Sabeu que, quan els astres s'alineen, al Jardí hi passen fets inexplicables?

Aviso: Hauria d'estar estudiant pels finals d'alemany però el meu cervell ha dit "Prou". I no el vull torturar... més.

Reprenent el tema de la llengua (mireu aquí) i en solidaritat al Sr. Wert, m'agradaria explicar-vos un parell d'anècdotes d'aquest cap de setmana. Anècdotes del Jardí, per a variar. Serà llarg, no ens enganyem... però espero que, com a mínim algú gaudeixi amb elles perquè jo no ho vaig fer. De fet, d'haver pogut, hauria obert un parell de caps amb el bat de beisbol que tenim guardat...

Bé, tot comença diumenge, amb la Nalataia tancada a la taquilla i desitjant sortir corrent darrera d'aquell cotxe de pinta sospitosa. Un parell de famílies amb nens, s'apropen a taquilla i em pregunten pels preus, pels descomptes, per les activitats, per tot en general. En castellà. Com que a mi em surt parlar en català perquè si i no trobo que sigui ni un crim, ni mala educació per part meva, contesto a tot el que em pregunten fent ús de la meva llengua pàtria. La dona que fa d'intermediària de les famílies, no mostra pas signes d'incomprensió pel que fa al meu català, així que segueixo xerrant: que si l'entrada general val tant, que si les famílies amb nens tenen descompte i queda per tant, etc. En un moment donat, la senyora en qüestió emmudeix i, com si d'un gramòfon encallat es tractés, comença a repetir incansablement "Eh? Eh? Eh?" i així fins a l'infinit i més enllà. Sé que l'acústica de la taquilla no és la millor. De fet, és una puta merda; la meitat de les vegades, ni jo mateixa sé què diantre m'estan dient i em toca afinar l'oïda. Resumint: que si l'acústica no és bona, s'ha de cridar més. I això vaig fer: alçar el volum de veu, cosa que no m'agrada gens, perquè no li veig la gràcia a quedar-me afònica cap de setmana sí - cap de setmana també. Però així de bo és el manteniment... Tornant al tema, jo vaig seguir parlant en català. Vaja, que el problema no era la comprensió, sinó el volum. O això pensava jo. Va ser un cop venudes les entrades, que la senyora va voler compartir amb tothom (i dic tothom perquè, si hagués cridat una mica més, fins i tot els meus pares, des de casa, l'haurien sentit) la meva falta d'educació per no haver respost a les seves preguntes en castellà. Va ser així:

- Oh, y gracias por haberme atendido en castellano, eh! Todo el rato "Eh? Eh? Eh?" y ella ni caso. Lo que hay que aguantar y...

Després no sé què més va dir, perquè el seu senyor marit (molt diplomàtic, ell) li va dir que no n'hi havia per tant, que ens havíem entès igual. És clar que sí. Així doncs, analitzem la situació: 1) si jo vaig ser "mal educada" perquè no li vaig parlar en català perquè no sabia que no l'entenia (demano perdó al món per la meva falta total i absoluta de telequinèsia... sé que no és excusa, però no tots naixem amb aquest do), ella ho va ser quan no va tenir els sants collons de dir-m'ho a la cara i fer-ho, per contra, als quatre vents, demostrant la seva falta de civisme, 2) no només va ser mal educada per pregonar que jo li havia contestat en català, sinó que també va ser-ho quan, enlloc de demanar-me les coses com ho fan les persones normals, es va dedicar a emetre sons poc definits per la seva boca en un intent (tirant a dolent) de fer-me entendre que no s'estava pispant de res; tant costa canviar els "Eh? Eh? Eh?" per un "¿Podrías repetirlo en castellano? No te entiendo", tros d'ase? Perquè a mi aquests ritmes selvàtics, em recorden a un ase bramant, 3) tant crema l'orgull castizo, que incapaços són de comportar-se com persones i no com amebes? i 4) parlant, la gent s'entén. No em suposa cap esforç sobrehumà canviar d'idioma, afortunadament, sóc bilingüe de naixement. De fet, després d'atendre a aquesta senyora tan poc amistosa, vaig atendre a uns nanos que, per l'accent, eren del País Basc i em van demanar que els parlés en castellà. I què vaig fer? Canviar el xip. Ells contents, jo fastiguejada per haver de passar-me el diumenge allà i a viure! No costa tant demanar les coses "si us plau".

