Dies d'institut X: la sal és de les llàgrimes

Això ja s'acaba. Cada dia em queda una mica menys per endinsar-me en l'estiu i deixar enrere - durant uns mesos - la meva vida d'estudiant treballadora massa enfeinada per fer altra cosa que no sigui deixar-me les celles damunt piles i piles d'apunts, i començar-ne una de nova, on només seré treballadora. Han estat uns mesos molt intensos i espero recollir-ne un fruit ben madur, dolç i nutritiu - o la meva acidesa interna corromprà tot allò que se li posi pel davant, siguin clients, siguin familiars o sigui l' Univers mateix intentant posar pau -.

Les dues últimes setmanes han estat dures i trepidants. Acabava un examen i ja en tenia un altre trucant a la porta. De vegades, portava al damunt tantíssims apunts que, sovint, no sabia ni quins eren. Sovint, ni tan sols era conscient de què estava estudiant al metro. Ai, el metro, company de viatge, sala d'estudi polivalent, reculatemps d'accés públic. Què hauria fet, si no hagués disposat d'aquests moments perduts allà dins, de totes les hores d'estudi acumulades a final de mes? Amb la tonteria, dos terços del curs me'ls he preparat, estudiat i aprovat durant el trajecte del metro. I no ha estat fàcil, cosa que fa que me pregunti com pot ser que jo, que visc amenaçant el rellotge perquè no avanci les hores, puc haver dut al dia el curs mentre que els meus companys, que no fan altra cosa a banda de migdiades de tres hores i veure la tele per les tardes, ara hagin de passar-se una setmana més a l'institut, recuperant el curs a les convocatòries extraordinàries? Vull dir, COM POT SER?! I espereu, que a tota aquesta feina, cal sumar-li l'angoixa que suposa estar immersa en una avaluació contínua - un invent diabòlic que posa a prova neurones i defenses de l'organisme... batalles que jo he superat pels pèls, literalment, perquè el meu sistema immune està, a dia d'avui, i des de fa mesos, de baixa per depressió -. Val a dir, però, que, molts cops, som nosaltres mateixos els qui generem aquest estat de tensió transitori abans d'un examen. M'explico.

Ahir mateix vam tenir un examen llarg. Prou llarg per dir que el seu nivell no era de FP sinó d'universitat. Un examen que a alguns companys els va costar tres hores completar - l'examen més llarg que mai he fet va ser a primer de carrera, quatre hores... pensava, sincerament, que feia temps que havia deixat aquest passat tant fosc enrere -. Un examen que, segons les opinions dels meus companys, va ser una follada màxima. I els haig de donar la raó. Relativament. Era llarg, l'examen? Sí. Incloïa algunes preguntes que no estaven relacionades amb el que havíem estat fent l'últim mes? Podríem dir que sí. Era tan terrible per causar l'estat de pànic generalitzat que es va estendre entre les nostres files? Doncs - i aquí ve la polèmica - NO. Constava de moltes parts, cert, però això no el convertia en un enfant terrible. No va sortir res que no estigués als apunts o que no haguéssim fet abans - fins i tot en una altra assignatura -, per tant, tots havíem de ser capaços de fer-lo sense majors problemes. Però tantes pàgines van atabalar el personal i se'ns van creuar els cables. O l'examen, abans i tot de fer-lo. Recordo que vaig entrar a l'aula en un estat de pànic que no era normal - l'esmorzar que vaig engolir en cinc minuts no em va quedar travat a la gola de pura xiripa -, estava cagada. Del tot. Ara, va ser veure l'examen i, amb excepció d'un parell de coses - sempre hi ha excepcions i sempre ens enfonsen la vida -, la resta em va semblar d'allò més normal, lògic i raonable. Vés per on, no era un examen impossible! Llarg, però no imbatible. Som molt exagerats - ara és quan dilluns em trobo amb un suspens gran com una catedral i m'haig d'empassar aquestes paraules i d'altres que conservo per ocasions especialment delicades, on la necessitat de verí és directament proporcional a la meva mala llet -. 

Sabeu quin crec que és el problema de tot això? Que li tenim por al professor. És un paio peculiar. Intens, podríem dir-ne. No és un professor de bandera però la fama el precedeix. I no és especialment bona. Ens havien dit que era dur. I també ens havien dit que, aquest curs, estava molt calmat - qui sap què s'hi posa al cafè, el bon home... -. Però, així i tot, el pànic se'ns va instal·lar al cos des del primer dia i allà està, fent bola. I qualsevol cosa que ens diu, qualsevol cosa que insinua, ens sembla massa, ens sembla exagerada, ens sembla terrible. No avancem. I, és clar, que el seu mètode sigui una mica meeeeh tampoc ajuda. A més, trobo que és d'aquell tipus de persones que, com jo, no se sent del tot còmoda en situacions de proximitat, com si no sabés si fer-nos de professor iceberg o professor cotó de sucre. M' enteneu, oi? Hi ha gent que té traça connectant amb els altres i n'hi ha que no. I això porta a situacions awkward, complicades, difícils, incòmodes... com aquella vegada que li vaig preguntar no-sé-què en català i el seu cervell es va curtcircuitar - us juro que veia sortir el fum per les orelles -. Va ser complicat pair aquell moment tan absurd. I aquesta és l'essència del conflicte: que no l'hem paït. O ho hem intentat, ens ha causat acidesa i ara ens toca allibera les cagarines. Hauria de ser més simple - com l'estirada d'orelles que ens caurà dilluns quan reparteixi els exàmens i ens digui a la cara que som uns imbècils rematats per no haver estat capaços de resoldre el problema del coi de dissolució d'HCl i aigua correctament, o l'estirada d'orelles que ens tornarà a caure dimecres, amb el mateix motiu exacte, i que correrà a càrrec del nostre frustrant i desesperant tutor qui, sense cap mena de dubte, ens tronarà a recordar que cal relacionar conceptes, que només estudiem pels exàmens i que així no estar segur si enviar-nos a fer pràctiques l'any vinent, perquè podríem deixar-los a ell i a l'institut en evidència... em cal un llançaflames ja mateix -.

El pitjor de tot plegat segueix sent que no he ni ensumat els cariotips. El més proper ha estat un protocol de pràctiques que no farem. Tot un curs sencer esperant el moment que veuria cromosomes al microscopi i... merda per a mi! Puta vida.

En fi, que avui toca descansar. Ja estudiaré demà. O no, baaaaah! - mentida, demà estudiaré com si s'hagués d'acabar el món -. Apa doncs, feu bondat, porteu sempre aigua al damunt i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!