Dies d'institut. Dia IV: Escopinyes mentals i d'altres maneres de relaxar els esfínters

Sabeu què és el pitjo de tenir temps? Tic- tac, tic-tac. Exacte: tenir temps. És una tortura. Jo m'espavilo millor quan vaig de cul, sembla que el meu cervell m'organitza millor la vida. Amb un pont tan llarg com el d'aquesta setmana, em surt el temps per les orelles i en lloc d'estudiar - perquè és el que hauria d'estar fent, que la setmana pròxima m'esperen dos exàmens de traca -, aquí estic, escopint lletres i signes de puntuació sense ordre ni concert.

I per què serà que la falta d'hores ens allibera del caos organitzatiu de les nostres vides? Jo tinc una teoria. Ehem, com menys temps tenim, menys coses podem fer un mateix dia i, per tant, busquem mil i un forats per fer-ne més del compte i això vol dir que ens aturem a pensar, i pensar ens porta a reflexionar que, potser, moltes de les coses que tenim intenció de fer no són necessàries i, per tant, no hi perdem el temps. El resultat és que fem allò que realment cal i deixem les minúcies per quan ens sobrin les hores que, amb una mica de sort, acabarem invertint en projectes més importants que no pas el que havíem arraconat per més endavant. Una advertència, però: això només ho compleixen aquells que tenen dos dits de front, els qui, com diria en Punset, tenen las neuronas fritas són una galàxia a part.

I això què té a veure amb els Dies d'institut? Doncs mira, el temps és molt variable i quan se'ns ofereix a dojo... pot ser una llosa al damunt. I això de "al damunt" m'ha recordat que, posats a discriminar una llengua, per què mo la trepitgem també? Busqueu el nou pòster promocional d'aquesta sèrie seva anomenada "Vergüenza" en català i veureu de què parlo - només comentaré que, sigui qui sigui que ha fet la traducció de l'eslògan "y encima padres" al català, o no és català o és un xic fill de la gran p*** per la traducció de merda que ha fet -. Amb la quantitat de sinònims que podria haver usat, la de frases fetes que hi ha i decideix furgar més a la ferida; encara no m'explico com aquest cartell ha passat els filtres - ah sí, calla, que estem parlant del català, ja no hi pensava que qualsevol se'l pot passar pel folre dels ous -.

Estic una mica rebel avui. Rebel o cremada, qui sap. Imagino que ho faig per anar a l'hora amb el meu cos, que ha decidit - el dia abans de fer-me les fotos per renovar el carnet - manifestar-me el seu malestar intern amb una erupció cutània visible des de l'estratosfera. Així, perquè li venia bé, sense tan sols preguntar. I puc mostrar-me agraïda que no pica. Tinc la pell coberta de taques vermelloses i la meva cara és com una gran lluna. Rodona, gran i brillant? No, coberta de cràters - bé, i gran i rodona també, però això és defecte de fàbrica -. És clar que la millor part se l'enduen el clatell i les espatlles, on hi tinc unes boniques esgarrapades eruptives. I aquestes sí couen, com el diable. Ni els antihistamínics ni l'urbason d'ahir - aplicat alegrement al culet amb una agulla llarga com un dia sense pa - han fet res per alleugerir aquesta cremor que m'escorxa viva. Els meus companys de classe feien unes cares dimecres cada vegada que em miraven... encara no sé com no van fugir de mi, repel·lits per la vermellor candent que em baixava cara avall - la dolça criatura que és me germana em va enviar un àudio on em demanava cordialment que "a mi ni te me acerques"... amor de germana -. El cas és que ara em passo el dia intentant no gratar-me i recordant-me a mi mateixa que no ho haig de fer, cosa que és una murga perquè hauria d'estar pensant en altres coses i no puc. Tinc ganes que arribin les vacances de Nada només per poder deixar de pensar - literalment, perquè a la feina penso adoptar el meu alter ego, la treballadora zombi, aviam si així puc fer passar més ràpidament les 15.001 hores que em toca carregar a les espatlles -. 

Va, que haig d'estudiar - tot i que cada vegada que miro la portada del tema nou, m'entren unes ganes maníaques de cremar-lo i ballar la dansa de la victòria al seu voltant mentre les flames consumeixen l'habitació sencera que, bàsicament, està feta de paper; aquests són els meus nivells d'avorriment ara mateix -.

Au, feu bondat, organitzeu-vos el dia - i ja veureu que, al final, no faré tot el que tenia intenció perquè certa persona que no vull esmentar no m'ha volgut fer cas i pensa passar la tarda a l'aventura - i recordeu sempre, sempre, sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Avui és el dia perfecte per recordar aquelles persones de al teva vida que,
de tant en tant, asfixiaries lentament fins fer-les callar. I no perquè les odiïs,
sinó perquè són tan summament pesades que t'esgoten i fan que et qüestionis
els teus fonaments més bàsics com "Per què no l'envio a la merda? Per què?!".
I no, no parlo de la meva germana, mal pensats!