La segona anècdota és, irònicament, tot el contrari. A mig matí, crec que després de l'episodi de la senyora, va venir al Jardí una parella de gent gran: ella semblava una d'aquelles iaies adorables que t'infla a pastissos i dolços quan vas a veure-la els caps de setmana i ell... ell tenia pinta de iaio amargat (més tard comprovaria que sí, que ho era). Repetint un dels tòpics anteriors, l'acústica de la taquilla va fer de les seves i la comunicació entre el senyor amargat i jo va ser dolenta. Pèssima, a jutjar per com van anar les coses. Em va preguntar pels preus per a jubilats i jo li vaig contestar tres vegades el mateix, cada cop, una octava per damunt del meu volum normal. Segons ell, no m'entenia perquè no parlava bé. És clar, oblidava el mitjó de llana que acostumo a portar a la boca T_T... En fi, que al final (i per alguna mística raó que encara no comprenc) el senyor amargat i senyora van entrar al Jardí. Però tothom qui entra, acaba sortint. És així. El senyor amargat no podia ser diferent. Bé doncs, cap a les dues i poc del migdia, la parella d'avis apareix de nou per taquilla i s'aturen a fer un cop d'ull a les llavors que venem. Aquestes llavors estan situades estratègicament davant la porta de taquilla perquè, les que som a dins, puguem veure els qui se les miren sense necessitat de desatendre el que sigui que estiguem fent (d'això se'n diu visió perifèrica). En aquell moment, jo estava llegint. No hi havia ningú que volgués entrar i, ja que el paisatge des de taquilla és més aviat patètic, un llibre era una solució tan bona com qualsevol altra. Perifèricament, vaig veure a la parella d'avis mirant-se les llavors i els vaig deixar fer... fins que, de sobte, sento el senyor amargat que em diu "Apa, adéu, eh!". Aixeco la vista i me'l trobo a punt de sortir per la porta amb tres paquets de llavors a les mans. Evidentment, li crido l'atenció i li dic que ha de passar per taquilla si o si si vol endur-se les llavors. La seva senyora, tota avergonyida, li diu que faci el favor de comportar-se. I així segueix la història:

- Disculpi, però si vol les llavors, les haurà de pagar.

- A tu, el que et passa és que estàs una mica despistada. Ja t'ho he dit, però no m'has fet ni cas. No estàs fent la teva feina.

- Vostè no ha passat per taquilla. Que tingui un llibre a la mà no vol dir que no el vegi (altre cop, la visió perifèrica... gràcies, evolució)

- A veure, però fes-ho bé, eh? Digue'm quan valen, d'una en una. Però parla bé, eh? Que no t'entenc. Que la meva llengua és el català... però la teva no ho sé, no la conec.

- (arribat aquest punt, jo ja estava per sortir de taquilla i fotre-li els paquets de llavors pel cul, que a més de ser amples, tenen vores que tallen) Les flors són 1.5€. Els híbrids 2€.

- Què? A veure si ho dius bé, que no t'entenc. Parla bé.

- 1.5€ les flors i 2€ els híbrids.

- No, aquestes no. Només les flors. I a veure si parlem bé.

I marxa, el fill de la gran puta. Després de dir-me que... de dubtar que la meva llengua és el català, encara té la barra d'insinuar que parlo malament. Au, va i cau escales avall rodolant, a veure si se't recol·loquen les idees, imbècil! Em va indignar tantíssim! Em vaig sentir tan merda en aquell moment. I tot per culpa d'un sabatot set-ciències que es pensa que el català de Tirant lo Blanc és l'únic i el veritable. Carallot. Mentre la pintoresca escena es desenvolupava al meu voltant, la meva companya va entrar a taquilla i va posar cara de "Otra vez él". Si, un altre cop ell. No només va topar de cara amb mi, sinó que també va creuar-se amb la meva companya. Ella s'estava vigilant l'exposició temporal del Paul den Hollander quan el senyor amargat (veieu perquè en dic amargat?) se li va apropar i li va dir:

- Sent una persona a qui li agraden les plantes, hauries d'aprendre a aclimatar-te, com elles.

Comencem: 1) si la meva companya té fred, perquè la sala d'exposicions forma part del cercle polar àrtic, i cobrir-se el cap amb una caputxa és la solució que ha trobat per combatre la congelació de les neurones, vostè què collons hi té a dir? Estiguis allà dalt 8 hores seguides i en parlem, 2) pot donar gràcies a que no es va trobar amb mi perquè, només el comentari de "Sent una persona a qui li agraden les plantes..." ja m'hagués posat a la defensiva; és una feina, no necessàriament ens ha d'agradar, així que no faci assumpcions sense sentit, 3) si l'alcohol no se li posa bé, per què beu?! És més, per què va begut a les dues del migdia?! (per cortesia, no diré borratxo, no directament... però així són les coses; feia una pudor a alcohol que tomba d'esquenes) i 4) l'avorriment pot ser molt dolent (d'això en sabem un munt al Jardí) però no pagui amb nosaltres les conseqüències de la ressaca i visiti a un metge, que falta que li fa al seu fetge. La seva dona em va fer molt pena.

I això va passar. La tarda va ser més normal, tirant a avorrida. O bé, no del tot; el dinar va ser força entretingut, jeje.

Apa doncs, porteu-vos bé. I recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!