Que no era un funghi, que era una urticària, lere lerele lere lere

Ja em perdonareu la broma del títol del post - o no, perquè ni tan sols sabeu de quina broma parlo - però és que m'he despertat a les 5.30 per anar a treballar i després m'he rostit de tornada a casa quan sortia del CAP - sóc així, faig el que calgui per estalviar-me gastar un viatge de la targeta que, total, ja està pagada i té un nombre limitat d'usos, però meeeeh -. Oh, oh! ¿Qué te pacha? ¿Qué te pacha a tu? Com molt encertadament m'ha dit aquest matí un company de feina "Doctor, la vida em dol" i és que la meva salut és un "si l'encerto, l'endevino!". Qualsevol diria que els metges juguen entre a ells a veure qui deixa anar la bomba diagnòstica més grossa.

Fa més de mig any - desembre passat, de fet - vaig patir un episodi al·lèrgic força intens - el primer de la meva etapa pre-al·lèrgena i estic segur que, si rebusqueu, trobareu alguna entrada que hi faci referència - que va durar el que em va semblar una puta eternitat, perquè no hi havia forma humana ni química que me la tragués del damunt. El cas és que, un cop passada la tempesta, l'al·lèrgia va tornar - o mai va arribar a marxar -. De fet, si m'ho miro amb la perspectiva actual, és més que probable que fos la mateixa al·lèrgia, localitzada en un lloc completament diferent. Bé, més aviat focalitzada en un lloc concret - a l'estil Astèrix i Obèlix, ja sabeu, últim poblat gal envoltat per províncies romanes i bla bla bla -. Doncs bé, quan cansada de veure'm els dits com dues botifarres, decideixo anar d'urgències - i també gràcies a la insistència dels companys de classe, que opinaven que em podia saltar les tres últimes hores del dia perquè tenia tantes faltes acumulades que, al final de curs, me'n van sobrar -, la doctora, molt seriosa i convençuda, em diu que tinc fongs. Una tinya! Als dits! I jo ho vaig veure lògic, que no raonable, però sí lògic. És creïble. Hi ha fongs específics de la pell que s'alimenten exclusivament de queratina: els dermatòfits. Txàn txàn! Així que, seguint els savis consells de la doctora, em vaig dedicar a empastifar-me la mà de pomada antifúngica durant un mes. I van marxar, els fongs van desaparèixer... per tornar un mes i mig més tard. I estem parlant de mitjans d'abril. Des d'aleshores, no hi ha setmana que no m'hagi aparegut alguna que altra fava al dit. I jo, seguidora convençuda del bon diagnòstic de la doctora... pomada aquí, pomada allà, pim, pam, pum. I així arribem al juliol. El calorós i xafogós juliol. Un cop més - i ja amoïnada per la insistència del coi de fongs - vaig demanar visita amb el metge de capçalera qui, en lloc de formar-se una opinió pròpia quan em va veure els dits, va confiar en la meva paraula i en els meus amplis i consensuats coneixements de medicina, confirmant el meu propi diagnòstic: fongs - bravo, Herr Doktor -. Per sort - i, penso, en part perquè ell mateix deu ser conscient de la seva poca consistència mental i d'esperit - el Herr Doktor va tenir la previsió d'enviar-me a l'especialista. I d'aquí que aquest matí m'hagi rostit, volta i volta, de tornada a casa.

He estat amb la dermatòloga i, tan bon punt ha vist les faves que tinc als dits, m'ha dit que es tracta d'una urticària. D'una al·lèrgia bastarda i comuna. A què? Vés a saber. El que més m'ha sorprès de la Frau Doktorin han estat la cara i a veu de condescendència - no cap a mi, que jo ni en tinc la culpa, ni en sé res, de medicina - que ha fet quan m'ho deia, com qui pensa que treballa amb una colla d'inútils ineptes. Com qui sap que té raó però, així i tot, ha d'estar demostrant-ho constantment. Com si li molestés perdre el temps d'aquesta manera quan és LÒGIC I EVIDENT QUE NO SÓN FONGS, SINÓ UNA PUTA AL·LÈRGIA, COI D'IMBÈCILS! - amb mi ha estat molt maca, eh -. Vaja, que m'ha receptat antihistamínics i una analítica, aviam com estic per dins - corcada, això és innegable jutjant la quantitat de verí que destil·lo dia si i dia també -. Fins el meravellós dia que els resultats de l'analítica arribin a les meves mans, em quedaré amb el dubte. En qualsevol cas, AL·LÈRGIA! Aaargh, no, gràcies! Ja en tenim dos a casa, d'al·lèrgics mutants, no en cal cap més.

Però jo, que sóc de natura curiosa i morbosa, he pensat que m'informaria sobre el principi actiu del medicament que m'haig de prendre els pròxims quaranta dies de la meva vida. I aquí ha estat quan he vist la llum, la galàxia i l'univers sencer al palmell de la mà. Resulta que una de les batalles que aquest principi actiu combat ferotgement és la que té lloc contra el que, en castellà, es coneix com "habón". I jo, inculta de mi, he buscat què collons era un habón. I m'he trobat això:

I m'he dit "Òsties, Nala, que et van fer una foto al CUAP i no te'n vas adonar?!" perquè, alerta spoiler, això és el que vaig tenir jo al desembre! Oh, i també al febrer! Oh, i cada coi de vegada que m'han cogut els dits! Tot aquest temps m'he estat barallant amb una punyetera al·lèrgia que s'estava fent passar per fong. El cavall de Troia perfecte! Amb raó no servia de res la pomada antifúngica, AMB RAÓ! Ja em podien preguntar el Herr Doktor i la doctora d'urgències si també tenia fongs als dits del peu, ja... doncs no, colla d'estaquirots, perquè això és una reacció al·lèrgica! Genius! Genius I say!

De veritat, n'hi ha per desesperar-se. Però mira, ara que ja sé què és, puc tocar-ho tot sense por a infectar res ni ningú. Puc cardar-me el dit pel cul i refregar-me'l pel cos sencer sense por que les faves s'estenguin - ja, és clar, com si l'al·lèrgia fos el motiu que m'ha impedit fer-hi fins ara... -. Només falta descobrir què em causa les faves - cosa que em recorda la gran capacitat de vaticini de la doctora d'urgències que em va atendre la primera vegada, qui va afirmar sense cap mena de dubte que allò no em tornaria a passar, que havia estat accidental i que mai, MAI descobriria què ho havia causat... una altra genius -.

I així em va la vida, francament atípica. No, si allò de "la vida em dol" no anava desencaminat. Whatever. Espero sincerament que la Frau Doktorin m'enviï a Can Ruti perquè indaguin sobre el meu mal - allà tenen unes dermatòlogues de puta mare, es veu -. Fins que no arribi aquest meravellós dia, aquí m'espero, vomitant bilis. Mai deixeu de recórrer a la saviesa universal de les mares - que ho saben tot, les punyeteres... la meva ja sabia des d'un bon principi que això era una al·lèrgia, ella, doctora de la vida - i recordeu sempre que l'estiu, sense hidratació, és un pal. Així que beveu molta aigua i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Amb o sense faves, totes ho som! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

¡Anonadada me hallo!