Cop de garrot a la testa

Un mes. L'última entrada la vaig escriure el setembre passat. I des d' aleshores, n'he vist de tots colors. Però quan arribo a casa de la feina, estic tan agraïda de poder seure al sofà i no fer res, que encendre l'ordinador i posar-me a escriure em fa una mandra infinita. I tampoc serà pel munt d'hores que treballo... bé, fins a finals de setembre sí, que vaig fer més hores que un cargol en una marató. Hores intenses però satisfactòries. El meu encarregat comparava muntar i obrir la botiga a un part - és aquí on es nota que és un home i que no donarà a llum en sa vida -. Deia que ens costaria treure-la endavant, que hi hauríem de posar molt per part nostra i ens costaria veure els resultats però que, un cop muntada i inaugurada, n'estaríem super orgullosos, que veure la nostra criatura d'una peça seria memorable. Bé, certament em va alegrar acabar el muntatge però super orgullosos de la nostra criatura és una expressió un pèl exagerada. Sobretot quan veus les hordes descontrolades de clients desmuntant i desendreçant tot allò que t'has passat dues setmanes col·locant tan curosament. Quan passa això, sento ganes de tancar la botiga i convertir-la en un objecte de col·lecció d'aquells de mira'm però no em toquis. Em bull la sang. I quan m'haig de pujar al peu d'elefant per arribar a les estanteries més altes, encara més. Sóc un maleït tap de bassa que no arriba enlloc.

I vaig coberta de blaus i ferides. Cada vegada que em miro els braços, hi descobreixo una nova marca. La sang coagulada m'és de molta ajuda per trobar-les. Això o el color entre morat i negre dels blaus acabats de fer. Majoritàriament, em pregunto a mi mateixa com coi m'ho he fet perquè, en un 100% dels casos, ni me n'adono. O sí, i faig com si no. Avui, per exemple, una mica més i les escales mecàniques se m'enduen les dents! No sé com ho he fet, però anava tan accelerada per fer tot allò que havia de fer que, quan he pujat a la planta de dalt, he ensopegat no una, ni dues vegades, no... tres! Tres vegades a les escales mecàniques. La primera amb un graó, la segona amb el passamans i la tercera directament amb el terra. Si hi ha càmeres de seguretat cobrint aquella zona - cosa que no dubto - el meu encarregat s'estarà partint el cul de mi fins la fi dels seus dies. Paraula de Tubercle. Ho faria fins i tot jo. Sóc una sapastre.

En fi, que només volia fer-vos saber que segueixo viva. I ara a fer feina pel fansub, que els rumors tuiters diuen que estem agonitzant i no entenc perquè. A veure, que portem mesos sense publicar i que a la web li hagin sortit teranyines no vol dir que estiguem acabats, només que som mandrosos. Tanta histèria, tanta histèria... una mica de fe, home!

Apa, porteu-vos bé, compte amb els refredats i recordeu que... SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!