Avui, treballant...

... i demà, a aquestes hores, seré a la platja, amb el meu banyador nou, que ja era hora després de 6 anys. M'ha costat una eternitat decidir-me a comprar-me'n un de nou. De fet, quan em miro el vell i el veig prou sencer com per resistir un bon parell d'anys més, em pesen els euros que m'ha costat el nou... però tampoc és qüestió d'aguantar-lo fins que se'm desfaci a l'aigua, o acabaré muntant un bon espectacle xD

Sigui com sigui, amb o sense banyador nou, demà estaré de "campo y playa", que ja tocava,. Perquè encara no n'he trepitjat cap, de platja. I estem de 9 de Juliol: pecat mortal! Ara que, tampoc sóc gaire de mar, jo. Si es pogués combinar l'elegància de la piscina (i assegurar-nos que les meduses no mutin a criatures d'aigua dolça), l'ambient chill out de la platja i un terra asèptic, seria perfecte! Tindríem la zona de bany ideal! Però les meduses són al mar el que les abelles són a les flors: molestes pels humans. Merda de cnidaris... no deixaré que m'espatlleu els tres dies de platja infinita! I la meva germana diu que vol anar amb bicicleta.... ja! Fe, què faríem sense ella? Doncs no entendre els cures, vés.

Platja a part, aquest estiu pinta calentó. Esperem que no ens asfixii abans d'hora: ara que ja m'he matriculat a Alemany i tinc el màster a tocar dels dits, només em faltaria dinyar-la quan no toca. I com que he tret el tema de la matrícula d'Alemany així, molt dissimuladament, us explicaré la meva 'lil Odissea d'aquest matí.

Entre ahir i demà, s'han de formalitzar les matrícules dels alumnes que van aprovar el curs al Juny. I això m'inclou a mi. Però ahir treballava i com que no me'n refio ni mig pèl de l'ordinador de merda que tenim a taquilla, enlloc de tornar-me boja intentant carregar una pàgina que sé segur no es carregarà, vaig esperar a tornar a casa per fer-ho. Per anar ràpid: deu minuts després d'arribar a casa, ja tenia el rebut. Només faltava pagar però, per descomptat, no hi ha cap treballador de cap caixa d'estalvis que encara treballi a les 22h de la nit. Ni a les 22h de la nit ni a les 15h de la tarda. Però això és un altre tema. En principi, ho havien d'anar a pagar els meus pares avui perquè jo... oh, sorpresa, treballo! Però, de bona que sóc, fins i tot la feina bruta els trec del damunt. Total, que m'aixeco mitja hora abans del que sol ser habitual i me'n vaig al caixer. Entro i, acte seguit, el ~~lladre~~banquer em diu "No podem fer pagaments en efectiu, que la màquina de comptar diners no funciona i, ~~com que som imbècils i no sabem sumar dos més dos~~, no t'ho podem fer." Així que ja teniu a la Mare, a les 9h del matí, corrent cap al caixer més proper amb una màquina per comptar diners funcional. Sort, SORT, que al meu barri, totes les distàncies són curtes T_T. I arribo al caixer. Entrego els rebuts al senyor de la finestreta, que no era finestreta, perquè no n'hi havia i em diu "Són XXX,XX euros". Sent una persona que sempre exprimeix fins l'últim cèntim, era evident que portaria l'import exacte, no sigui que porti dos o tres euros de més i 1) me'ls robin, 2) els perdi, 3) me'ls gasti en l'esmorzar per tota la família o 4) me'ls robin dos cops. El rebut en qüestió constava de dos imports diferents: la matrícula i el material. De sobte, el senyor de la finestreta, que no era finestreta, perquè no n'hi havia, treu la calculadora i suma tots dos imports, no sigui que el programa informàtic s'hagi equivocat i m'hagin de sagnar encara més, cosa que a la banca li encanta, pel que sembla. Una suma, per cert, que li ha costat més a ell teclejar a la calculadora, que a mi fer-la mentalment del dret i del revés; i jo i les matemàtiques ens odiem a mort. Paraula de Tubercle. Total, que li dono els diners, l'import sencer, el de tres xifres... i ell, tot sol, es complica l'existència intentant cobrar-ho per separat. Sort intentant partir el bitllet de 50, pallús. A tot això, li heu de d'afegir que la meva dolça germana m'ha encomanat el refredat i quasi no em podia sostenir de peu del mal que em feien tots els músculs del cos. Com a mínim, em consola saber que els meus mitocondris estaven lluitant una batalla sense quarter en nom meu. Gràcies, nois. Al final, he tornat a casa feta pols... i això que encara no havia començat la jornada laboral. Imagineu com estic ara...

Quantíssimes ganes tinc d'arribar a casa i ficar-me sota la dutxa. Apa, que ja queda menys per acabar. Fins aviat... i recordeu sempre, sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Menys aquells que vestiu polos roses; a vosaltres, odi i destrucció! xD Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!