El futur es comunica amb mi... en forma de Pokemon.

A veure, aquesta entrada us semblarà estranya. Enigmàtica. Estrafolària. Sorprenent. Insòlita. Extravagant. Inexplicable (molt, de fet). Desconcertant (ui, si, això també). Rara. Inusitada. Inversemblant. Increïble. Fora de lloc... i, a més, m'he quedat sense adjectius! Merda! No em jutgeu malament; les meves neurones comencen a sentir els efectes secundaris del futur màster. Els terciaris ja arribaran, ja...

Com deia, el que estic a punt d'explicar és carnaza per a Cuarto Milenio. Oh i tant! I no els venc l'exclusiva perquè seria abusar dels pobres que, a diferència de mi, no estan rodejats de fenomens paranormals (essent jo mateixa el més paranormal de tots).

Doncs bé, tot comença divendres passat... sí, quasi una setmana. I què?! No importa el temps, el que interessa de debò és el contingut del meu cranide la notícia! Divendres, deia. Cap a mitja tarda. El moment perfecte per a fer-se un te i esperar que el Cosmos m'il·lumini amb la resposta a la pregunta que tots ens fem: "Si pica, cura"; per què se m'han cremat els macarrons? Què dinaré jo, avui?. Esgarrifós. Total, que estava esperant, asseguda al sofà, mentre els de la tele em bombardejaven amb informació tan preuada i necessària com "Para tus zonas íntimas, Chili Gel". Mai, mai se m'hauria ocorregut fer servir un pebrot picant per combatre la coïssor. Què seria de nosaltres, si els publicistes no ens solucionessin la vida constantment?! Què?! Com que la resposta no arribava (i m'estaven entrant ganes de fotre'm entre pit i espatlla una enchilada), vaig anar cap a la cuina per fer-me un te. Un de verd Kukicha... però aleshores, el Indian Chai es va posar a gemegar i que si "fa dies que m'ignores", que "què ens està passant?", que "què he fet?", que si "puc canviar!", que si "dóna'm una altra oportunitat" i bla bla bla. No m'agrada que es posin pesats amb mi, així que em vaig preparar una tetera de te negre especiat... o aquesta era la intenció, perquè certa tassa amb en Lluffy estampat també va començar a remugar; que si "jo sóc més gran", que "aguanto millor la calor", que "des que em vaig esquerdar, ja no és el mateix" i sant tornem-hi. Al final, ni te verd ni tetera, sinó te negre i tassa.


Bé, no us entretindré amb més descripcions insubstancials. Només heu de saber que el te va acabar al lloc on havia d'acabar: les canonades. I ara, la part important de la notícia. El saber general diu que un te ben fet no deixa rastre... mentida! Ja el pots col·lar mil cops, amb filtres cada vegada més i més estrets, de forats més i més remenuts... fins i tot, amb gels de poliacrilamida, si vols filar prim, que sempre, sempre, quedaran pòsits! Sempre. És un fet innegable, igual que el cristianisme és un cagarro i que jo no sóc una persona decent... INNEGABLE! Afortunadament, si els llibres de Harry Potter ens han ensenyat alguna cosa és que, amb aquests pòsits, qualsevol pot veure el futur. I sí, he dit qualsevol. Casualment, jo formo part d'aquest col·lectiu de gent definida com a "qualsevol". I, encara més casualment, els tes que jo preparo sempre deixen pòsit, exactament com s'espera del te. I el meu te del divendres per la tarda em va deixar aquest missatge:

Es veu tan clarament! És tan evident el que el meu futur intenta mostrar-me. Tant únic i irrefutable! De fet, haig de confessar-ho, porto anys, molts anys esperant una senyal com aquesta. Una senyal que em confirmi que vaig pel bon camí, que he pres les decisions correctes que m'han portat fins aquí, fins on sóc ara; que m'han fet la persona que sóc, la que serè, la que sempre he estat. Que el rumb a seguir a partir d'aquest moment serà aquell que m'estava predestinat; un futur brillant com les estrelles. Tubercles d'arreu, el món recordarà aquest dia fins a la fi dels temps, recordaran el dia que la Nalataia, Mare de tots els Tubercles, va ser cridada a ocupar el lloc que li corresponia. El dia que jo, Nalataia Tubercle, esdevindré full de ruta per tants altres joves. A tots vosaltres us dic... SERÉ MESTRA POKÉMOOOOOOOOOOOOOOON! Sí!

Va, va, no poseu aquestes cares! Però si es veu clarisísimament!! És en Blastoise, la tortuga gegant amb canons a la closca! Seré Mestra Pokémon d'aigua! No us imagineu com d'emocionada estic! Ningú s'imagina els anys que fa que li tinc ganes a l'imbècil de l'Ash i el seu gos faldiller: en Pikachu. Uix, com els pilli, no els deixaré un sol os al lloc! Que tremolin, si, que tremolin, mwahahahahaha!

Mai m'hagués esperat res semblant. Ha estat tan gratificant saber que faré alguna cosa útil amb la meva vida! Mestra Pokémon... qui ho hauria dit? Molts són els que han dubtat sempre de la meva capacitat mental, de la meva habilitat per convertir-me en algú totalment impossible, insostenible, infactible. Però, sabeu què els dic, a tots aquests?

Prepareu-vos, cabrons!

I perquè veieu que no estic sonada i que, efectivament, el karma s'ha comunicat amb mi en forma de missatge al pòsit del te...

Què? Tinc o no tinc raó?!

Així doncs, està tot decidit: aquest any dedicaré les hores mortes a col·leccionar Pokémon d'arreu del món. I em convertiré en la millor Mestra Pokémon que hagi conegut mai la història! Aparteu a les criatures, que estic on fireeeeeeeeeeeee! 

I vosaltres, gente del montón, no menyspreeu mai una bona tassa de te! Porteu-vos bé i recordeu que... SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

M'ha copiat la idea.