A una setmana de les vacances i...

... estic al caire de l'extenuació. I aquesta tarda, ioga. Esgotaré les poques forces que em queden, ho veig venir. Només espero que la professora sigui compassiva i no ens torturi massa. Si demà teníeu pensat fer una visita espontània al JBB... trobareu un cadàver a taquilla. Ara mateix, visc in extremis.

... em queden massa coses pendents per organitzar, o això penso. Documents, permisos, rutes, llises inacabables de totes les merdes que ens hem d'endur. Aquest viatge comença a ser la meva creu i encara sóc a Barcelona. El pròxim cop, ho deixo tot en mans d'un assessor matrimonial i a prendre pel sac.

... col·lapsaré el torrent. Quan torni, tindré tants capítols per veure, tants capítols per llegir, que més em valdrà fer penitència i passar-me una setmana castigada a la meva habitació. A pensió completa.

... pensar en el mes de Setembre que m'espera ja em cansa. Per no dir les interminables hores d'espera que em tocarà arrossegar abans no acabi amb la porta de la EOI als nassos. I tot això, en quatre dies. Deures per l'any que ve: instigar la invasió d'Andorra, extensible a la resta del món (mai s'ha de subestimar a la gent de muntanya) i adéu problemes de comunicació.

... la calor consumeix les meves reserves hídriques a un ritme alarmant. Si no he perdut vora de 250 quilos a base de suor és perquè segueixo estant a dues xifres i el pes en negatiu encara no s'ha inventat. Perdó, la massa. A la Terra no pesem en quilos, sinó en Newtons. Massem en quilos, això sí. Ara, la idea segueix sent la mateixa: fa calor.

... tinc una necessitat quasi inhumana, ratllant la obsessió, d'anar a comprar llibres. I per què inhumana? Per desgràcia, hi ha molt imbècil lliure en aquest país, molts dels quals entren a la categoria de "yo soy cani, cani, cani, cani". Com que ells es consideren humans reshulones, per pura llei de proporcionalitat inversa, jo no ho sóc. D'humana reshulona, vull dir. Si a això li sumem la variable llibre, que ells ni saben què és ni volen saber-ho... doncs això, que estic atacada per una estranya febre d'ansietat literària.

... la llei del mínim esforç avança terreny cada dia. Ja sento la seva mossegada als genolls i no em convé deixar-me vèncer, que al llit s'hi està molt bé, sobretot a les tres de la matinada, oi? Hauré de pensar en l'esmorzar, per triplicat. Si no tinc energia per cremar, no sóc persona... i si s'ha d'omplir reserves tres vegades, qui sóc jo per a impedir-ho?

... sense més queixes, ni retrets, dono per finalitzada la meva divagació matutina. Ara m'hauria de posar a treballar. Hauria. A veure què passa.

Va, tots a una... SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

... us desitjo a tots litres i litres de pluja ... menys als coixos; a ells pedres ... (?¿)