vint-i-quatre hores SUPOSO QUE NO HA AJUDAT GAIRE A DESCARREGAR EL CERVELL DE TOTA LA MERDA ACUMULADA. I què collons, passar més hores treballant que dormint NO ÉS NATURAL. Sabeu allò de vuit hores de descans, vuit de treball i vuit d'oci? UNA ENGANYIFA DELS DE DALT. La liqüefacció de les meves neurones ha estat tan brutal que ni tan sols la perspectiva de fer-me d'or a finals de mes em suposa un consol - sobretot perquè Hisenda me la fotrà pel darrera sense vaselina ni preavís -.
En resum - pels qui arriben ara i pels qui els ha fet mandra llegir tota la matraca que hi ha aquí al damunt -: si us sona el telèfon a les set del matí un dissabte i veieu que és la vostra coordinadora, porteu-lo a la cuina, deixeu-lo dins el rentavaixelles i torneu-vos-en al llit. I si, a més, podeu representar el paper d'impedits vitals durant la vostra jornada, molt millor, així us tindran la confiança justa i no haureu de treballar més del compte. És un consell de la Generalitat de Catalunya.
I ara, busqueu millors coses a fer que no pas estar-vos davant de l'ordinador llegint les meves queixes mensuals. Porteu-vos bé, cuideu la vostra pobra neurona solitària i recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu! Totes menys els amebomentals que van enviar el tècnic especialista del Panther a Califòrnia tot i haver parlat amb un hospital de Barcelona; vosaltres aneu a que us mirin els engranatges, que no rutllen bé.
Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comenta, és gratuït! Però vigila, que si no m'agrada... ja pots còrrer, buahahaha!