Una imatge val més que mil paraules... i una pantalla negra vaticina atacs de cor.

Volia estrenar el mes de Març amb una entrada mega currada, una d'aquelles que et fan caure de cul a terra, una d'aquelles que no oblides ni en somnis... per descomptat, estem parlant de mi, així que no. Altre cop serà.

Avui em toca malparlar una mica del meu portàtil i del disc dur extern que l'acompanya. Perquè és per ells que sóc aquí, és per ells que enlloc d'estar a la EOI aprenent Alemany, sóc a casa, desquiciada i a punt de patir un atac de nervis. I es que resulta que la meteorologia no està al meu bàndol: no només no en va tenir prou ahir, tallant-me el subministrament elèctric perquè si, a la brava, sinó que a més, avui ha jugat a fet i amagar i m'ha tingut tot el matí amb l'ai al cor. Mala cara, amb mal temps i jo esforçant-me a fer-ho bé, carregant la bateria i deixant-la fer quan estava al màxim per a res, PER A RES! Estava al 70%, quasi, quasi a punt de completar la còpia de seguretat (a punt... per tercer cop) i, in the repentis... pluf! s'apaga. I no m'avisa. Jo, que tenia el volum al màxim. Jo, que tenia una cançó impossible de passar per alt. Jo, que m'havia passat tot el matí esperant pacientment, llegint enlloc de navegant. Jo, que he estat al caire de les llàgrimes quan he vist la pantalla negra. Jo, que sóc desgraciada a no poder més. ODIO la informàtica. I divendres el porto a formatar... JA! A veure qui riu últim...

La cosa és que, entre unes coses i les altres, ja porto tres intents de còpia de seguretat. Espero que a la quarta, vagi la vençuda. Perquè sinó, us ben juro que em menjo la primera persona que se'm posi al davant. Avisats esteu.

Canviant de tema... i en referència a la primera part del títol de la entrada, crec que va ser ahir que vaig llegir l'últim capítol publicat de Donten ni Warau. Va ser força revelador. En més d'un sentit... dos. Dos que, a falta d'un parell de metres en el paper, haurien estat tres. Els fets són els que segueixen:

1. Llegia aquesta pàgina, quan...

... em van venir a la ment certs pensaments contradictoris referents a la tovallola aquesta flotant.

2. Intrigada, vaig continuar... per topar-me amb una veritat reveladora (i mal dissimulada, què collons!)...

... "conec aquesta tovallolacaputxa!" vaig pensar. I encertadament. En aquest punt, el meu cor ja feia estona que s'estava donant salts d'eufòria per l'habitació. Encara no he pogut treure totes les taques de sang... i els meus pares em miren malament.

3. Veieu aquells Tres Mosqueters? Els del final de la pàgina anterior? Aquí teniu un zoom un parell de pàgines després...

... en Hirari. Exactament. I el paio de la tovallola fent cabrioles. Però, el que és important és això: en Hirari. És el més bàsic de toooooooooota l'escena (i no només perquè ocupi 3/4 de pàgina). Si podeu entendre la connexió entre en Hirari i l'exhibicionista de la tovallola, ja ho teniu. Però, n'hi ha més.

4. Aquesta és la pàgina que segueix a l'anterior...

... i m'esperava quelcom per l'estil. Però, sabeu? sempre acabes per pensar que no, que no pot ser. Però una imatge val més que mil paraules... i a mi, una caputxa no m'enganya.

5. Per tant, quan ja estava al punt de la taquicàrdia, quan les meves neurones anaven i tornaven del passat al present, reproduint una i altra vegada la mateixa escena, em trobo amb això...

Donten ni Warau - Vol.4 - Capítol 20 - Pàg.184

... una mica més i no ho explico. Sabeu aquell capítol on en Sanji comença a sagnar i sagnar i sagnar i... millor us el poso:

Doncs igual. Però canvieu la sang per crits incontrolables d'alegria i expressions de satisfacció extremes i ja ho teniu: la Nalataia contenta com un gínjol! Quantíssima felicitat resumida en una sola imatge. En fi.

S'ha acabat. Ja us he dit que avui no era el meu dia. Encara sort que no treballo pels matins i podré mantenir-li el pols al disc dur... ara que, demà em toca rebosteria matinal. Vés a saber com acabo la setmana... no feu dolenteries! I recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Doncs sí: s'assembla força a la que vaig fer jo... els genis pensem igual!!
Mwahahahahahaha!!

P.D: Encara estic al 31%. Des de les tres de la tarda T^T

P.D 2: Recordeu la última entrada del mes passat? La de GranOtaku? Aquella on explicava que sóc un desastre i tenia més material del que hauria? Doncs bé, sabia que no només tenia pàgines per a donar i per a vendre, també tinc imatges. Del desastre.

I aquí ho teniu: caos. A la meva habitació. Sí, ho sé, sembla impossible. Doncs no, ara en teniu proves.