I la gresca va arribar per quedar-se
Ahir vaig sortir per a celebrar que, per fi i després d'una final i tortuosa presentació, havíem acabat el primer semestre del Màster. A mitjans de Febrer. Dues setmanes després d'haver començat el segon semestre. Sí, els universitaris som així: allarguem i estirem el temps fins a límits insospitats per a la resta de la població mundial. Ens agrada amargar-nos l'existència sense motiu aparent. Així sempre tenim motiu per a queixar-nos. Feel the beat!
Bé, doncs vam sortir de festa. Primer, a sopar i després a beure (alguns més que d'altres). El cas és que, i parlo sense exagerar, aquelles quatre hores acompanyada d'uns "complets desconeguts" (i ja ho aclariré) van ser les quatre millors hores en anys. Feia molt, moltíssim, que no reia tantíssim. I no, no anava beguda, paraula de Mare Tubercle. Els meus companys sí. Tot i que per ser justos, no direm beguts, sinó contents. Encara que això és aplicable a tots els presents.
Aquella sensació d'acceptació total, sense prejudicis ni ressentiments, que vaig experimentar ahir, al costat d'unes persones a qui a dures penes conec, va tenir efectes en mi que mai m'hauria arribat a imaginar. Com si hagués tornat als 5 anys, quan ets sents a gust arreu. Amb tothom.
I no em mal interpreteu, amb els meus amics m'ho passo bé (tot i que amb alguns, a temporades... i ara toca època de vaques flaques) però ells ja em coneixen, són molts anys junts i queda poc espai per a la sorpresa. Amb els companys del màster... bé, és un any, un curs i passa ràpid: no hi ha lloc per a la monotonia. I és clar que no són "completament desconeguts" (aleshores si que no hi hagués hagut sopar, ni festa, ni res) però la novetat encara és allà, palpitant. Cada fet nou, cada revelació és com una descàrrega sobre la pell humida: t'electritza i t'esperona a anar una mica més enllà.
I aquest és el segon màster que faig. El primer tenia els seus moments però li faltava alguna cosa. Recordo el sopar de comiat, va ser gregari: cadascú anava pel seu compte, triant les paraules en funció de qui tenia al costat. I al mig, jo, sense saber ben bé cap a on mirar. És aquell tipus de situació en la que et situes al centre del món, intentant (o desitjant) no quedar-te fora. Però acabes molt lluny d'allà. I mentre tu et preguntes si algú se n'haurà adonat, veus que sí però que no els preocupa. I aleshores es trenca, aquell fil que creies que t'unia al grup. Afortunadament, aquesta vegada el fil segueix intacte.
I és que no hi ha res com deixar la ment en blanc i que sigui l'instint qui s'encarregui de la resta. Una nit que no penso oblidar; ni jo, ni la meva càmera de fotos. A veure si la repetim.
I vosaltres, a estudiar molt, que les neurones també s'han de mantenir en forma!! Recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!
Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!
